EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ – I

Aquestos dies d’estiu hem fet la troballa d’un altre santboià no gaire conegut per la nostra ciutat. Cal dir que no és una cosa estranya, tenint en compte que és un personatge de ficció. Es diu Martí Jordana, i potser fa referència al casal de Can Jordana… un cognom il.lustre. Aquest senyor Jordana encarna un logopeda i filòleg de reconegut prestigi, i per més pistes, us diré que té uns orígens anglesos. Per no fer ballar més el cap, que ja la tenim prou escalfat amb aquestes calors estiuenques, resulta que en Pere Quart, en la seva versió lliure de l’obra de teatre Pigmalió de l’escriptor Bernard Shaw, fa que el nostre Martí protagonista sigui originari del nostre poble, tot i que l’acció transcorre a Barcelona.

La popular obra de teatre de Bernard Shaw, que molts hem conegut per la versió cinèfila del musical My Fair Lady, va ser adaptada per Joan Oliver després de la Guerra dels Tres Anys a la societat catalana. Cal tenir present que l’acció es desenvolupa abans d’aquella època, situant-la al primer terç del segle XX, i en l’ambient barceloní. Una manera d’acostar-nos potser als temps d’una república catalana, que es debatia entre l’ambient burgès i les classes baixes, més aviat força baixes, en aquells ambients que tant bé van retratar els periodistes catalans d’aleshores pel que fa a la picaresca i la manera de viure dels que van quedar reclosos dintre de les muralles de Barcelona. Així ens trobem amb diferents contraposicions: dins de les muralles enfront de l’Eixample nou; entre una classe popular catalana i gairebé analfabeta i una classe burgesa que aspira a progressar, i que troba en el llenguatge una manera de vestir-se. Tant important és com ens vestim amb roba, o amb la llengua que parlem. Per això, cal recordar la gran tasca d’En Pompeu Fabra per trobar una llengua estandaritzada.

En fi, ja sabem el final de Pigmalió, quan el protagonista ha aconseguit fer una obra d’art, i això l’omple d’amor, tant per la persona que ha estat objecte i subjecte de la seva tasca. Ja podem recordar el gran poeta llatí Ovidi quan parla de Pigmalió en la seva poesia de les Metamorfosis. És clar, com tots nosaltres som alhora objectes i subjectes de l’amor, sigui per activa o per passiva. I com en el fons, la recerca de la felicitat ens fa viure, malgrat els desenganys i la mort. Com el desenllaç final de tota l’obra ja el sabem, el podrem gaudir igualment, malgrat que aquella Barcelona va desaparèixer amb la República, i com aquella burgesia catalana i les classes populars també van ser anorreades amb ella. Gaudim del nostre Pigmalió d’avui, i dels que trobarem cada dia, i si veieu el Martí Jordana per Sant Boi, el feliciteu pel seu èxit. Al proper article parlarem de la seva presència a la nostra ciutat.

Un pensament a “EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ – I

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *