Una vida de lluita

Tàrrega, Anys quaranta

A casa erem pobres, no de solemnitat, però pobres. La meva mare, vidua als 27 anys, els meus padrins, bona gent, però de classe camperola/obrera amb els migrats jornals de la post-guerra. La mare es guanyava la vida cosint fins altes hores de la nit, fent algún pantaló, pero, sobre tot, fent arreglos que els sastres no volien  i li enviaven. Es va fer especialista en girar abrics de costat, amb lo que la part interna del gènere quedava a fòra i l`abric com a nou. El problema era la fatigosa tasca de sargir els traus… que havien quedat al cantó que no era. Feina pesada i mal pagada.

Pero mai va faltar el plat a taula. El padrí, el Sisco de Cal Rutx. (jo era el rutxet), trevallaba a la fàbrica de farina dels Canyelles, i cuidava, fòra d’horari laboral, de la corralina amb els porcs. A canvi, hi havia un porc cada any per ell i la farina pel gasto de pa de casa.

El dia de la matança era tota una festa per la quitxalla… i pels grans.

A primera hora els homes de la casa havien anat a buscar el porcs al "Matadero", l’escorxador municipal, i amb un carro el portaren a casa.

Allí es complia tot el ritual de despeçar-lo. La mocadera, cridada per l’ocasió, dirigia la tropa de dones que, a les seves ordres preparaven mandongo: el farcit per les diferents classes d’embotits. No era fàcil obtenir el pebre necessari per la picada, n’hi havia poc i es necessitava influència amb algú de Cal Pijoan o Cal Pere Ramon, les botigues més grans de queviures de Tàrrega per tenir-ne, pagant-lo gairebé a pes d’ or.

La quitxalla enredava i fruia, fent els "tastets", porcions del farcit que es provaben per trobar el punt exacte.I hi havia bufetade per fer-.se amb la bufeta, que, degudament inflada, era una cobejada pilota per jugar-hi.

Bullien olles al foc, es preparaven les tupines, (l’oli, un altre problema. Per sort, la tia Mercé, cunyada de la mare, era una estraperlista de categoria, i l’oli era la seva matèria prima).. Al vespre, ja tot endreçat, les tupines plenes, les botifarres i llonganisses arrenglerades i classificades, els talls de carn arreglats, era l’hora de fer els "presents", paquets de carns i embotits pels amics i parents més propers, que correspondrien (o no) quant fecin la seca matança. El paquet més gros i amb els talls més escoillits pel Sr. Canyelles, reminiscència de l’antic "dret de pernada"

—-

VENTRE DE PORC AMB CIGRONS (o amb pèsols)

En una cassola amb llard es sofregeixen bé trossets de cansalada i pernil, una ceba trinxada fina i el ramet d’herbes seques aromàtiques(farigola,llorer,orenga..)

A mig sofregir s`hi afegeix un parell de tomates ratllades, sense pell i es deixa reduïr el suc una mica, tirant´hi a continuació el ventre de porc a trossos no massa grans.

S’ofega tot lentament a foc mig, remenant-ho amb la cullera de fusta i, si cal, s’hi afegeix una mica de brou . La sal, el pebre i un pols de canyella a continuació.

Al cap d’un quart d`hora de cocció lenta s’hi posen els cigrons ja cuits o uns pesols desgranats., Es deixa coure uns minuts més i un vi negre del Priorat serà l’acompanyament ideal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!