LA PRESÓ DEL REI DE FRANÇA

Quan de jove escoltava la cançó de la Companyia Elèctrica Dharma titulada “La Presó del Rei de França” pensava que era una composició moderna de tanta força i empenta que tenia, fins que em vaig adonar que era una magnífica versió de la Dharma d’una cançó antiga. Una proposta d’actualització, i “aggiornamento” que es deia, i confonia de vegades amb la Presó de Lleida, de to més melangiós i trist. Però fins a hores d’ara, anys després, no he estat capaç d’entendre el significat de la tonada de la Presó del Rei de França. Fins que he pogut llegir el llibre de “Carles I Sense Censura” del Jordi Bilbeny, editat per Librooks aquest 2020.

Les circumstàncies epidemiològiques d’enguany, i les campanyes públiques desautoritzant els treballs de l’autor, i de la gent aplegada al voltant de l‘Institut de Nova Història-INH, fan que es noti una mica en la present edició del llibre. Sembla com si En Bilbeny l’hagués escrit amb una mica de precipitació, però certament sense cap falsificació pel mig. Escriu a raig, el devessall de dades i contradades mareja de vegades. Ens adonem del vertigen històric que provoca la manipulació dels documents històrics, com aquesta base trontolla sota els nostres peus tant com ho fa la creença en els discursos oficials. La meva observació principal seria que el millor títol fos “La Presó del Rei de França.”

Diuen que el mètode d’en Jordi Bilbeny i companyia no és gaire científic, però cal fer-los veure que si podem deduir d’uns documents bàsics una teoria o marc general, de baix cap a dalt, també podem fer aquesta deducció des de dalt cap a baix, des del context general podem enfocar la realitat de sota per il.luminar-la, per poder trobar la veritat. Tal com ens diu precisament en Francesc Pujols en els seus escrits, com el Pròleg a la Matemàtica de la Història, o com qualsevol lingüista sap, que pel context de la frase i de la llengua arribem a trobar el significat concret de les paraules.

Potser podríem justificar alguns canvis de noms o de lloc per motius de secret militar, al seu dia, però no al cap dels anys i segles posteriors. Això ens demostra la perversió que hi ha al darrera. La importància de l’apogeu del Regne de València en el segle XV i XVI, dintre dels regnes de la Corona Aragonesa, i més enllà, dintre de tot l’Imperi. La ruta de navegació i del trasllat del rei de França fins a Alacant, passant per Barcelona, Tarragona, València, etc… és una demostració del poder d’aquell regne en el seu màxim esplendor. Què va passar amb tot això? Doncs que la censura secular va fer com els ocells en el conte de “Pulgarcito”: les molles de pa que va deixar per retrobar el seu camí se les van anar menjant. Això ha provocat que molts dels historiadors oficials es perdin enmig d’una mar de documents alterats i fragmentats a consciència. No saben trobar el camí de la veritat, ni el de casa seva, i ens porten enmig de la foscor del laberint. Potser no entenen per què els borbònics al segle XVIII van socarrar de dalt a baix Xàtiva sense tenir en compte que existia una revenja per haver-hi tancat a Francesc I dos segles abans, per exemple?

Què us he de dir? En Bilbeny arriba a volar molt amunt, per sobre d’aquestes muntanyes. Es podria comparar amb l’alegria que devia sentir l’Emperador Carles I quan va capturar Francesc I, rei de França, i cosí seu, no ho oblidem.  Així l’àguila del Jordi Bilbeny ha capturat la veritat històrica d’aleshores. Com l’àguila mateixa, no sempre pot capturar les seves preses, no sempre caçarà tot lo que és gras, però no per aquest motiu perdrà la seva majestat. L’historiador i l’INH volen alt, han gosat capturar el rei gal, i ara senyoregen en els cels de la Història, no només la catalana, sinó la General, per sobre de la Historiografia Francesa que fins ara ha predominat.

Nosaltres estem trobant el camí de retorn a casa, i ja sabem com “Pulgarcito” guanya al final. Ara mateix, escoltem la cançó de la Presó del Rei de França, i en gaudim. Ens queda molta feina a fer, i encara ens cal trobar més claus per obrir tots els panys, sigui de la Presó de Lleida, i fins i tot, la de Nàpols. Tornem a cantar amb joia, que anem endavant.

EL LABERINT VITAL D’EN LLUÍS DUCH

Mentre llegia el llibre “Sortida del Laberint” de Lluís Duch, anava contemplant una perspectiva diferent de la cosmovisió catalana, i l’anava comparant amb la recent lectura del “Pròleg de la Matemàtica de la Història” de Francesc Pujols. El llibre de Lluís Duch està editat l’any 2018 per Fragmenta Editorial, recollint els escrits per a Lliçons Ferrater Mora, i va sortir poc després de la mort del pensador. Amb el subtítol aclaridor d’Una Trajectòria Intel·lectual, l’escrit fa un repàs autobiogràfic a l’evolució cultural durant tota la seva vida, condensant i exposant els seus punts de vista, les troballes i els interrogants que anava plantejant-se a mesura que anava estudiant, i que confrontava amb la seva societat i el seu temps. Duch va saber creuar els estudis històrics i diacrònics amb els estudis contemporanis, i sincrònics, per anar a la recerca d’una experiència vital profitosa per a ell i per a tothom. El filòsof i monjo no planteja només aquesta recerca com a finalitat en si, acull alhora la percepció del coneixement com a part de l’existència humana i de la saviesa com a gaudi de la vida.

Lluís Duch es debat entre dos punts de perspectiva: el grec o clàssic, i el jueu o semita. És conscient que existeix una polaritat entre tots dos, i que forma part del cristianisme. Aquesta tensió intenta superar-la aixecant un pont. Aquesta figura entre aquestos dos pilars és com el pont o l’arc gòtic. S’ajunten acostant el punt de contacte entre les dues corbes traçades des de cada columna. Voldria exposar que deixa de banda les perspectives celtes, germàniques, fins i tot, les d’altres pobles, com poden ser els ibers, els berbers, els fenici-púnics…, etc que també van fer aportacions culturals. En tot cas, no va ser el seu objectiu fer una exposició massa àmplia, i es va centrar en els fonaments de la cultura grecollatina i la semita.

Recomanaria aquest llibre com a text de base per a qualsevol carrera d’Humanitats, és la lliçó d’un mestre per als seus estudiants. Una lliçó magistral que permetrà aixecar una volta de creuer al pensament de cadascun. Alhora el farà conscient del canvi de cicle cultural que viu la societat de l’Europa Occidental, amb l’esgotament del renaixement clàssic després de cinc-cents anys, i la tornada al renaixement del món medieval, donant pas a una nova època.

L’autor ens fa una exposició, la qual recorda a un tapís o un retaule que no només decora una església, sinó que també és un símbol amb una forma i un contingut determinat. És una comunicació d’un missatge que envolta les parets i els pilars de l’edifici, com la carn ho fa amb els ossos del cos. És com el verb que s’escolta enmig de la vida, de la paraula que ressona enmig de les persones, i dels quals nosaltres som els seus transmissors, som la seva trans-dicció… per tots aquells que vindran.