Ramon Tremosa

Torre de Guaita

15 de juny de 2010
7 comentaris

Sense l’euro i amb Zapatero hauríem patit un corralito

Des del mes de setembre de 2009, en què vaig sentir per primer cop el comissari Joaquín Almúnia al Parlament Europeu criticar la manca de reformes del govern espanyol, les institucions europees tenen els ulls posats en el president ZP. De fet, veient com s’han anat complint les previsions que a la tardor va presentar la Comissió Europea relatives a l’Estat espanyol, l’emprenyament europeu amb Zapatero és més que considerable: el vertígen que hem viscut aquest mes de maig, amb l’Estat i la banca espanyoles a punt de la fallida, era perfectament evitable i ha posat al límit el Banc Central Europeu. La setmana passada el seu president, Jean Claude Trichet, va haver d’allargar les mesures extraordinàries del BCE (“diner barra lliure” prestat a l’1% d’interès sense límit de quantitat), a la vista d’una possible fallida del sistema bancari espanyol, quan la situació de la resta de països de l’euro ja no ho requeria. I és que dijous passat el Banc Mundial va afirmar que “la situaciò econòmica d’Espanya era molt greu”, alhora que el Finantial Times Deutschland parlava del possible rescat europeu d’Espanya. Per tot plegat, que ens hauria passat si no haguéssim entrat a l’euro? jo penso que hauríem patit un “corralito” que ens hauria empobrit com als argentins ara fa deu anys.

Les previsions de la Comissió Europea a la tardor eren les següents: atès que Espanya no ha fet reformes (laboral, morositat, absentisme, sistema educatiu), ni ha sanejat el seu sistema financer (FROB per estrenar, quan en altres països els bancs ja retornen els diners), ni ha començat el seu procés de despalanquejament (les famílies i les empreses no han començat a reduir el seu endeutament, mentre el govern augmenta el seu), la crisi serà al 2010 més llarga i més dura a Espanya, en un context europeu de recuperació económica.

 

I així, tot allò que va predir la Comissió Europea per a Espanya al 2010 s’ha anat acomplint fil per randa: atur a l’alça, déficit públic desbocat i crèdit a les famílies i empreses disminuint per culpa de la no-resolució del col.lapse del sistema financer. Tot això s’ha precipitat al maig de 2010 amb la intervenció de l’economia espanyola, talment al 1959 va fer el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Segons expressió de Martin Merlin, alt funcionari de la Comissió Europea, amb el qual ahir vàrem sopar els sis diputats ponents de la supervisió financera, “sort que ara ja tenim a ZP neutralitzat”. En aquest sopar, on també hi era el comissari Barnier, també es va dir que Espanya ha estat i és el país més obstruccionista en el procés de construcció d’una supervisió financera europea. Tot un exemple més de l’antieuropeisme real, enfront de l’europeisme nominal, tan habitual en els polítics espanyols.

 

La incultura econòmica i financera de l’actual societat i de la classe política espanyola sembla no haver avançat gens en aquests darrers 50 anys, tal com destacava Joaquim Muns el passat diumenge a La Vanguardia. Quan els mercats inverteixen a Espanya, llavors tot és mèrit del govern espanyol; però quan els mercats desconfien d’Espanya i en retiren els capitals, llavors aquests estan plens d’especuladors, abans judeo-maçònics i ara anglosaxons antieuro. A veure si ens aclarim: va ser ZP qui es va posar en mans dels mercats financers internacionals, tal com fan tots els governs quan pressuposten déficits públics. Recordem que aquests dèficits (gastar més del que s’ingressa) només són possibles d’executar si els mercats presten aquests diners. I si ara els principals fons d’inversió donen ordres massives de venda a Espanya no és només pel creixement desbocat del deute públic espanyol (per poc temps encara inferior a la mitjana europea), sinó perqué no veuen a l’Espanya de ZP una estratégia creïble de recuperació econòmica a mig termini, per a què amb un creixement econòmic sostingut es pugui retornar el deute (i sobretot preocupa també el deute privat, un dels més alts del món, però d’això en ZP no en diu mai res).

 

Així doncs, recapitulem: mercat laboral espanyol quebrat i atur desbocat; entitats financeres a les quals ja no se’ls presta diners en el mercat interbancari europeu; absentisme laboral injustificable i no qüestionat (a Espanya 21% al sector públic, enfront de l’1% d’Alemanya); fusions fredes de caixes que només ajornen problemes; bancs que ofereixen dipòsits al 4% i cobren per les hipoteques un 2% i que són els campions a Europa del “carry trade”; diners públics invertits en infraestructures faraòniques (AVE i aeroports mai no rendibles ni amortitzables) i no invertits en trens de mercaderies o regionals, que són els que aporten productivitat; política energètica marxista, amb un dèficit de tarifa que arriba ja als 14.000 milions d’euros (i amb possible expropiació retroactiva de les primes concedides a les energies renovables des del 2007: “no serà més greu la realitat del que es reconeix?” em pregunten a Europa); un president del govern despistat, variable i volàtil, gens creïble ni predecible pels inversors estrangers (això és clau per al creixement econòmic a llarg termini, tal com deia ahir en Kidland a la contra de La Vanguardua); governs regionals que apugen els impostos, més que no pas retallen despeses; déficit comercial més gran del món en els darrers anys…

 

Si el Regne Unit, amb uns fonaments macroeconòmics molt més sòlids, amb uns desequilibris macroeconòmics menors i amb una economia molt més forta des del punt de vista productiu (serveis financers avançats), la lliura esterlina s’ha depreciat un 35% en els darrers tres anys, amb quina intensitat s’hauria depreciat la pesseta en aquests anys de greu crisi financera global? Si George soros va dir fa tres setmanes que a la lliura possiblement li tocava un altre 25% més de depreciació, que no diria de la pesseta?

 

Es diu de l’euro que ha comportat un augment de preus a casa nostra i això és cert: els nostres preus han convergit amb els preus de l’eurozona. Però ja no recordem que al 2007 l’euro fort va permetre absorbir completament l’increment de preus del petroli i de moltes primeres matèries? Sense haver entrat a l’euro, la pesseta s’hauria depreciat molt més encara i la inflació hauria estat de dos dígits en aquests anys. I si ara amb l’euro, i amb tot el pes del Banc Central Eropeu com a garant de la moneda que tenim a la butxaca, es retiren dipòsits dels bancs a casa nostra (els dipòsits bancaris cauen a Espanya des del juliol passat) i ja estan sortint capitals del país, que no hauria passat sense l’euro?

 

El gran gol del catalanisme polític a Espanya en aquests darrers 30 anys ha estat fer entrar l’Estat espanyol a l’euro. Això va ser possible als anys 90 gràcies, en opinió meva, a les reformes que CiU va impulsar quan era forta a Catalunya i decisiva a Madrid (1993-2000). I ara que els tripartits han estat i són impotents a Madrid per a condicionar la política econòmica i autonòmica espanyola, Europa ens torna el favor als catalans, imposant al govern espanyol les polítiques que ens apropen a l’Europa avançada i que ens allunyen de la sud-Amèrica populista. L’euro, en opinió meva, ens ha salvat del corralito espanyol.

  1. Que si som forts aquí o allà, que si tripartit, totes aquestes dades que remenes, em semblen molt importants i substàncials, però perquè no vas al gra ?

    Perquè no esmentes el problema real ?

    D’aquest estat, que en paraules del teu maic López Tena, és un protectorat intervingut, el que hem de fer és fotre el camp, marxar, i tu Ramon ho saps.

    Atentament.

  2. Benvolgut Ramon,
    Vols dir que el millor no és marxar-ne cames ajudeu-me, d’ espanya?
    A l’ Unió no li aniria millor tenir una Holanda del Sud que no pas un “too big to fall” com ara té?
    Salut!
    Cesc.

  3. els polítics, ja poden estar trànquils: quan els hi arribi el corralito, els mortals ja estarem en la misèria. O potser no: vostès els polítics ja faràn l’impossible perquè siem els treballadors (funcionaris inclossos), aturats i “classes passives” qui paguem els plats trencats i les seves factures. I mentretant, parlem molt d’Europa i dels sexe dels àngels.

    Atentament

  4. Ramon, perquè no se li fa una moció de censura?
    Els ciutadans estem farts de tanta demagògia política de tanta hipocresia.

  5. Trobo a faltar alguna anàlisi sobre la desaparició de les caixes catalanes (si es justificada en algun aspecte o hi ha intervenció política de madrid totalment) o sobre la suposada fortalesa dels bancs espanyols. Com pot ser que el santaner o el bbva siguin bancs tan forts i amb tanta nomenada internacionalment i a l’hora de la veritat tinguin la seu en un paràsit econòmic com és l’espanyol?

Respon a Sandrellop Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!