Ramon Tremosa

Aquest diumenge els catalans som convocats a votar un nou Parlament. Les enquestes diuen que CiU guanyarà les eleccions, tot i que en opinió meva encara hi ha molts interrogants que poden alterar notablement els resultats que aquestes indiquen. Així, tot i que el rebuig a un nou tripartit ha arribat fins a un 85% dels catalans, cotes de rebuig mai vistes a casa nostra (i em sembla que mai vistes en cap altre país), el principal partit de l’oposició no recull ni la meitat d’expectatives de vot de tot aquest immens desencís col·lectiu: havent-hi avui més d’un 30% d’indecisos CiU, que va obtenir un 31% de vot al 2006, ara les enquestes la situen només entre el 35% i el 38% del vot com a màxim. Això em fa pensar que CiU es troba més a prop dels 56 diputats que no pas dels 68 diputats que marquen la majoria absoluta al Parlament, la qual cosa forçaria la negociació d’un altre govern de coalició… o, per què no, d’un tercer tripartit? Cal tenir present que l’enquesta del CIS, amb una mostra de 3.000 persones (entrevistats presencialment, no pas telefònicament), ens ha predit 60 diputats per al tripartit i 59 per a CiU… i cal recordar que al 2006, quan les enquestes tampoc no preveien la suma tripartita, el CIS va ser qui més es va acostar al resultat final. Si, finalment, l’abstenció i el vot en blanc tornen a créixer, s’atomitzarà més el proper parlament i CiU s’allunyarà més encara de la majoria forta que reclama…. I si es dóna el 60-59 esmentat, què passa si el PP s’absté en segona volta?

1.- Interrogants pre-electorals: Imaginem que es compleix l’enquesta del CIS i que el tripartit obté 60 diputats i CiU 59. En aquest escenari el PP té la clau de la governabilitat a Catalunya, ja que serà la tercera força de la cambra i ben bé podria jugar a Catalunya com ha fet al parlament basc. El PP ja ha avisat que ara no farà com al 1999, on va investir Pujol president a canvi de res, i que ara només donarà suport a CiU si entra a formar part d’un govern de coalició. Això el PP sap que és una missió quasi impossible per a CiU, perquè CiU tornaria al govern amb un plom a les ales molt pesant, massa pesant, d’entrada. Es pot fer govern amb qui està presentant recursos contra el català i amb qui defensa com ningú l’statu quo del poder centralista madrileny?

Llavors s’obriria un escenari a la basca, amb un PP que ha fet fora del govern basc el PNB (clar guanyador de les eleccions basques de 2009), tot esperant de canviar cromos al 2012: PNB al govern basc a canvi dels vots per a Rajoy a la Moncloa… i així avui Patxi López, amb només 25 diputats en una cambra de 75, governa molt còmodament en minoria… Què passa si el PP s’absté en segona votació al Parlament de Catalunya? Que Montilla pot tornar a ser investit president.

El PP ha fet una campanya basada en un discurs anti-immigració d’un notable cinisme: tota Europa avui encara està escandalitzada de com el govern d’Aznar de 2000 a 2004 va obrir les portes de bat a bat a la immigració sense control. I el PP no ha deixat de fer un clar i contundent discurs sobre Mas i CiU, que són independentistes camuflats. El PP pot estar molt interessat en decapitar Artur Mas (si no és president ara podria ser que plegui) i en crear un debat sobre la successió a CiU amb el possible desgast que això li pot comportar. El PP pot tenir interès en deixar fer un altre govern tripartit feble, que el pot fer caure en qualsevol moment pactant “amb una altra CiU que se situï dins de la Constitució”. I el PP sap que un altre tripartit pot seguir desgastant ZP encara més a Espanya. Aquest escenari no és pas el més probable vist com ha anat la campanya electoral, però em sembla que no es pot pas descartar totalment, perquè en opinió meva podria ser un dels escenaris possibles. Si més no, és el malson que tinc aquests dies.

