Una vida de lluita

Jo també vull un estat propi

4 de setembre de 2006
1 comentari

La mort d’un amic

Un amic no es mor, es perd la seva companyia

La vida segueix el seu cami i, a mesura que et fas gran, d’una manera inexorable vas perdent algún amic. Mai t’hi pots acostumar. Ja saps que es llei de vida, ja saps que la mort, la Gran Amiga, ens espera a tots a cada giravolt del camí, es igual. Sempre et ve de nou.  S’ha mort un amic de la infància. No ens veiem gaire sovint, es igual, ell i jo sabiam que hi eram i que podiam comptar l’un amb l’altre.

Pero, ens queden els records i aquests, mentres permaneixen , l’amic no es mort del tot. Viu dintre nostre, recordem els seus gestos, el seu bon humor, la seva disposició a ajudar, sense contrapartida, als amics.

Tants i tants fets viscuts junts. Hores joioses i de companyonia. Hores tristes de malatia i mort.

Adeu, Miquel, fins aviat.

  1. Benvolgut Francesc:

    Després de llegir l’article que dediques a la memòria del meu pare, només puc dir-te gràcies.Nosaltres mare i fills, només ens queda la memòria de la seva personalitat, seguir la seva obra i sobretot això que ben be dius del seu bon humor i aquesta manera tant especial que ell va tenir de gaudir de la vida: honrandesa, treball, sinceritat, i aquelles ganes tant grans de fer feliços als altres,

    En nom de la Família Soldevila Altisent,

    Moltes Gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!