Article de Xirinacs a la revista L’Esborrany

Aquesta setmana, En Jorge López ens va fer arribar un exemplar de l’excel.lent revista L’Esborrany que es va editar fa anys a la nostra ciutat. En el número 15, apareix un article escrit per Lluís Maria Xirinacs l’any 1991. Com a homenatge al nostre filòsof, és a dir, a aquell que és amic de la veritat, posem al vostre abast aquest escrit titulat "El diàleg difícil entre ciència i consciència". Tracta de les posicions de partida per establir un veritable diàleg entre aquestos dos conceptes. Més enllà de l’activista polític català i de l’eficàcia de la no-violència, en Xirinacs ens deixa tot un treball de recarca en el camp del coneixement global. Seguint la tradició catalana de Ramon Llull, de Francesc Pujols, i d’altres. Esperem que en gaudiu.

El diàleg difícil entre
ciència i consciència.
Lluís M. Xirinacs.
L’Esborrany. Revista Político-Cultural.
Sant Boi. Any V. Número 15. Maig de 1991.
Article escrit per Lluís M.
Xirinacs per a la revista
L’Esborrany. Exemplar lliurat per un dels membres del
Consell de Redacció l’any 2007.

?El diàleg difícil
entre ciència i consciència?
Lluís M. Xirinacs

En el nostre país hi ha un
sector important de gent que es manifesta contrari a la ciència.
Els cataloguem sota l’epígraf generós de
?neoanarquistes?. Aquest concepte engloba antics anarquistes,
alternatius hereus del Maig del 68, descendents dels hippies,
naturistes, primitivistes, orientalistes, catastrofistes ecològics,
etc., etc. D’entre ells, alguns són ?amateurs? i altres
podríem considerar-los més o menys com a il·lustrats.
Generalment però, tots disposen d’alguna figura senyera que
els va al davant.

La primera feina seria la de definir
què és la ?ciència?. En el diàleg
al·ludit es dóna per fet que ens referim a la ciència
occidental en el grau d’evolució amb què es presenta
avui dia. Cal tenir present un llibre extraordinari, ben voluminós
per cert: Science et Conscience, que recull les excel·lents
conferències d’un congrés convocat a Còrdova per
France-Culture durant la tardor de 1979. Hi assistiren, al costat
dels millors físics, psicòlegs i sociòlegs del
món, els mestres espirituals de les diferents i més
grans tradicions i cultures per tal d’abraçar-se…!

Però els alternatius
interculturals volen adjectivar aquesta ciència amb el mot de
moderna perquè no volen perdre un sentit més ampli de
la paraula: ciència estètica, ciència mítica,
ciència metafísica, ciència mística,
ciència ètica, etc. És per aquest motiu que ens
caldria modificar el títol del diàleg pel de ?Ciència
moderna i Consciència?.

La segona feina ens vindria donada pel
convenciment que bona part dels alternatius, d’antuvi, han judicat
i condemnat la ciència moderna
tot qualificant-la de
perversa. I ens demanem, ¿Com es pot establir un diàleg
entre ciència (moderna) i consciència si, d’entrada, la
primera ha estat judicada i condemnada?. Malgrat tenir molta més
predilecció per la consciència que per la ciència,
l’haurem de defensar in extremis de la pena de mort a què
l’han pre-sentenciada.

Cal rectificar aleshores el sentit del
tema. Ja no es tracta d’un diàleg sinó d’un procés.
Un procés -diem- en el qual els advocats defensors de
l’acusada, amenaçada de pena de mort, no han estat prèviament
convocats. La millor defensa llavors serà l’atac i per tant,
no hi haurà manera de parlar de la consciència! Tots ho
desitgen, però la força dialèctica s’aboca
inexorablement damunt la processada. L’acusació comet
contínuament dos errors cabdals: El primer és el de
confondre la ciència moderna amb el sistema imperant que la fa
servir per a les pròpies finalitats de rapinya. Aquest sistema
imperant, l’imperialisme, no fou inventat estrictament a occident.
Nasqué probablement a Mesopotàmia fa uns 4.200 anys i
no ha parat d’estendre’s a l’orient i a l’occident i de
perfeccionar-se en la seva capacitat de perversió. Ha fet
servir la ciència, però també la tècnica,
l’art i les organitzacions espirituals, les persones individuals i
les nacions emprant la força militar, si s’esqueia, per
oprimir, esprémer, torturar i matar. ¿Haurem, per
aquest motiu, de prohibir l’art o bandejar les persones individuals i
les nacions perquè sovint han estat utilitzats per destruir,
alienar, distreure o afeblir els homes?

El segon error fa confondre una
ciència moderna jove, orgullosa i inepta, a causa de la seva
adolescència, com és la primera ciència moderna
dels segles proppassats, amb la madura, serena, autocrítica i
limitada ciència moderna del nostre segle. Totes les novetats
acostumen a passar el xarampió de creure’s la panacea
universal. Després ve la reducció als seus propis
límits. El racionalisme i el cientifisme, que pensaven
explicar-ho tot mitjançant la ciència, no són
ciència, sinó ideologies que sovint s’hi han adherit
gràcies a filòsofs-polítics i també a
científics que, per deformació professional,
extrapolaren indegudament les seves conclusions científiques.
Un exemple esclatant és el llibre L’Atzar i la Necessitat de
Jacques Monod, premi Nobel de biologia (1).

La vera ciència moderna,
contràriament, és circumspecta, moderada, humil, no
individualista, disciplinada, autocrítica i atenta en la
mesura de les seves possibilitats materials, a pal·liar amb
les seves descobertes les misèries de l’home i de la natura.
Existeix una deontologia científica. Molts científics
han perdut sous, subvencions, beques, premis, lloc de treball i
llibertat per tal de mantenir-se fidels a llur ètica
professional. Alguns han lliurat la seva vida al servei de la
investigació a favor dels necessitats (Mme. Curie, A.
Schweitzer, etc.,etc.). La ciència ha salvat milions de vides
(A. Fleming) i n’ha alegrades moltes més. La major part dels
atacs en contra que se li fan són producte d’anàlisis
superficials i de manca, en definitiva, del coneixement d’una
autèntica ciència moderna.

S’arriba a afirmar que: ?Les
regularitats de la ciència (les lleis científiques) són
la imposició de les nostres regles de càlcul a
la realitat que no és de cap manera regular.? Creiem que la
realitat té aspectes de regularitat i d’irregularitat més
o menys mantinguts. La ciència moderna cataloga les
regularitats i en fixa els límits. Deixa la resta a la
intuïció, l’endevinació i la imaginació.

També es diu que:
?L’experimentació constitueix una violació de la
naturalesa.? ?La naturalesa pot ser observada o experimentada
passivament, però no sela pot forçar a experiències
provocades. No se la pot obrir per veure què hi ha dins.?
?Si no podem aplicar els nostres càlculs a la realitat,
encara menys podem pertorbar la realitat per fer-li obeir els nostres
càlculs.? I així queda prohibit l’estudi de
l’anatomia interna d’homes, animals i vegetals. Queda prohibida també
l’anàlisi química i a fortiori els experiments
dels acceleradors de partícules. Són una violació
de la natura. ?Descobrir què hi ha dins del nucli atòmic
és provocar un avortament.? En el cor del sol es poden
desintegrar els nucli atòmics, en l’interior d’un volcà
ho poden fer les molècules, en el budell d’un tigre les
cèl·lules, a les mans de l’home sembla ser que no. Si
és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna, aleshores
no. L’home pot salvar el seu germà moribund, però si
això és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna,
aleshores no. Si és al preu de fer un nou compost químic
tot descomponent vells productes que existeixen naturalment en la
terra, doncs tampoc. Així, fins i tot fóra immoral
escalfar-se tot cremant un tros de llenya o carbó. Esdevindria
una violació trencar les molècules de carboni o
d’oxigen per fer molècules de diòxid de carboni.

