Els Ponts de Sant Boi

El
dia 8 de setembre del 2002 es va publicar un article del Senyor José
García-Montalo al diari Avui parlant de la nova economia. En
aquest article es referia a un altre de la revista The Economist. En
ell es deia que les regles del conegut joc de nens del paper, la
pedra i la tissora havien canviat. Si la pedra eren els totxos, el
paper les accions i la tissora el govern, durant aquestos anys, el
totxo manava sobre els altres dos. Tot el globus immobiliari
d’aquests anys ha estat el sector que ha recollit els diners que van
sortir després de reventar la borsa, o el paper com a
metàfora. Però avui, a l’any 2007 què ens
trobarem, o quin camí es farà?. Es mantindrà la
situació actual, o bé, tornarem a les regles de
sempre?. Desorientats, intentem buscar una explicació, tant
pel que fa a les noves tecnologies, com al paisatge que contemplem.
Però també podem mirar en la memòria, i fer un
salt enrera.
En
el temps clàssic dels grecs, a la segona invasió dels
perses. Va ser un moment decisiu per a la seva civilització.
Les ciutats-estat independents anaven creixent, i tot el futur
resplendent que s’intuïa va estar en greu perill. L’imperi persa
envaïa la península grega. Un gran imperi atacava, i la
lluita semblava la de David contra Goliat. Les ciutats s’ajuntaren
per defensar-se contra l’enemic comú. Però no hi havia
res a fer : una darrera l’altra els exèrcits perses anaven
conquerint una darrera l’altra.

Els
valerosos espartans van intentar barrar el pas dels perses al congost
de les Termòpiles. Leònides i els seus guerrers lluitaren de
valent, i amb pocs homes pogueren aturar el gran exèrcit
enemic en aquest estret. Eren uns bons soldats, i amb empenta i
destresa aconseguiren la victòria moltes vegades. Però
llavors, els perses buscaren un traïdor, i aquest els va portar
pels passos de les muntanyes per atacar-los per darrera. Els van
encerclar , i no en va sobreviure cap. Això està explicat en la recent pel.lícula “300”.
Ja
no quedaven obstacles al pas dels perses. I s’adreçaren cap a
Atenes. En aquells moments tan crítics els atenencs buscaren
l’ajut de l’oracle de Delfos. La seva resposta els va deixar encara
més dubtosos : “La fusta d’Atenes us salvarà”. No
quedava gaire temps, i calia decidir-se ràpid. Un grup
d’atenencs va decidir quedar-se a la ciutat perquè confiaven
que els poders màgics de la muralla, que en aquella època
era de fusta, aturaria l’enemic. Els perses van arribar, i el mateix
dia entraren a sang i fetge a la ciutat, agafant tot lo que trobaren
i fent esclaus els qui van quedar vius.
Per
sort, un altre grup va decidir una altra cosa. Agafaren lo
imprescindible, i es feren a la mar. Amb les naus van buscar recer, i
cercar el moment i el lloc propici. L’exèrcit persa estava
lluny del seu país, i necessitava els queviures que li portava
la seva flota. Els grecs van aplegar totes les naus, i en la badia de
Salamina van presentar batalla. Després d’un combat ferotge,
la flota persa va ser anorreada, les naus que no es van enfonsar, van
ser capturades. Sense els proveïments, l’exèrcit de terra
persa va haver de tornar ràpidament al seu país. La
fusta d’Atenes havia salvat Grècia ! I aquella civilització
encarava amb entusiasme l’entrada a la seva època d’or.
Tornant
d’aquesta antiga història, podem girar els ulls al paisatge
que tenim avui dia. Si mirem atentament, veurem els perses acostar-se . Van vestits de moltes maneres, i l’amenaça que
representen és molt gran. Hem vist també que els
pioners de les noves tecnologies, igual que els espartans, van
lluitar amb coratge i saviesa malgrat la superioritat dels enemics
contra els que combatien. Dintre del congost dominaven el terreny,
però no tenien prou marge de maniobra, i els enemics els
atacaren per l’esquena. Els perses van trencar les regles del joc,
perquè a la guerra tot s’hi val. D’aquestos pioners de la
societat de la comunicació i la tecnologia gairebé no
en queda cap.
La
nostra societat també ha buscat els seus oracles, els seus
gurus, i confiant en l’estat de les coses, han buscat la salvació
en el poder de les pedres per protegir-se dels enemics. Una actitud
passiva que també els pot portar al desastre. Els qui restaren
en la seguretat de la ciutat d’Atenes perderen la llibertat i les
seves propietats. En això, no som gaire diferents confiant en
l’especulació immobiliària i la fortalesa de l’euro.
Sobretot les pedres.
Evidentment
cal coratge per tirar endavant, i pensar que la victòria
s’aconsegueix lluitant fins al final. Potser caldrà deixar
enrera moltes coses, però també es guanyen moltes
altres, i sobretot, es conquereix la llibertat. Potser avui l’oracle
hauria dit : “Els totxos us salvaran” . Però no és
el totxo qui ho farà, sinó el material de què
està fet : el silici. Curiosament el mateix material del que
estan fets els semiconductors dels nostres ordinadors.
Espero
que la història de la batalla de Salamina esvaeixi els nostres
dubtes, ens esperoni cada dia, i puguem conèixer que la
fortuna somriu als valents. Així
sia.