ELS BALLS DELS SANTS

Des de fa anys, a casa nostra sempre hem tingut Sant Antoni de Pàdua com a sant familiar. Sigui per la tradició dels noms, sigui pel paper dels sants casolans com a testimonis de la permanència dels avantpassats. Recordem les creences religioses romanes dels “lares i penates”, paral.leles a d’altres semblants que relliguen el present amb el passat, no només com un temps immaterial, sinó també com un temps material del qual les persones som el seu resultat, el seu esdevenir amb millor o pitjor fortuna.

 

Aquesta reflexió ve a tomb de la lectura del llibre de Bienve Moya: “La Llegenda dels Sants, Creadors de Mites”, de l’editorial El Mèdol, publicat el 1996. Encara existeix una edició posterior ampliada que l’autor que va titular “Una Mà de Sants”. En aquest llibre titulat la Llegenda dels Sants relliga la cultura popular amb la religió, on els contes, els mites, i les creences s’agafen de la mà. D’aquesta manera, ens adonem de que l’autor treballa en el camp llegendari. Una temàtica que té a casa nostra el gran referent de l’escriptor Xavier Fàbregas.

La “Llegenda dels Sants” ens ofereix una panoràmica dels sants arrelats a Catalunya, del seu origen i de les seves llegendes, a més dels punts de contacte entre l’església institucional i el poble. I dels punts de conflicte, allò que en un moment determinat interessa als mandataris, amb el pas del temps pot estar-hi en contra. De fet, els sants també són un reflex de les interrelacions entre els canvis de poder i els canvis de la societat, i com de vegades, aquestos no van parells, sinó que es troben contraposats. El fet que Sant Jordi no estigui reconegut oficialment per l’Església de Roma no deixa de ser significatiu. Per aquesta banda hi ha més suport a la categoria de l’Arcàngel Sant Miquel, tot i que Sant Miquel lluita per les ànimes, i Sant Jordi lluita més pel món terrenal. Com veiem, hi ha punts d’intersecció, que a nivell popular no presenten una competència, sinó una col.laboració i enriquiment.

Aquest llibre sobre les característiques dels sants se’ns presenta com un retaule. La seva contemplació ens farà pensar en l’evolució del culte, i en les dinàmiques temporals, no només d’un sant en concret, sinó també en el seu conjunt, o per grups. A nivell doctrinal, la via de la santificació personal permet establir la Santíssima Trinitat com un tot, deixant de banda la creença arriana, en què la naturalesa del Fill no és igual a la del Pare i l’Esperit Sant. Aquí s’enfrontava un concepte romà amb les creences godes. També ens permet observar l’evolució i cristianització del paganisme, adaptant la tradició amb el pas del temps. Des del martiri en grups, fins a les parelles i els sants individuals.

Podem observar com el cristianisme es desplaça d’Orient cap a Occident de l’Imperi Romà. Com les devocions inicials neixen a l’est del Mediterrani i es van estenent cap a l’oest. No hi ha cap trencament religiós entre una banda i l’altra de l’Imperi, cosa que prova la seva unitat política i religiosa. Almenys fins al Cisma de l’Any Mil, quan el bisbe de Roma trenca la relació amb el bisbe de Constantinoble, i no a l’inrevés com podríem suposar. És revelador veure com la persecució a la Barcelona d’aleshores es personifica amb Sant Medir i la llegenda de les faves, que vol protegir el Sant Sever que fuig. No és massa coincidència que existeix aquest Sever que fuig de la cort imperial de Ravenna, a Itàlia, empaitat pels soldats. No serà el mateix savi que fuig i al cap dels mesos que triguen les faves a créixer,  és capturat aquí?.

Una altra cosa que m’ha sobtat i he anat trobant quan mirem els noms dels pobles, i barris o parròquies, és que a Barcelona mateix juntament amb Sant Gervasi, hi ha un Sant Protasi. Que al Prat tenim Sant Pere i Sant Pau, però també un barri de Sant Cosme, al qual cal afegir Sant Damià. O tenim un Sant Abdó i Senén, coneguts com Sant Nin i Non. O els Sants Just i Pastor. I també parelles masculines i femenines, com Santa Justina i Sant Cebrià. Aquest grup de sants duals no crec que siguin cap influència maniquea realment, però sí un reflex de l’organització social i política d’aquells segles antics, quan eren un punt de referència. Podem parlar del poder espiritual, que també separa l’autoritat de la potestat, però que personifiquen en dos individus. Això s’assembla a l’Imperi Romà, que treballa plegat Orient i Occident, sent una mateixa parella?. Com podeu veure, els nostres sants també van ballant al so que els toquen els músics, siguin del poble o de les institucions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *