Una vida de lluita

Varem fer un cartell gran amb una calavera negra, hi posarem amb lletres vermelles: "GILDA" – GRAVEMENTE  PELIGROSA"- .

Tàrrega, 1947

A Tàrrega llavors hi havia dos cines. El Catalunya (mai va canviar de nom) i L’Ateneu. Els empresaris d’ambdòs eres els germans Eroles, el Magí, el Tonet, el Pepito i el Juanito. El Magí va estar bastants anys sense aparèixer per Tàrrega, pel sol fet de que era un home d’Esquerra reconegut. Era de la seva propietat la casa que feia cantonada l’Avinguda Catalunya amb el carrer Alonso Martínes i nosaltres teniem el domicili i la sastreria al primer pis. A més eram parents llunyans i hi havia una  bona relació.

En aquells anys l’ùnic associacionisme juvenil permés era. o el Frente de Juventudes, o l’Acció Catòlica. El primer es nodria dels fills de les cases benestants i d’alguns "vivales" que sols hi anaven perque podien anar als campaments de franc i els hi donaven unes botes de cuir que eren l’enveja de tot-hom.  De fet, i malgrat les abundoses ajudes oficials, mai feren gran cosa i poc a poc tot  s’anà desfent com un "bolado".

A l’Acció Catòlica ens apuntarem els que teniam ganes de fer coses, més que res, per fer la guitza als senyorets de la Falange. I, a més, allí, sota la protecció eclesial, tot ho feiem an català, organitzavem ballades i aplecs i, d’amagatotis faiem classes de català i amb els més grans assejavem les prohibides cançons. "La Santa Espina,", "Els segadors", "El cant de la senyera". La sensació de clandestinitat, la por i el secretisme que envoltaven aquelles accions , acceleravan la secrecreció adrenalítica i eren un poderós estímul per aquella colla d’adolescents que composavem l’Aspirantat d’Acció Catòlica.

Però tot allò tenia un preu. Teniam que donar exemple de moral (paraules del Dr., Maymó, o, com era conegut, el Capellà de cal Menna, el nostre consiliari). Locals separats pèr nois i noies, ballar "agarrat" rigurosament prohibit sota pena d’expulsió immediata i irreversible, i… aci anava:  el control de la "perillositat moral" de les películes que es feien a Tàrrega.

Com que les cintes a exhibir ja se sabien al dilluns, una trucada a una entitat que es deia "Amigos del Catecismo" al carrer Canuda de Barcelona i ens enviaven les fitxes de les películes, amb el detall de director, artistes, l’argument i, lo més important, la "classificació moral".

Aquesta classificació la feia una Junta de Censors que a més de prohibir l’entrada de material "anti-règim", classificava les películes en: Aptas- Toleradas-Peligrosas y Gravemente Peligrosas. A les dues ultimes categories no hi posien entrar menors de catorze anys. I el Dr. Maymó cuidava de que coloquessim a cada porta de les esglèsies de la ciutat un cartell amb les classificacions de cada película.

Jo em trovava en una situació incòmoda: per una part, l’amistat amb els Eroles, que, a més, em deixaven entrar de franc al cine, i la meva obligació com a President dels Aspirants d’Acció Catòlica a posar els anuncis "morals".

El diumenge abans, es passa el trailer de "Gilda", despertant una gran expectació, i el dilluns, a Acció Catòlica, ens arriba la seva fitxa; "Gravemente Peligrosa", i, quant aquell vespre tornava a casa em trobo al Pepito, un dels Eroles, que m’ esperava. El cor se’m va fer petit, ja veia lo que se’m venia a sobre.

-Sisco, escolta, em digué.

_Que mana, Juanito.

-Mira, diumenge passem Gilda i ens ha costat molts duros la contracta, i no es qüestió de que ara ens fallis.

-Que vol dir, jo puc fer poca cosa.

-Tu pots fer molt, necessitem que possis els cartells mes grossos que puguis dient que es "Gravemente Peligrosa", i si pots, que els poseu també a les esglèsies dels pobles de la vora: Talladell, Vilagrassa, Claravalls, Anglesola…

Vaig quedat de pasta de moniato. i sensa sapiguer com reaccionar.

-Si, home, es fàcil, com més la gent cregui que la película es "forta", més taquilla. No falla mai!

El cel se’m obrí, vet’ho aqui com podia quadrar el cercle i satisfer a Deu i al "dimoni" en una sola acció.

Aquella setmana una calavera negra i unes lletres vermelles de grans dimensions varen lluir a la porta de les esglèsies.

 I els cines hagueren de programar sessions extraordinàries per abastir la demanda

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!