Ramon Tremosa

La setmana vinent es vota al Parlament Europeu el que es coneix com a “financial supervisory package”, el paquet legislatiu sobre supervisió financera europea. Aquest paquet és el més important des del Tractat de Lisboa i un dels més importants de la legislatura. La nova arquitectura institucional de supervisió financera europea, que contempla la creació de tres agències supraestatals (bancària, de valors i mercats i d’assegurances i pensions), tindrà per damunt seu un comitè europeu de risc sistèmic, el “policia dels policies”: aquest comitè, que s’encarregarà de la vigilància macroeconòmica dels mercats financers europeus, estarà finalment presidit pel president del Banc Central Europeu (BCE). Tot i les pressions d’alguns grans bancs, així com també d’alguns estats membres, finalment serà el president del BCE qui arriscarà el seu prestigi i la seva credibilitat també en la vigilància i en la detecció de riscos financers sistèmics (bombolles immobiliàries, fallides bancàries…) en qualsevol país de la unió. He tingut la sort de ser un dels sis diputats ponents de tot aquest paquet legislatiu; de fet, vaig poder agafar l’informe més petit a la comissió d’Economia, que precisament parla del lligam del BCE en les tasques de supervisió europea. Avui us adjunto el meu “explanatory statement” en català, un breu text en el qual el diputat ponent argumenta i justifica les seves propostes legislatives. La setmana vinent, si s’aprova el paquet, faré una explicació de com va anar la negociació final, atès que el Consell (òrgan que representa els estats membres) va voler trencar aquest lligam a la penúltima reunió.

La Unió Europea necessita un marc europeu per a la preservació de l’estabilitat financera. Avui els mercats financers europeus estan integrats a escala europea i estan dominats per grans grups financers paneuropeus en la majoria dels Estats membres. És per això que aquests mercats financers integrats no poden funcionar correctament si la supervisió financera roman fragmentada a nivell dels estats. La Unió Europea sempre de les crisis n’ha fet oportunitats i, en aquest cas, la nova necessitat d’una arquitectura financera europea passa per una transferència de competències estatals cap a la Unió: un supervisor europeu dels mercats financers podria haver alertat i actuat davant del creixement insostenible del crèdit, de les bombolles immobiliàries i d’alguns importants dèficits per compte corrent generats en alguns països. Europa necessita urgentment desenvolupar una competència en la supervisió macroprudencial per detectar riscos sistèmics, és a dir, determinar els riscos per a l’estabilitat financera a escala europea, emetre alertes i garantir el seu seguiment.

Encara que altres crisis financeres seran inevitables en el futur, els seus efectes econòmics i socials haurien de ser menys perjudicials que en el nostre present, tal com ha passat amb la crisi actual en comparació amb els efectes reals de la Gran Depressió. Europa necessita un marc legislatiu i institucional per a resoldre la insolvència de les entitats financeres de importància sistèmica. Es per això que des del Parlament Europeu s’ha proposat un nou òrgan de supervisió macroprudencial, la Junta Europea de Risc sistèmic (JERS), i un nou òrgan de supervisió microprudencial, el Sistema Europeu de Supervisió Financera (SESF), integrat per tres agències: bancària, de valors i mercats i d’assegurances i pensions. La seva eficàcia quedarà vinculada i lligada directament al Banc Central Europeu (BCE)

En els darrers anys, una política monetària de baixos tipus d’interès ha propiciat bombolles en els actius físics i financers que, en esclatar, van provocar la crisi que avui coneixem. L’objectiu últim de la nova arquitectura de supervisió financera europea és evitar aquest tipus de situacions tan tràgiques en el futur, garantir l’estabilitat financera i protegir els consumidors. La prevenció o atenuació del risc sistèmic, tant de suspensió de pagaments com de fallida d’una part significativa del sector financer, reduirà les repercussions de les properes crisi en l’economia real i en els ciutadans europeus.

La política monetària a Europa durant les dues últimes dècades ha revelat la seva eficàcia en la lluita contra la inflació. La clara visualització de l’objectiu «estabilitat de preus» (en el cas de la zona euro, per exemple, un objectiu clar d’assolir una taxa d’inflació anual del 2%), també ha estat associada a un clar instrument poderós de gestió de la política monetària: el tipus d’interès. De la mateixa manera, l’expansió del lliure comerç i la generalització de les xarxes mundials de producció a tot el planeta en els darrers vint anys han contribuït també, en exercir una pressió deflacionista, a la moderació dels preus en els països desenvolupats.

De fet, es podria discutir si potser han estat uns tipus d’interès artificialment baixos per part dels bancs centrals, mantinguts durant molts anys en uns nivells possiblement massa baixos (en relació als tipus d’interès de mercat que haurien determinat lliurement l’oferta de crèdits i la demanda d’inversió), una de les principals causes de l’actual crisi econòmica: aquests tipus haurien distorsionat les expectatives dels agents econòmics, fins al punt de convidar-los a un endeutament excessiu per a finançar un consum i una inversió també excessives. Però en tot cas hi ha un ampli consens al voltant de l’eficàcia de la política monetària en el control de la inflació en les dues darreres dècades en els principals països desenvolupats.

La globalització econòmica de les dues darreres dècades, que ha estat especialment intensa pel que fa als moviments de capital, ha modificat profundament els mercats financers. Els bancs centrals han seguit concentrats en el manteniment del seu objectiu tradicional, el control de la inflació, i per a tal fi feien servir el seu potent instrument, el tipus d’interès. Però la llibertat de moviments de capitals ha reforçat extraordinàriament les relacions entre el sector monetari i el sector financer. Aquesta nova situació ha anat obligant els bancs centrals a incorporar de manera creixent un nou objectiu a la seva agenda: l’estabilització dels mercats financers.

Ara bé, haver d’aconseguir simultàniament dos objectius (estabilitat de preus i estabilitat dels mercats financers) és impossible només amb un instrument, el tipus d’interès, per més potent que aquest instrument sigui. El tipus d’interès ha estat eficient per a controlar la inflació, però no ha servit per a evitar la generació de bombolles en els preus de diferents actius físics o financers en diferents països.

Els bancs centrals necessiten un nou instrument i s’ha anat forjant un ampli consens en els dos darrers anys al voltant de què aquest instrument ha de ser la regulació, i més especialment la supervisió, del sistema bancari i del sistema financer. Tot i que fa molts anys que existeix la regulació i la supervisió financera, aquesta s’ha mostrat en la globalització inadequada i insuficient. De fet, és l’única gran competència que els bancs centrals nacionals es van reservar a escala nacional després de la creació de l’euro. Així doncs, avui es constata la necessitat i la conveniència de millorar la regulació donant-li també una dimensió europea.

El president del Banc Central Europeu, en una conferència a Singapur l’any 2005, va ser preguntat per la generació de bombolles en els preus dels actius físics o financers. Jean Claude Trichet va respondre que es podia suposar la seva existència quan, per exemple, un tipus de crèdit o el preu d’un actiu es començava a desviar significativament de la seva trajectòria secular, i es va mostrar partidari de fer servir la pujada de tipus d’interès per a frenar la generació d’aquestes bombolles. El cost que això suposava va ser definit com una prima d’assegurances que evitava mals majors. Aquesta mesura sembla una proposició sensata però en vistes de la recent crisi financera sembla menys adient: el sistema financer es pot adaptar als canvi en els tipus d’interès, per exemple, canviant les condicions dels contractes de crèdit (en els crèdits hipotecaris es pot allargar el període d’amortització de les hipoteques, modificar la relació entre el pagament inicial i el preu de l’actiu…). En aquestes circumstàncies modificar el valor  del tipus d’interès serveix poc per desinflar les bombolles; si no s’augmenten significativament els tipus d’interès, que perjudicaria a tota l’economia, encara subsistiria el fet d’uns tipus d’interès artificialment baixos que seguirien alimentant les bombolles. Per tant, cal una millor supervisió.

Així, per exemple, el sistema de provisions dinàmiques del Banc d’Espanya (acumular reserves bancàries en els anys expansius del cicle econòmic), ha salvat de les pèrdues bancàries en els anys 2008 i 2009 a la banca espanyola, però no ha evitat en canvi la generació d’una gegantina bombolla immobiliària a Espanya equivalent al 30% del seu PIB l’any 2009 (325.000 milions d’euros és el deute acumulat dels promotors immobiliaris amb la banca espanyola a 31.12.2009): aquestes provisions estaven calculades sobre la base de les pèrdues històriques esperades, però no examinaven com els riscos es poden incrementar quan s’està generant una bombolla (i més en el cas de la vivenda, que és un col·lateral que sustenta un gran volum de crèdit i que està destinat a baixar de valor al esclatar la bombolla).

Les necessàries millores en la regulació financera són a la base del debat de tota la nova arquitectura financera, que estan considerant les institucions europees i del qual aquest report n’és una molt petita part. El control del grau de palanquejament semblaria una mesura adient: per a les institucions massa grans per deixar-les fer fallida, perquè amb un nivell de palanquejament més petit se’ls generen incentius per plantejar-se si volen conservar aquesta dimensió, o bé dividir-se en entitats més petites i ajustades a les activitats tradicionals de la banca comercial.

El grau de palanquejament, per tant, obliga a reduir el grau d’endeutament de les entitats creditícies: bé a reduir el crèdit que destinaran al sector vivenda o bé a augmentar la seva base de capital per poder digerir l’excés de pèrdues que es produirà en esclatar la bombolla.

En les diferents propostes fetes fins ara per a regular els mercats financers, hi ha dos elements comuns: d’una banda, cal reduir l’elevat grau de palanquejament, és a dir, reduir la ràtio actius totals / capital; i d’altra banda, cal augmentar els requisits de capital de les entitats financeres. Això és essencial per tal de disposar d’una base de capital adequada, per a fer front a les possibles pèrdues que es generin en les futures crisis financeres. Cal no oblidar que la funció principal del sistema financer (conjunt de mercats financers i d’entitats financeres) és canalitzar l’estalvi cap a la inversió. En aquest procés és impossible impedir que les entitats financeres assumeixin riscos: i encara que d’ara endavant els riscos estiguin sotmesos a una supervisió millor, la possibilitat de que desapareguin noves bombolles especulatives no desapareixerà.

En el cas concret de la banca, per exemple, mentre segueixin barrejats els negocis de préstecs comercials i préstecs d’inversió, els grans bancs seguiran inclinats a arriscar el seu capital en la compra i venda d’actius financers, en lloc de recolzar l’economia real convertint els dipòsits captats en crèdits a famílies i empreses. De fet, els bancs no tenen cap obligació d’actuar d’una altra manera.

Per aquests motiu la nova regulació necessita flexibilitat per a poder reduir el grau de palanquejament davant de determinats senyals d’alarma. Algun semàfor de color taronja o vermell, per exemple, hauria d’haver saltat als primers anys del període 1996-2006, quan a l’Estat espanyol el crèdit bancari al sector immobiliari creixia intensament, molt per sobre del PIB nominal, a un ritme del 20% anual. En aquest cas caldria haver actuat contra les entitats financeres (grans o petites) que més s’exposaven al crèdit immobiliari, tot imposant-les un límit al seu palanquejament.

D’altra banda, la supervisió del sector financer a escala europea és la qüestió clau de l’eficàcia de les bones pràctiques de regulació, tenint en compte el fracàs de les anàlisis nacionals dels diversos índexs de crisi. Com va assenyalar el novembre de 2008 el President del BCE, a la Cinquena Conferència de Bancs Centrals del BCE: “[…] hi havia senyals alarmants, fins i tot ja el 2006, que els mercats mundials es trobaven funcionant a la seva màxima capacitat i que la mínima modificació de les condicions podria pertorbar seriosament els mercats financers. […] Sabíem que creixia la tempesta, però, siguem sincers, no sabíem exactament on. Ni tampoc les seves causes ni quan es produiria “

En aquest sentit, les idees presentades en l’informe de Larosière, moltes de les quals estan incloses en el paquet «Supervisió» que s’examina, faran possible una política competent de regulació i supervisió dels mercats financers. La clau del seu èxit rau en la interconnexió entre macrosupervisió i microsupervisió i en la fluïdesa de l’intercanvi d’informació entre aquests dos nivells. La Secretaria del comitè europeu de risc sistèmic tindrà un paper important en aquest aspecte, vetllant per l’intercanvi ràpid i eficaç de dades entre els diferents actors, garantint la necessària confidencialitat. Des de la seva concepció, el SESF i la JERS constitueixen una unitat i han de treballar en estreta cooperació. Amb aquest nou sistema, la Unió Europea hauria de poder reaccionar quan veiés que s’acosten nuvolades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!