Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

L’AMIC DEL TREN

0
Publicat el 20 d'agost de 2019

Aquest mes de juliol hem pogut fer un parell de setmanes de vacances a Califòrnia. En principi m’interessava trobar dades sobre Juníper Serra, i sobretot d’En Gaspar de Portolà. Tots dos comandaven els exploradors catalans que al segle XVIII van establir els fonaments d’allò que avui dia anomenem l’estat de Califòrnia als Estats Units d’Amèrica. El fet que fossin catalans crec que va ser una de les raons per les quals la major part dels anomenats “Californios”, californis en català, es van decantar per deixar els Estats Units de Mèxic. Potser això ja ho haurà d’estudiar algun historiador en més detall. El cas és que la connexió entre Califòrnia i Catalunya va ser més actual de lo que em pensava, i tota una sorpresa.

Vam anar a la ciutat de Sant Francesc, però principalment ens movíem al voltant de tota la regió metropolitana. Li diuen Bay Area, i allà hi viuen més de set milions de persones. És molt gran i la badia els fa de centre gravitacional, embolcallada per les muntanyes i turons d’est a oest. Per connectar les dues ribes existeixen autovies i ferrocarrils, a més dels ferris més aviat turístics. El cotxe és omnipresent, però l’alternativa del transport públic està prou ben resolta. A més d’una bona xarxa d’autobusos, existeix la línia de rodalies que es coneix amb el nom de BART. Aquest tren funciona força bé, i el fèiem servir per anar d’un costat de la badia a l’altra. Així podíem tornar cap a l’apartament on estàvem allotjats. I un capvespre es va esdevenir una trobada fortuïta al tren.

Potser recordarem aquelles pel.lícules de Hitchcock, barreja de misteri i crim. Estàvem al costat d’un senyor alt i prim, que portava barret i un bon bigoti que ens recordava el Magnum de la sèrie detectivesca. I quan vam passar l’estació d’Orinda vam tenir una petit conversa, no recordo el motiu d’entaular-la. El cas és que la meva dona parla anglès amb un accent neutral, i de vegades fa el joc de fer endevinar a la gent de quin país som. Ja sabeu, anem des de portuguesos, a italians, la majoria de vegades, francesos. Els americans pensen més aviat en els europeus del sud com a francesos més que espanyols. Quan ho encerten, o no, els hi diem que som catalans, que vivim aprop de Barcelona, i aleshores ja se’ls il.lumina la cara. Aquest senyor també ens va reconèixer, però la seva expressió no va canviar gaire, cosa que ens va extranyar. Amb un posat seriós i a raig, ens va parlar del seu amic Gerd. Vivia a la mateixa població de Lafayette, i ens va dir que era l’únic americà que havia mort als atemptats de la Rambla el dia 17 d’agost del 2017. En aquell precís moment passàvem l’estació d’aquesta població. Ens va preguntar si érem ja una república, i li vam dir que per desgràcia, no. Aleshores, vam haver de tallar aquesta conversa perquè havíem de baixar a Walnut Creek, i ell continuava més endavant. La tristesa dels nostres records havia teixit una conversa inesperada i meravellosa.

No vam saber el  nom de l’amic, però sí el record i l’empremta que va deixar-li la seva mort. Gerd era Jared Tucker, de Lafayette, al comtat de Contra Costa, East Bay Area, de Califòrnia. Estava amb la seva dona de viatge per París i Barcelona per celebrar l’aniversari de l’any del seu casament. La seva pèrdua no va ser menor que la de les altres víctimes dels atemptats. Fanàtics i carn de canó  que es pensaven que anaven al cel, conduïts per un imam que tenia contactes amb els serveis secrets espanyols. A l’infern se’n vagin tots aquells que sabien lo que es feien. Patim quan viatgem, som més conscients dels riscos fora de casa, però quan te n’adones que el perill més gran el tens a casa teva, ja no es pot mirar tot això com si fos una pel.lícula del Hitchcock. Jared va ser protagonista involuntari d’aquells fets, com les altres víctimes. No volia ser cap estrella de cine, ni per als seus amics tampoc calia. Senzillament, per a uns podia ser el nom en una llista, però per als amics i familiars era una persona estimada. Van ser herois involuntaris, i el seu sacrifici va evitar la mort de molta altra gent. El dol de la seva gent està acompanyat del nostre respecte i agraïment més profund i sincer.

LA BONANÇA DE CALIFÒRNIA

0
Publicat el 15 d'agost de 2019

Apart del clima primaveral que s’escampa per la regió coneguda com a Bay Area, parlarem dels mots que hem trobat per Califòrnia. En el viatge a la badia de Sant Francesc trobem molts topònims que malgrat estan escrits en llengua castellana, es pronuncien a la manera catalana, cosa que demostraria que fonèticament la paraula original era catalana. Per exemple, a la ciutat de Walnut Creek, al comtat de Contra Costa, trobem el carrer de Bonanza St. Evidentment per tots aquells que de petits vam començar a veure aquesta sèrie de l’Oest que passava al ranxo de Bonanza, i es deia així en la traducció al castellà, ens crida molt l’atenció. Posteriorment si hem pogut gaudir de la versió original, trobaríem que ells la pronuncien a la catalana, com Bonança diríem nosaltres.

Un altre topònim interessant és el de Point Reyes. Aquest lloc tant especial de la costa californiana s’escriu així, però el pronuncien com a Point Reis… Anotem també que la badia es diu que correspon al nom de Francis Drake, el corsari anglès. Però realment ens adonem que, apart del nom de Francesc Drac traduït al català, la forma de la costa en aquell lloc té precisament forma de cap de Drac. Ben aprop, una altra troballa. Ens trobem amb la Bolinas Lagoon, un estuari semblant a les ries baixes de Galícia, molt maco. La sorpresa és que en els textos antics s’escriu Baulenes, és a dir, que es tracta d’un cognom català, habitual a Osona. Tantes coincidències no poden ser casuals, sinó derivades de la petjada catalana a Califòrnia.

Un altre apunt caçat al vol ha estat el de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. D’aquí  sortirà la família de José Antonio Yorba, escrit i pronunciat així, ens fa adonar de seguida que parla d’un cognom català, Jorba.  D’Antoni Francesc Josep Jorba i Ferran, nascut a Sant Sadurní d’Anoia. Va donar nom a una població de Califòrnia, Yorba Linda, que bé podria agermanar-se amb la vila de Jorba… Què podem dir del Miquel Constansó, nascut a Barcelona… ? Una altra família coneguda vas ser el Moragues. Els quals van donar nom a la població de Moraga al comtat de Contra Costa. Parlem d’una nissaga que va des de l’avi José Joaquin de la Santísima Trinidad Moraga, fins al fill Gabriel i el net Joaquin. L’àvia es deia Maria Pilar Leon i Barceló…!. Si no eren Moragues, com el nostre General Josep Moragues català, bé podien venir també de Mallorca. Fins i tot, en la següent expedició de reconeixement feta per Juan Bautista de Anza, es pot trobar el frare Pere Font, nascut a Girona. Aquest va batejar la serralada de Califòrnia de “Sierra Nevada”, és a dir, Serra Nevada. Tal com es diu a la famosa serra de Granada.

Fins i tot el nom de Gaspar de Portolà ha estat adaptat lingüísticament. Nosaltres el pronunciem amb l’accent agut, i allà li han tret l’accent, n’han fet una paraula plana, el coneixen com Gaspar de Portóla. Penseu que a l’anglès no hi ha accents. Això passa a tot arreu, per exemple, a Sant Boi de Llobregat existeix el cas invers d’un carrer amb el nom d’O’Donnell, que en l’idioma original pronunciaríem amb accent pla, O’Dónnell,  i en canvi la gent l’ha convertit en un accent agut, dient O’Donnéll. L’adaptació lingüística entre diferents idiomes és una regla de sentit comú, però sembla estrany que els historiadors moltes vegades no cauen en aquest detall important. De vegades, l’enfocament del treball historiogràfic fa que un personatge perdi moltes característiques determinants de la seva personalitat, i que quedin moltes llacunes. No tant per ell mateix, sinó perquè els estudiosos es queden a mitges. I més enllà d’una realitat polièdrica, o en forma de mosaic, es perden moltes peces pel camí. Un exemple d’això seria el llibre d’Steven W. Hackel sobre “Junípero Serra”, un bon treball que queda coix per la manca de coneixements de la cultura catalana, i com aquesta s’articulava dintre de l’Imperi Espanyol.

Per sort, sempre hi ha una oportunitat i un camp de treball nou per als historiadors que vindran. La recerca històrica permet retrobar i desenterrar els tresors del passat. Per exemple, la partida de bateig de Gaspar de Portolà a Os de Balaguer, i les arrels familiars entre Balaguer i Arties a la Vall d’Aran, on va morir. Després d’una vida militar molt intensa, l’explorador va cercar el seu retir en una població amb un clima fresc fins als seus darrers dies.