LA SAVIESA DELS ASES
Avui no parlarem de la cançó “Ya se murió el burro…”, ni del seu extraordinari contrapunt, la poesia de “Platero y Yo” de Juan Ramon Jiménez. Avui deixem terres estrangeres per tornar a parlar de nosaltres i dels nostres rucs, i encara dintre d’aquesta família, del més petit de tots, l’ase. Podem fer-nos amb la mula, o el matxo, però encara ens queda l’ase. Aquest mes de febrer del 2018 destaca precisament per als catalans, per assemblar-nos més que a Llàtzers qualsevols, a ser més aviat l’ase dels cops. Aquestos ens arriben de fora, per qualsevol motiu, i ens arriben de dins per les guitzes que ens fan els nostres mateixos veïns, i fins i tot, la nostra mateixa gent…
Deixarem de banda els valors com la paciència que s’associen a aquestos animals quadrúpedes, esmentats per un periodista d’anomenada actualitat. Una paciència que té el seu recorregut en el temps. Però si el temps del futur se’ns farà molt distant, miraré d’anar cap al passat per poder extreure algunes lliçons que ens serveixin per al camí.
El mes de gener vaig acabar de llegir el llibre “L’Ase d’Or” de l’autor clàssic Apuleu. És un llibre editat per Club Internacional del Libro, escrit en versió castellana per un tal Diego Lòpez de Cotegana, al segle XVI. Tot i que el text està en castellà, les catalanades abunden per tot arreu, i és molt fàcil de veure que l’original estava escrit en català, tal com ens han obert els ulls de la censura espanyola els historiadors catalans que estan refent tot de dalt a baix. El fons clàssic ens parla de les aventures i desventures d’una persona que per causa de la màgia és metamorfosat en un ase, i de totes les coses que li esdevenen fins que pot tornar a recuperar la condició humana. El paisatge i la ambientació són grecs, però entenent això com que parlen de l’Imperi Romà a la seva part oriental, i que els estudiosos els situen als segles II i III de la nostra era. En tot cas, allà trobarem les diferents llegendes mitològiques, incloent el mite de Psique i Cupido, entre d’altres… Al final, quan el personatge recupera la seva humanitat, abandona el camí del món, ple de vanitats, per consagrar-se al temple d’Isis i Osiris…El fet que el protagonista s’anomeni Luci ens fa adonar de la coincidència atzarosa, o no ho és pas?, amb els coneguts avantpassats, com el patrici romà de Barcelona, Luci Minici Natali. O el militar isonenc, Luci Emili Patern.
Abans d’aquest llibre trobat, vaig poder gaudir de l’excel.lent reedició en català feta per l’editorial Barcino del text d’Anselm Turmeda: “La Disputa de l’Ase”. Si a l’Ase d’Or ens trobem les aventures d’un personatge, amb Turmeda ens aboquem al combat filosòfic entre el mateix autor i un ase per determinar si l’home és superior o no a la resta d’animals. L’ambient és plenament medieval: davant de la cort d’animals, es produeix aquest debat dialèctic, com si fos un torneig. Hi arribem pel camí dels somnis en que cau l’autor, i serveix d’excusa a Turmeda per posar l’home davant del mirall. A cada argument de l’escriptor, l’ase contraataca amb més fortuna i enteniment, que si fos un combat ajustat, l’home ja estaria arrossegat per terra i descavalcat a cada trompada. Només pot guanyar al final de tot fent servir un argument religiós, l’exemple de l’encarnació de Déu com a Jesús. Entremig, s’hi narren moltes faules i aventures, com la conquesta de la ciutat italiana de Pertusa. Tot amanit amb un to burleta i desenfadat que domina per sobre de les històries més tràgiques, a l’inrevés del que passa amb “L’Ase d’Or”.
Aquestos dos llibres formen part de la tradició fabulística catalana, on seguint el corrent del “Llibre de les Bèsties” de Ramon Llull, que veu d’altres fonts més antigues, podem trobar un retrat humà i personal de les grandeses i misèries de la nostra vida terrenal. Certament, en bell català, els ases “coneixents” tenen més enteniment que la majoria de la gent. Si del ruc català n’hem fet un tòtem, de l’ase encara podem posar-lo en l’esgraó més alt. Dels valors com la paciència i la humilitat que personifica en podem treure una lliçó de vida, i encara més, aprendre que de tot, hom se’n surt.