PASQUA DE JUNHSEGA

Aquest pont del dilluns de Pasqua vam passar-ho a l’Aran. A Vielha, la capital de la Vall de la Vall, aquest nom redundant catalanoccità i basc, per saber qui han batejat aquesta contrada. Com sempre, la geografia ha marcat aquesta vall, i sobretot, la seva gent. Orientada al nord, Garona avall de cara a l’Atlàntic, mentre a l’altre vessant de les muntanyes, el riu Noguera mirant al sud, cara al Mediterrani. Recordant el poema de Verdaguer, si un és obaga l’altre és solana. Zona de frontera pirinenca, lligada al pas dels seus ports, els aranesos, emparentats amb els gascons, fan de frontissa amb els catalans. Som veïns, i per això, també força barallats, malgrat que cal fer les paus. Una història atrafegada ja des de les lluites de Mandronius, o Mandoni, el guerrer gal i celta, que vol dir lo mateix, és clar. Enfrontat amb l’imperi romà, i ara amb l’imperi espanyol. Si la vall no viu de munyir les vaques, o el riu, només pot mirar de munyir els turistes, siguin de neu o d’estiu.

Què en farem de tantes cases i segones residències més que d’hotels, de més bars que de botigues?. Les empreses compren hotels per trobar allotjament als seus treballadors, igual que a Eivissa. I arriba gent de molts llocs a treballar als serveis per uns sous baixos. Sort que la muntanya es defensa costa amunt: com la llengua occitana, tant arraconada com la catalana, i exhibida com a símbol. Un símbol que pocs saben llegir: la creu de Tolosa, sí, però encara més, la creu de la Ciutat de Déu, tal com es representa a les lectures de l’Apocalipsi. La recerca de l’ideal, qui diu que a l’Edat Mitjana no existien les utopies?. Tantes com la dels càtars protestants, que passaren del Garona a la Noguera per fugir de les persecucions. D’aquells que enfilaren el port de la Bonaigua passant Salardú i Unha, emparats pels comtes de Barcelona. Fortaleses i esglésies dedicades a Santa Eulàlia i Sant Andreu. Per això, a Salardú s’aixeca l’estàtua en record dels drets d’Aran recollits a la Querimònia. Qui diu que a l’Edat Mitjana no existien drets i llibertats?

Abans trobarem l’església de Sant Jaume, a peu del Camí Ral, o Reiau, al poble d’Arties. Una altra cruïlla de camins, i d’aigües. Ja s’hi nota que a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement, l’Aran hi va viure una època d’esplendor que es manifesta en la seva arquitectura i art. Ara les cases són clonades, igual que els cotxes que campen per on volen. Les vaques són estàtues pintades de coloraines, i les bicicletes estan clavades per fer de testos florals. La sostenibilitat només és un maquillatge que s’escampa pel Pirineu cercant les Bucòliques, tant a la Cerdanya com a l’Aran. I nosaltres també fent de turistes amb transport públic, taxi i bus, i trepitjant a peu els camins amb sol i amb pluja. Respirant l’aire més net que a la terra baixa. Respirant una mica per omplir-nos del do de l’Esperit i continuar el camí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *