Ramon Tremosa

Torre de Guaita

25 d'agost de 2009
7 comentaris

Els boscos públics cremen més

Tot passant l’agost a Areny de Noguera, al nord de la franja de Ponent, vaig escoltar una entrevista al canal 3/24 amb Martí Boada, catedràtic de ciències ambientals i expert en boscos. Aquest científic català, premiat i reconegut internacionalment, va afirmar que Catalunya és el primer país europeu en superfície boscosa (fins a un 60% del seu territori i amb una massa forestal en expansió) i que de les 140 espècies d’arbres que es troben a Europa fins a 110 es poden trobar a Catalunya. Som un país de boscos i no ho sabem, va dir.


Martí Boada es va proclamar progressista però va afirmar que el bosc no es pot controlar des de l’administració pública. Els millors gestors, va dir, han estat i seran sempre els pagesos que viuen en el territori: mai els funcionaris, en tant que gestors teòrics, podran competir en coneixement, dedicació i estima en la gestió d’un bosc amb una pagesia que visqui tot l’any en masies o en pobles a tocar dels boscos.

Cada pagès que se’n va del camp i abandona avui el medi rural a Catalunya exigirà la creació de futurs funcionaris per a substituir la seva feina natural de vigilància, neteja i conservació del medi natural abandonat. I una persona que viu al territori sempre el coneixerà millor i podrà, per exemple, orientar més bé els bombers: en cas d’incendi sabrà millor per on s’espera que baixi el vent per un barranc. A l’incendi de la Segarra al juliol de 2009 si els Mossos d’Esquadra haguessin deixat llaurar als pagesos uns marges del seus camps, com aquests volien fer, no s’haurien cremat algunes de les masies que s’hi van cremar.


Boada va afirmar que el fet que el 80% dels boscos catalans siguin de propietat privada, enfront del 20% restant públics o comunals, era un fet positiu, ja que aquests acostumen a estar més nets i conservats. A l’incendi de la Terra Alta d’aquest juliol la presència de masies habitades amb ramaderia que pasturava lliurement pels seus voltants, fent la neteja esmentada, va contribuir decisivament a aturar unes flames que baixaven desbocades d’unes muntanyes boscoses de titularitat pública on la nul·la conservació havia fet créixer en excés els matolls del sota-bosc.

A Areny de Noguera les 8.000 ovelles que diàriament pasturen les nostres muntanyes, com passa en altres pobles de la Ribagorça i el Pallars, han contribuït decisivament a que mai un incendi hagi cremat els frondosos boscos que ens envolten. Quan es parla del futur de l’agricultura i de la ramaderia a casa nostra també estem parlant, directament, del futur del nostre medi natural.

  1. No només privatitzan se solucionen les coses, també destinant correctament els diners públics i no critico als que els gestionen actualment, sinó en general a qui els gestiona normalment.

    També conrrear terres properes a totes els municipis de Catalunya i potenciant la producció local pot ser d’utilitat.

    Segur que no explico res de nou.

  2. Sempre n’hi ha d’aquests, els que es diuen progressistes però acaben descobrint que la gestió privada és molt millor que la gestió pública. El cas dels boscos n’és un exemple ben clar i crec que en dius un dels punts més importants. Sentir-se lligat al territori, estimar-se els boscos i saber què s’ha de fer i quan s’ha de fer.

    Des de l’aparell funcionarial només es poden fer protocols d’actuació que acaben en el més solemne dels oblits. Sap greu, però, que siguin els incendis els qui ens demostrin tot això.

    Una abraçada i bones vacances. 

  3. Curiosament, al llegir l’últim paràgraf de Ramón Tremosa, m’ha recordat quanta veritat hi ha en les seves paraules sobre els factors que afavoreixen l’aturada d’un incendi.

    Encara ara, i amb llàgrimes als ulls,  recordo l’horrorós incendi del 1998 que va afectar al Bages, Berguedà i Solsonès,  que va cremar 27000 hectàrees.  Jo estava treballant a la casa de colònies de “La Carral” i mentre evacuàvem,   fugint del foc, i, amb els nostres propis mitjans,  a més d’un centenar de criatures  i tot el personal; quan vam fer  l’últim viatge, el foc el sentíem apropar-se,  ferotge, implacable. Recordo que ens vam mirar amb la meva germana i li vaig dir: “fiquem-nos en les nostres retines tots aquest colors que hi veiem perquè  amb tota probabilitat, aquí,  ja no els veurem mai més”

    quan hi vam tornar, s’havien cremat absolutament totes les propietats de les contrades però curiosament els 2 km2 de bosc que pertanyen a la casa de colònies “La Carral” el foc havia passat de llarg. El foc va fer com un ull i va passar pels costats. Durant  tot l’estiu hi en temps de colònies escolar, els nens trepitgen les dues hectàrees amb els seus jocs, mentre aprenen a estimar i a gaudir de la natura i penso que ells,  van fer el “miracle” de salvar-la.  Podríem dir que els nens, van salvar aquell meravellós entorn.

    Segur que cap d’ells n’és conscient que,  gràcies a la seva existència,  i  a que durant aquell any 1998 van jugar en aquest bosc, que encara existeix aquest meravellós entorn.

  4. parlant de boscos i de l’entrevista al 3/24,

    mireu el llibre Boscos de Catalunya. Història i actualitat del món forestal de Martí Boada. Ed. Brau 2003

    recomenació que em va fer el mateix autor aquest estiu i que esper-ho acabar de llegir en pocs dies!! molt interessant.

Respon a Llu Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!