CASTELLS DE CARTES

Al bar i quiosc on vaig anar a esmorzar em van ensenyar el llibre de Quim Torra, “Viatge Involuntari a la Catalunya impossible”, amb l’edició del 2010 de Proa, que va rebre el Premi Carles Rahola, d’Assaig 2009….i un subtítol “Tres periodistes oblidats i l’espectre d’Eugeni Xammar”. La meva primera impressió va ser la d’un llibre oportunista per ser el mes de juny, amb el president adés nomenat. M’ho vaig repensar. Malgrat que la gent digui que en una cafeteria-quiosc no es puguin trobar els tresors, aquest ho era. De fet, ja fa anys que considero tots els canals i els mitjans per estar atent a les troballes que ens poden arribar. No sempre podem dir que sí, però tant és si ho recomana una llibreria, un amic, una parada al carrer, una biblioteca, la crítica dels diaris, en paper o per internet, o fins i tot, els punts d’intercanvi de llibres a biblioteques i casals de barri. Aquesta és l’època tant xerraire on els analfabets fa que baratin els collarets de vidre per les perles més preuades, i que tingui més valor un mòbil que no un llibre ple de suc i substància.

Aquest llibre del Quim Torra, a qui pel físic se’l retreu poc atractiu, més aviat de pagessot, i de gos, sinó de labrador o rotweiler, fins i tot l’hi diuen, és una mostra del seu capteniment. Col.locant-se com a observador privilegiat, i tenint en compte que no arriba al nivell d’aquesta gent, té la humilitat i la grandesa d’exposar aquestos grans periodistes del primer terç del segle XX: Lluís Capdevila, Àngel Ferran, Francesc Madrid i Eugeni Xammar… els quatre pilars de la terra, o de la catedral periodística…que es va alçar en aquells anys plens d’esperances. Si fos dintre de la catedral, l’autor ens hauria pintat un retaule d’aquells de fusta tant grans, on cada pany ens mostrava la vida i miracles d’aquells sants periodistes. Tant pecadors que es van redimir amb la seva pro-fessió més aviat.

Però més que a una esglèsia, jo els acompararia a les quatres torres que van aixecar aleshores per formar un fantàstic castell: cada un a la seva cantonada, i per a la torre de l’homenatge, la figura d’Eugeni Xammar… O potser, fins i tot, diria que cadascun d’ells va aixecar un castell de frontera, i que la seva gran força era la xarxa defensiva que van teixir entre tots ells. Feia segles que molts dels castells catalans havien estat enderrocats, però en aquella època calia bastir d’altres menes de castells, mitjançant la professió del periodisme. Els castells ja no eren de pedra, eren de paper. Mal vent que se’ls va emportar, els nostres castells de cartes! A principis del segle XXI, els mitjans de comunicació i la professió han esdevingut tant bords, que calia recuperar el missatge i els valors que van defensar aquestos periodistes. Per tornar a tenir esperances en la humanitat, i en la nostra gent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *