LA CASSOLA DE MIERES

Expliquen a Mieres que Josep Pla parlava d’aquesta zona de la Garrotxa fent servir la metàfora de la  cassola. Situada entre Banyoles i Olot, més aviat sembla el replà d’una escala que davalla de la muntanya cap a mar. Certament, la forma de les valls que l’envolten s’eixampla al mig fent-ne un espai més arrodonit. Però l’eix s’allarga des de les alçades de Santa Pau per anar a buscar el Pla de l’Estany. Al peu de la carretera es troba el poble de Mieres, fent intersecció amb els rierols del lloc.

L’església està dedicada a Sant Pere, i recorda per la forma de la façana la que es pot veure a Sant Boi de Llobregat a una escala més gran. L’edifici parroquial presideix el turonet a mà esquerra del Merdançà, i a l’altre costat s’estén el carrer Major que s’enfila vorejant el rierol. L’orografia volcànica ens remet a l’etimologia de la Garrotxa, que derivaria del germànic Kar- cercle, o de Karg-pobre, i ort-chen, llogarret… Potser Mieres, que fan derivar del llatí miliaria, derivaria de la paraula Minden, que vol dir menor o inferior, d’acord amb la posició jussana que ocupa dintre de la comarca.

Això forma part de les meves tesis, que dubto que siguin gaire compartides per les autoritats acadèmiques actuals. Fins i tot, per als alemanys que ens vam trobar pel pont de Sant Joan a Mieres. Alguns hi viuen, i altres estaven de pas, així com algunes angleses i algun holandès fent cicloturisme per la contrada. Aquestos s’afegien a la gent que fugint de la ciutat i les zones urbanes buscaven més aviat pau i tranquil.litat, envoltats dels naturals de la comarca, més pendents de celebrar Sant Joan fent molta gresca si cal. Ja es diu que els homes busquem les coses que no acostumem a trobar al nostre voltant.

Per això vam tenir la sort de trobar Cal Carreter, just a l’entrada de Mieres, venint d’Olot. La casa rural ja publicitava una revetlla sense petards, i algunes famílies amb criatures i parelles hi vam fer-hi cap. Per tres dies va ser el nostre oasi, i malgrat que s’encetava la calor de l’estiu, a la nit es podia dormir de gust. I qui va voler, per Sant Joan es va acostar a la foguera que el poble va fer a la plaça del cap del carrer Major. Espai per voltar en teníem, fos en bicicleta, a peu o en cotxe per les rutes que passen per llà. Vam triar una per passar tot el dia, cap a la Dama de la Garrotxa, i fins a Santa Maria de Finestres, i un altre dia per Sant Vicenç de Sallent i el Torn. Malgrat la pau aparent, hi havia força gent caminant, pedalant o banyant-se als gorgs. Fins i tot, força animació al santuari del Collell. Per sort, sortíem ben esmorzats, i tornàvem a sopar de gust per recuperar-nos de la jornada. Això ho devem a la bona mà de la Núria a la cuina, i de la convivialitat del Jordi amb els seus hostes. Fins i tot la meva dona va gaudir amb els plats vegetarians que li van presentar. Sense tenir cap carta, tot el menjar és bo i ve de gust.

Com veieu, al nostre país sempre trobarem racons esplèndids, i gent que és capaç d’oferir aigua fresca als caminaires assedegats. Sigui aquesta aigua, sigui la pau i tranquil.litat que de vegades no trobem. Tot i que som conscients de què a tot arreu passen les mateixes coses del món, cal aprofitar aquests moments, que són allò que realment tindrem. I amb el que omplirem la cassola del nostre cor.

PASQUA DE JUNHSEGA

Aquest pont del dilluns de Pasqua vam passar-ho a l’Aran. A Vielha, la capital de la Vall de la Vall, aquest nom redundant catalanoccità i basc, per saber qui han batejat aquesta contrada. Com sempre, la geografia ha marcat aquesta vall, i sobretot, la seva gent. Orientada al nord, Garona avall de cara a l’Atlàntic, mentre a l’altre vessant de les muntanyes, el riu Noguera mirant al sud, cara al Mediterrani. Recordant el poema de Verdaguer, si un és obaga l’altre és solana. Zona de frontera pirinenca, lligada al pas dels seus ports, els aranesos, emparentats amb els gascons, fan de frontissa amb els catalans. Som veïns, i per això, també força barallats, malgrat que cal fer les paus. Una història atrafegada ja des de les lluites de Mandronius, o Mandoni, el guerrer gal i celta, que vol dir lo mateix, és clar. Enfrontat amb l’imperi romà, i ara amb l’imperi espanyol. Si la vall no viu de munyir les vaques, o el riu, només pot mirar de munyir els turistes, siguin de neu o d’estiu.

Què en farem de tantes cases i segones residències més que d’hotels, de més bars que de botigues?. Les empreses compren hotels per trobar allotjament als seus treballadors, igual que a Eivissa. I arriba gent de molts llocs a treballar als serveis per uns sous baixos. Sort que la muntanya es defensa costa amunt: com la llengua occitana, tant arraconada com la catalana, i exhibida com a símbol. Un símbol que pocs saben llegir: la creu de Tolosa, sí, però encara més, la creu de la Ciutat de Déu, tal com es representa a les lectures de l’Apocalipsi. La recerca de l’ideal, qui diu que a l’Edat Mitjana no existien les utopies?. Tantes com la dels càtars protestants, que passaren del Garona a la Noguera per fugir de les persecucions. D’aquells que enfilaren el port de la Bonaigua passant Salardú i Unha, emparats pels comtes de Barcelona. Fortaleses i esglésies dedicades a Santa Eulàlia i Sant Andreu. Per això, a Salardú s’aixeca l’estàtua en record dels drets d’Aran recollits a la Querimònia. Qui diu que a l’Edat Mitjana no existien drets i llibertats?

Abans trobarem l’església de Sant Jaume, a peu del Camí Ral, o Reiau, al poble d’Arties. Una altra cruïlla de camins, i d’aigües. Ja s’hi nota que a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement, l’Aran hi va viure una època d’esplendor que es manifesta en la seva arquitectura i art. Ara les cases són clonades, igual que els cotxes que campen per on volen. Les vaques són estàtues pintades de coloraines, i les bicicletes estan clavades per fer de testos florals. La sostenibilitat només és un maquillatge que s’escampa pel Pirineu cercant les Bucòliques, tant a la Cerdanya com a l’Aran. I nosaltres també fent de turistes amb transport públic, taxi i bus, i trepitjant a peu els camins amb sol i amb pluja. Respirant l’aire més net que a la terra baixa. Respirant una mica per omplir-nos del do de l’Esperit i continuar el camí.