ELS CLAUSTRES DE SANTA MARIA DE L’ESTANY
L’Estany és un petit poble més amunt de Moià, que pertany a l’actual comarca del Moianès. En segles passats, els camins ramaders el creuaven i gràcies a l’estany natural que sobreixia al mig del camí, on podien abeurar sense gaires problemes. A partir del segle XX, amb els canvis productius i econòmics, el poble va fer desguassar l’estany i aquest ara està cobert de camps cultivats, oferint al visitant els pous de ventilació de la canalització. La petita vall presenta un poblament dispers, amb masies que treballen fort per fer productius els terrenys una mica pedregosos. Més enllà d’això, l’aire saludable ha fet que les segones residències estiguin força presents. Al poble trobareu pocs serveis, però tenen tot lo necessari per viure com cal. A més tenen una bona oferta de restauració, i és ideal per al turisme familiar.
De fet, Santa Maria de L’Estany és una destinació turística destacada en l’àmbit cultural pel seu monestir, i el claustre que es troba dins d’ell. Això fa que l’afluència de visitants sigui discreta però continua, gràcies a la disponibilitat del museu i de la sala de cultura. Molt atents i eficaços amb els mitjans de què disposen. L’entrada al museu és molt didàctica, i la visita al claustre, amb els magnífics capitells romànics aconsella disposar de prou temps per a contemplar-los. De vegades, la seva bellesa pot torbar als espectadors, com passa de vegades a la Florència stendheliana… Sempre tenim el recurs d’aconseguir el llibre d’art romànic que parla del monestir, o de tots aquells altres que s’hi han escrit.
Les dimensions de la població ens van permetre conèixer l’escriptor José Luis Rodríguez Lara, d’origen andalús, que ha escrit i difós per tot arreu el nom de l’Estany, i dels seus personatges, com el poeta estanyenc Felip Graugés. Rodríguez Lara és un entre d’altres estudiosos que han ensenyat les joies d’aquest monestir agustinià. La seva trasbalsada història s’ha vist compensada amb la sort de tenir aquest claustre ple de capitells fantàstics, dels quals diríem que han estat reciclats d’altres temples i col.locats a mena de cofre dels tresors. Per adonar-se d’aquesta possibilitat, només cal donar un cop d’ull a la vall que envolta la població.
I si encara volem contemplar més meravelles a una altra escala, cal agafar el camí ben senyalitzat que ens portarà al cim del puig de la Caritat. Allà, en un dia clar es pot veure gairebé tot el paisatge en 360 graus, com si sobre l’escambell del Moianès, encara ens enfiléssim a un tamboret per aixecar el cap. La panoràmica és impressionant, com si des del mig de la font d’un claustre, poguéssim veure els capitells que la natura ha obrat, i que la mà de Déu ha treballat. Des de la Mola, al Montcau i Montserrat, cap a les serres de Lleida, el Solsonès i el Berguedà, continuant cap a la Cerdanya, i els extrems del Canigó, tombant a la dreta, cap al Far, i ja més aprop, el Montseny a tocar. En aquestos dies primaverals de paisatges verds, i cims encara de neu blancs, competint amb els núvols que el vent va arrossegant. Tant si aneu a l’Estany per passejar, per caminar seguint el camí de Sant Jaume, o per anar a un casament a l’església, no deixeu de passar l’oportunitat de contemplar tota la vall i els seus voltants, com si fossin les flors que conformen el ram que llueix la nòvia en desfilar.
Ben escrit com sempre. M’agrada perquè parles tant del paisatge i de la natura com de la cultura, de l’escriptor Rodríguez Lara que em va semblar una persona molt interessant i afable, del poeta Graugés, del magnífic claustre i de la vida senzilla de la gent que viu en aquest poble. M’encanta com descrius el cim del puig de la Caritat com l’escambell del Moianès. Escambell és una bonica paraula perquè per a mi té musicalitat i, per tant, em sona molt poètica. També m’agrada molt el final del text quan dius que contemplar aquesta vall és “com les flors que conformen el ram que llueix la nòvia en desfilar.” És poètic això. Del que dubto és si no seria més correcte dir núvia en comptes de nòvia però, com tu dius, hi ha variacions dialectals a Catalunya i potser no és igual a tot arreu.