Ramon Tremosa

1.- La UE és una unió d’estats molt lluny encara del model federal dels EUA i ara s’ha tornat a demostrar: és el Consell, és a dir els Estats Membres, els que manen en tot i per tot i els que segueixen resistint-se a cedir una part dels seus poders fiscals i de supervisió financera. L’Eurogrup, és a dir els ministres d’Economia de la zona euro, és qui dissabte de matinada va prendre la decisió de tirar endavant la quitança també per als dipòsits de menys de 100.000€. En aquesta reunió també hi sol assistir un representant de la Comissió Europeu (el comissari d’Economia Oli Rehn) i un representant del Banc Central Europeu.

Avui al Parlament Europeu no ha comparegut el comissari d’Economia, sinó un ministre d’un estat membre, al qual els eurodiputats no l’hi podem demanar per exemple que dimiteixi, perquè ell ha estat escollit pel parlament holandès. Dissejbloem ha dit que ell “assumia la responsabilitat del problema causat” però no hem pogut convenir en què es concreta aquesta responsabilitat.

Per què dissabte de matinada no hi era Mario Draghi a la reunió de l’Eurogrup, sinó un càrrec menor, quan la crisi de Xipre posava en risc l’estabilitat sencera de la zona euro?

2.- Els països nòrdics estan en el seu dret d’imposar una quitança en els dipòsits bancaris: les fallides bancàries no poden sempre pagar-se amb diner del contribuent i la responsabilitat dels inversors i estalviadors passa per supervisar també la solvència del banc on es tenen guardats els seus estalvis. Dinamarca, per exemple, en la fallida del banc Amargerbanken, ara fa pocs anys va imposar una quitança als dipòsits bancaris del 41% del total, però només a partir de les 100.000 corones daneses.

En aquest sentit, que els ministres d’economia s’hagin permès dir l’eufemisme “no és una quitança, sinó un impost bancari” fa que siguin els ministres els responsables jurídics del bunyol. No és un impost, és una quitança, una ordre donada al banc per prendre una part dels diners dipositats, una expropiació; fins i tot ho diu el Financial Times, on Martin Wolf escriu que “no és pas un impost sinó un impagament”.

Per què la Comissió Europea no va avisar del frau de llei que s’estava autoritzant amb la quitança als dipòsits de menys de 100.000€? Tan irrellevant és el seu poder i el seu pes davant no ja dels governs dels Estats membres, sinó davant dels ministres d’economia d’aquest governs?

3.- Xipre ha estat resistint-se al rescat que la UE li proposava des de fa molts mesos (us sona? si fa no fa com Espanya…), fins al punt que la situació ha arribat al límit actual: o quitança de dipòsits o fallida. Cal recorar, però, que Xipre és el principal responsable de que la situació del país sigui la que és, ja que la UE no té competències fiscals ni de supervisió bancària per redreçar la situació d’un estat membre per petit sigui. Fins i tot un diari d’esquerres com The Guardian afirma que la situació heretada de l’anterior govern comunista pro-rus és d’autèntica ruïna a nivell de finances públiques i de fallides bancàries.

En aquest sentit, culpar Angela Merkel o els alemanys per demanar que una tercera part del cost del rescat sigui assumit pels ciutadans de Xipre és la pitjor manera d’avançar en la construcció europea. Alemanya només és responsable d’haver-se creguit l’OCDE quan Xipre va entrar a l’euro fa pocs anys, quan aquest organisme internacional va certificar que Xipre complia les 40 directives en contra del blanqueig de diner. Però en darrer terme és Xipre i els seus governants els que, amb la seva incompetència, posen en risc el projecte europeu:

“No solidarity without responsibility”, diuen els nòrdics: sense solidaritat no hi haurà Europa unida però amb un excés de solidaritat tampoc. Val la pena que ens posem al cap aquesta frase, per què del que passi ens els propers dies en depèn el futur del projecte europeu.

4.- La UE pot estar salvant l’euro, si més no fins ara, però està perdent a velocitats creixents l’adhesió dels europeus. La UE està en crisi per què una unió només és acceptada per tots els seus membres si és percebuda com un règim de garanties i d’ajudes mútues, no solament com una “transfer union” unidireccional. Els europeus del nord cada dia es cansen més de l’europeisme només de caixer automàtic dels països del sud, els quals cada dia es queixen més que del nord només els imposen retallades.

Un danès avui només té incentius per ajudar un grec si creu que demà el grec el pot ajudar; si el danès percep, en canvi, que les transferències sempre seran de nord a sud, llavors és quan la unió començar a no interessar-li. En aquest punt els catalans, dins de l’Estat espanyol, també ens podem sentir interpel·lats per aquesta argumentació que tan sovint sento dels eurodiputats nòrdics.