Alguns, més moderats, des de
llur tirànica consciència perdonen la vida a la ciència
moderna a condició de sotmetre-la a una sentència tan
forta que l’obligui a autotrair-se. Se li demana una perversa
conversió:

a) Renúncia a la pretensió
d’objectivar
. Cal que la ciència moderna accepti que les
seves ?creacions? són terribles projeccions mentals sobre
la realitat. De fet, en el nostre segle, existeixen ja
científics-ideòlegs, idealistes extrems ? l’escola
física de Copenhaguen (Bohr, Heisenberg, Born, Jordan, etc.) –
que signarien això. Com hi ha encara científics
tradicionals objectivistes materialistes (Plank, Einstein, de
Broglie,Schrödinger, etc.) que diuen el contrari. Tots plegats
però, es veuen obligats a acceptar, de fet, que els productes
de la ciència moderna tenen aspectes objectius i subjectius:
l’aportació del científic estudiós i l’aportació
de la natura estudiada.

b) Renúncia a la pretensió
d’exactitud
. Cal que la ciència moderna accepti que les
seves ?creacions? fan una terrible violència a l’hora de
regularitzar la realitat. També en el nostre segle, L’Escola
de Copenhaguen ? plena de científics indeterministes ?
signaria això. Com hi ha científics deterministes que
s’hi negarien. Tots plegats però, es veuen obligats a
acceptar, de fet, que els productes de la ciència moderna
tenen aspectes ben determinats i d’altres ben indeterminats.

En resum, els detractors de la ciència
moderna parlen molt i malament de la ciència moderna… en nom
d’una consciència poc conscient i poc dialogant de la qual en
parlen molt poc.

Resta en l’aire el desig d’encetar
serenament el diàleg entre ciència i consciència.

NOTES
(1) Vegi’s Cultura en Weimar,
causalidad y teoría cuántica
, Alianza Editorial,
Madrid, 1984.

2 pensaments a “Article de Xirinacs a la revista L’Esborrany

  1. En fi, m’alegro, Sergi, que t’hagi agradat l’article que va publicar Xirinacs a "l’esborrany". Atès el teu interès pel Xirinacs, al qual has dedicat diversos articles en el teu blog, vaig pensar que era una bona idea fer-te arribar l’exemplar de "l’esborrany" en què va escriure aquest activista català.

    Evidentment, t’he fet arribar l’exemplar a títol individual, no com a revista en sí, perquè fa temps que es va deixar de publicar. Avui m’he trobat un dels fundadors de l’"esborrany" -jo tan sols vaig començar a ser membre de la revista en l’última època- i m’ha informat que potser no és exactament cert que aconseguíssim l’article d’en Xirinacs arran d’una petició individual. Sigui com vulgui, no ha vist cap inconvenient en el fet que t’enviés l’article.

    Considero que és cert que "l’esborrany" va ser una magnífica revista. Feta des de Sant Boi, hi van escriure moltíssimes persones que tenien alguna cosa a dir sobre diversos temes socials i culturals. Potser algun dia es reconeixerà com es mereix la tasca cultural i social dels seus fundadors.

    També em sembla digne de lloança que tot i que el pensament de Xirinacs no fos coincident amb el dels editors de la revista, pogués tenir cabuda en les seves pàgines, com van tenir cabuda d’altres articles d’altres pensadors. La llibertat d’expressió i el lliure intercanvi d’idees és una bona manera d’assolir una visió crítica i fonamentada del món que ens envolta.

    Per cert, quina ironia de la vida, una revista com l’"esborrany" permet que s’expressi lliurement en Xirinacs, i, en canvi, alguns dels qui ara es planyen públicament tant de la seva mort, potser per treure’n rèdits polítics, sembla que no el tenien gaire en compte quan vivia. En el món falta elegància, no trobes?

    Sobre l’article d’en Xirinacs, no puc dir que hi coincideixi totalment. Crec que caldria matisar-lo, al seu torn, amb lectures de Feyerabend, Pierre Thuillier, Foucault…  Però ara i aquí em sembla que no és el moment d’encetar-hi un debat. De fet, en les mateixes pàgines de l’"esborrany" van aparèixer en el seu moment molts d’altres articles sobre la relació entre ciència i societat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *