Ramon Tremosa
Torre de Guaita
President Hollande: l’euro no és el dòlar!!
A les eleccions presidencials franceses la primera volta ha humiliat Nicolas Sarkozy, primer president francès a la reelecció que no la guanya. “Sarkozy ja ha perdut” va dir Marine Le Pen, interessada molt especialment en la seva derrota, que deixaria molt tocada la UMP de cara a les properes eleccions legislatives del mes de juny (la “tercera volta” presidencial). I és que el caràcter egòlatra i irascible de Sarkozy l’ha predisposat molt negativament davant d’una majoria de francesos, que semblen disposats a votar “l’increïble home normal”, François Hollande, el diumenge dia 6 de maig. Hollande promet menys treball, més serveis socials i “fer que el BCE estimuli el creixement econòmic”. Aquesta darrera promesa provoca estupor a la UE: França ja mana al BCE i va ser Trichet qui, al maig de 2010, va saltar-se totes les línies vermelles imposant als alemanys la compra de deute públic grec i després d’altres països europeus. Grècia, però, ha acabat suspenent pagament i retallant el seu deute i per això ara el deute públic europeu comença a ser vist globalment com un actiu financer amb risc. De fet, cal recordar que la derrota alemanya va quedar prou ben visulaitzada al 2011: Axel Weber, ex-president del Bundesbank, habia de ser l’hereu de Trichet, però va dimitir resignadament, tal com també va fer Jürgen Stark. Per això trobo increïble que es culpi Angela Merkel i els alemanys de tots els mals dels altres països europeus: el deute públic no soluciona les crisis econòmiques i Espanya ho ha demostrat prou bé: entre 2007 i 2011 l’ha doblat, amb els resultats ja vistos… Hollande, si guanya, té a les seves mans forjar un consens amb Merkel o bé iniciar el camí del distanciament i, qui sap, de la ruptura de l’euro, una moneda que encara és molt lluny de ser com el dòlar.
1.- L’euro no és el dòlar. Els EUA van guanyar la segona guerra mundial i Europa la va perdre. El dòlar és la divisa del comerç internacional i la moneda de reserva mundial: el món seguirà comprant tots els bitllets que els EUA posin en circulació sense límit de quantitat. Si, si, Europa la va perdre: França i Anglaterra ja no han tornat a ser mai el que van ser fins al 1939; de fet, es diu molt a la UE que De Gaulle va enganyar els francesos, tot fent-los creure que ells havient guanyat la segona guerra mundial…
2.- L’euro no és el dòlar. Per què no s’explica clarament que al món ningú ja no vol deute europeu dels seus països de l’eurozona més febles? Avui Mario Draghi ho ha tornat a repetir al Parlament Europeu. El deute públic no és infinit, algú l’ha de comprar i creixen les resistències nòrdiques a que el BCE segueixi comprant deute o donant diners als bancs per a que el comprin. Si cal recordar-ho cada dia ho farem: sense les compres del BCE Espanya a l’agost passat ja hauria suspès pagaments i PP, PSOE i PSC ho van evitar amb la reforma exprés de la Constitució. Abans d’ahir hem sabut que el Banc Europeu d’Inversions, en els seus préstecs i crèdits a Grècia i Portugal inclou clàusules per si s’han de tornar en altres monedes que no siguin l’euro…
3.- L’euro no és el dòlar: 1) La banca dels EUA només canalitza el 30% de crèdit bancari, mentre que a Europa canalitza el 80: això explica perquè que allà es pugui deixar caure un banc, mentre que aquí són entitats de “risc sistèmic”. 2) El govern federal dels EUA té un presspost equivalent al 20% del seu PIB, mentre que a la UE tant sols és de l’1%. 3) El Tresor dels EUA es finança amb alguns impostos, mentre que a la UE malviu de les transferències (ara retallades) dels estats membres. 4) La Reserva Federal dels EUA només compra bons federals, no pas deute de Florida o Arkansas, mentre que el BCE ha de comprar deute dels estats perquè encara no hi ha eurobons.
4.- L’euro no és el dòlar: als possibles compradors mundials del nostre deute no se’ls pot obligar a comprar-lo. Si això és “especulació contra el nostre deute” es menteix de la manera descaradament. Als inversors internacionals només se’ls convencerà si el país té una estratègia clara de sortida de la crisi econòmica i fa reformes per a recuperar la competitivitat perduda. I, malauradament, aquest no és el cas d’Espanya: ni de ZP ni de Rajoy, que en 100 dies ja ha perdut bona part del crèdit internacional guanyat a les eleccions.
5.- El deute públic il·limitat comporta hiperinflacions i pobresa, així com depreciacions del tipus de canvi. Quan es va entrar a l’euro es va renunciar explícitament i públicament a aquesta via de “creixement econòmic”. O és que l’esquerra populista a casa nostra ja prepara el terreny per a un trencament de l’euro?
6.- Potser pensant en Hollande, avui Mario Draghi ha dit a la Comissió d’Economia del Parlament Europeu que “els estats del benestar construïts sobre muntanyes de deute públic són insostenibles”. I també literalment ha recordat que els mercats mundials estan tancats per al deute europeu d’alguns països i que “no s’ha de retallar en R+D i en infraestructures, sinó en despesa pública corrent improductiva”.
7.- Potser pensant en Hollande, encara recordo l’astorament creat per les paraules de Rubalcaba en el seu debat amb Rajoy poc abans de les eleccions del novembre passat: “Si sóc president demanaré dos anys de retard per aplicar ajustos i reformes a Espanya”. Després de ser rescatada a l’agost passat, i després d’haver reformat la Constitució espanyola d’amagat entre PP, PSOE i PSC (on s’estableix el dèficit públic zero i on el seu nou article 135.3 diu que “el pago de la deuda púyblica gozará de prioridad absoluta”).
Aquest cinisme espanyol és correspost amb cinisme: “Espanya es queixa de que Repsol ha patit l’expropiació d’YPF a Argentina… però no va ser el darrer govern espanyol qui va expropiar, amb efectes retroactius, les inversions fotovoltàiques de molts estrangers? La foto de Juncker agafant pel coll a De Guindos és reflex del malestar amb Rajoy, que el dia de la signatura del nou tractat fiscal ja va dir que no compliria les previsions de dèficit per al 2012.
9.- Vot: Aprovada avui la Taxa de Transaccions Financeres (FTT, Financial Taxation Tax).
El comitè d’Economia del Parlament Europeu, per 30 vots a favor i 11 en contra, ha donat suport avui a la nova legislació per implantar una Taxa a les Transaccions Financeres a escala europea. Hi he votat a favor.
Aquesta taxa, inspirada en aportacions del premi Nobel James Tobin, ha estat en el centre del debat des de l’esclat de la crisi financera i totes les enquestes d’opinió a nivell europeu mostren un alt grau d’adhesió de la ciutadania a la seva implantació. Un cop el Parlament Europeu ratifiqui aquesta decisió al plenari de Maig, començaran les negociacions amb els Estats Membres per tal d’implantar-la definitivament.
La taxa serà aplicada a tots els instruments financers del mercat, tot i que es preveuen excepcions referents a les transaccions que duguin a terme els Bancs Centrals, així com també sobre les pensions privades i les reserves de divises que compren els particulars.
Les taxes impositives que serien aplicades són del 0,1% per transaccions de qualsevol tipus de producte excepte els derivats i del 0,01% per transaccions amb productes derivats (que solen tenir un marge molt més petit). Aquesta mesura podria significar una recaptació addicional de 57.000 milions d’euros anuals a nivell europeu, part dels quals podrien anar a parar al pressupost comunitari, tot reduint així les transferències estatals amb què ara es finança la UE.
D’altra banda, la proposta legislativa a la que dóna suport avui el Parlament Europeu no cal que compti amb la unanimitat dels Estats Membres per tirar endavant. És més, s’obre la porta a que aquells països que ho vulguin l’apliquin sense haver d’esperar la resta. Amb tot, se segueix demanant que la taxa s’apliqui no només a nivell de la UE, sinó també a escala global per tal de maximitzar i optimitizar el seu efecte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!