Els Ponts de Sant Boi

El passat 22 de maig es va celebrar a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi una taula rodona per tancar les activitats dedicades el 2018 a la poetessa Maria-Mercè Marçal, en el vintè any de la seva mort. L’acte va omplir la sala de públic, majoritàriament femení. No debades, Marçal va viure i treballar de professora força anys a l’Institut Rubió i Ors de la nostra ciutat. Els ponents van ser companyes d’aquella època, la seva primera parella, Ramon Balasch, i alguna alumna d’aleshores. Un homenatge merescut a una persona molt activa en tots els àmbits, tant privats com públics. Aquella professora que venia de Barcelona a treballar a l’extraradi, amb la seva vestimenta “hippie” com a signe de modernitat.

M’agradaria parlar d’alguns aspectes no gaire comentats d’aquesta dona de caràcter que va fer del seu lema: “tres voltes rebel” un eix vital. Sant Boi per a ella no era massa estrany: un poble amb tradició pagesa, amb força gent treballadora, tant catalana com nouvinguda, i en un moment polític de canvi que oferia moltes possibilitats i esperances a la dècada dels anys setanta. Cal que tingueu  en compte que va passar la seva infància a Ivars d’Urgell, d’on era la seva família, i que traslladats a Barcelona, va ser conscient dels diferents valors de la societat agrícola com de la industrial. Remarco, a més, que com a ilergeta, parlant d’un català occidental, es trobava com una immigrant en un món d’indigetes, amb un català oriental. L’accent també la delatava anés on anés. Això no va ser cap obstacle, sinó un enriquiment en el coneixement i domini de la llengua que estimava. I aquest amor el va mostrar tant a l’ensenyament com a la literatura. Un fet il.lustratiu és la fundació de l’Editorial Llibres del Mall juntament amb destacades personalitats de l’època. Si ells eren el mall, l’enclusa era la societat que sortint de la foscor de la dictadura franquista, buscava una llum, i per això calia forjar moltes eines per redreçar la cultura i l’educació arrabassada pels genocides.

La feina era ingent, i aixecar una nova societat no va ser gens fàcil. Tot i l’esforç, sabem que moltes batalles es van perdre, moltes coses es van capitombar, com s’ha demostrat ara després de quaranta anys. Maria-Mercè Marçal va perdre gairebé totes les batalles: fos en l’àmbit polític, nacional, feminista, social i cultural, amb un preu alt a nivell personal. Era molt lluitadora, però no se’n va sortir. És ara després de la seva mort que ha estat reconeguda abastament, i considerada com es mereix, una d’aquells que es va enterrar en els fonaments, com va titular Manuel de Pedrolo una de les seves obres. La mort prematura no va llevar-li l’esperança d’un futur millor. Pensem que Maria-Mercè Marçal es considera com una escriptora moderna i renovadora, una de les fites de referència. Però si agafem perspectiva, entendrem que l’obra de Marçal beu d’una tradició antiga i profunda que entronca amb la poesia trobadoresca, la de les “trobairitz”, d’una font que raja pel broc del “trobar clos”.

Per això, podem entendre la petjada profunda que va deixar en persones, com la Montse Piquer que va llegir un emotiu escrit, i en altres camps socials i culturals. L’escriptora ens va llegar un tresor literari que no us podeu perdre, si teniu la gran sort d’haver-la trobat, sinó en vida, més enllà de la seva mort. Us recomano que llegiu l’excel.lent butlletí 4Ratlles editat per la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, el seu número 70 està completament dedicat a la Maria-Mercè Marçal. Us servirà de guia per endinsar-vos en el món d’aquesta gran trobadora catalana. I si cal, encara podeu acudir a la seva fundació que va deixar-nos com a testimoni.