2.- Interpretacions post-electorals. Escriure sobre unes eleccions quan encara no se’n saben els resultats és aventurat i ho és encara més quan l’abstenció i el vot en blanc poden créixer, fent possible que entrin al parlament més partits petits. Així, la llarga caiguda cap al fons de la crisi econòmica, que aquí encara s’agreuja però que Europa ha sabut remuntar força bé; la desafecció política creixent pel desenllaç de l’Estatut; i una campanya electoral frívola i demagoga per part d’alguns partits (que ha semblat buscar la desmobilització de l’electorat rival, més que no pas la mobilització de l’electorat propi), fan difícil d’aventurar els resultats.

Si CiU no arriba als 60 diputats pot tenir molt complicada la governabilitat. Com he dit abans, sóc dels que crec que si el tripartit treu un diputat més que CiU, pot tornar a repetir gràcies a una abstenció del PP en segona volta. CiU hauria de fer coalició per formar govern amb altres forces i dependria d’altres forces que farien molt més difícil el canvi que Catalunya necessita: un govern fort que redueixi la burocràcia i que faciliti la creació de riquesa als emprenedors del país. I un govern feble de CiU limitaria molt també el marge de maniobra futur al Parlament espanyol, de cara a millorar el finançament o aconseguir traspassos d’infraestructures.

Si CiU supera els 60 diputats llavors podria pensar en governar sola segons com hagi quedat la distribució d’escons i, en opinió meva, hauria superat amb un gran èxit la seva travessia del desert a l’oposició. Poques remuntades he vist tan sòlides i amb tants elements jugant en contra, com seria el cas d’una CiU superant els 60 diputats. I que CiU hagi fet del concert econòmic l’eix del seu discurs de país, d’una manera tan explícita i clara, em fa sentir molt còmode: si l’art de política és convertir i les idees en diputats (aquest pot ser, per cert, el possible gran fracàs de Puigcercós, pare de dos tripartits: una clatellada electoral quan l’independentisme creix), la causa nacional catalana haurà fet un gran avanç si CiU guanya molt clarament aquestes eleccions: encara recordo molta gent que al 2004, quan vaig publicar el llibre L’espoli fiscal, em deia que el concert econòmic i les balances fiscals mai no interessarien ningú a casa nostra.

Un PSC amb més de 30 diputats salvaria els mobles i tindria un resultat, dins de la desfeta, gestionable: vista la manca d’autoritat política de Montilla al davant del tripartit i enfront del centralisme madrileny, i vista la pèssima gestió econòmica del govern de l’amic Zapatero, un PSC amb més de 30 diputats podria fer un relleu controlable per l’actual direcció. Aquest resultat seria bo dins de la derrota: cal tenir present que l’enquesta del diari “El País” del passat setembre mostrava un 85% dels catalans a favor d’un canvi de govern a Catalunya, així com un Artur Mas més valorat que José Montilla fins i tot entre els votants del PSC. Per sota dels 30 diputats, en canvi, s‘obriria un debat incert que podria afectar el candidat a l’alcaldia de Barcelona.

Una ERC amb més de 15 diputats mantindria la tercera posició a la cambra i Puigcercós encara podria gestionar una possible sortida del govern català. Si ERC cau per sota dels 15 diputats i ERC surt del govern podrien obrir-se lluites internes i, tot que Carod o Ridao potser voldran disputar el lideratge a Puigcercós, ells també són corresponsables des del primer moment del fracàs estrepitós de l’aposta estratègica pels tripartits (catalanitzar el PSC i federalitzar Espanya).

En tot cas, hem d’anar tots a votar. Perquè si ben bé no és cert que quan un poble vota s’autodetermina, sí és cert que aquesta frase té molta més part de raó pel que fa als catalans, molts dels quals ens sentim nació i volem transmetre la nació als nostres fills. Mani qui mani, és imprescindible que el proper govern contribueixi a fer una Catalunya millor: per què les properes eleccions, com molt bé diu l’Artur Mas, més que entre dretes i esquerres, més que entre independentistes i catalanistes i més que entre catalans nascuts aquí o fora d’aquí, són unes eleccions entre el present que tenim i el futur que volem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!