Ramon Tremosa

Torre de Guaita

31 d'octubre de 2013
2 comentaris

El futur de Catalunya segons Raimon Obiols

En els darrers dies, tot aprofitat la setmana trimestral de territori dels eurodiputats, he coincidit en dos debats a Barcelona amb en Raimon Obiols parlant sobre el futur del procés català i m’ha interessat molt la seva visió: dissabte passat vam coincidir a l’Escola de Tardor d’Esquerra amb l’Oriol Junqueras (tots tres som a la foto) i ahir també amb en Raül Romeva en un debat al Centre Cultural del Born. A diferència de debats anteriors sobre qüestions europees més o menys aburrides, i on per tant tots hi anàvem més o menys espessos i ensopits, en Raimon m’ha sorprès en aquests dos debats per una visió lúcida i directa i per un llenguatge sense concessions ni ambigüitats (així com també per un to més apassionat i enèrgic del què ens té acostumats). En Raimon porta 30 anys d’experiència en polític i ha estat als parlaments català (fou candidat tres cops a la Generalitat), espanyol i europeu, on ja fa 10 anys que n’és membre. El seu capital polític acumulat és molt alt i per això l’escolto sempre, i més ara que diu algunes coses que trobo molt interessants, com quan al seu llibre de memòries ens recorda una paradoxa sobre Catalunya que comparteixo: “els catalans hem excel·lit en tants camps en els darrers segles perquè no hem tingut estat”. En la mesura que moltes de les coses que ha dit em van agradar, hi coincideixo i m’estan fent rumiar, avui us en faig un breu resum.

Diu en Raimon que “tota nació és independentista, ja que una nació es fonamenta en una majoria de gent d’un país que no vol ser dependent d’una altra gent d’un altre país”. En aquest sentit, Obiols sosté que al 1714, al 1931 i al 1977 ja hi havia una majoria independentista a Catalunya, com la que avui les enquestes albiren i com la que avui al parlament català es configura en moltes votacions.

 

El que ha canviat avui en relació al passat és “la teoria del botó”, que ja va formular Obiols fa més de deu anys (exactament al llibre de Marçal Sintes de on aquest entrevistava Ernest Lluch, any 2011): aquesta teoria diu que si es garantís als catalans que, prement un botó, Catalunya esdevindria independent sense costos ni violència, avui i sempre es pot dir que a Catalunya hi ha hagut i hi ha una majoria de catalans a favor de prémer aquest botó (una majoria independentista, per tant).

 

El que avui ha canviat en relació al nostre passat, però, és que una majoria de catalans creuen que al segle XXI aquest botó es pot prémer sense patir enormes costos econòmics i, és clar, sense sofrir violència militar sagnant ni repressió policial ni judicial significativa. L’exemple d’Escòcia és ben clar en aquest sentit, així com també els dos referèndums del Québec i, no cal dir-ho, les independències bàltiques, afegeixo jo. Per això ara són més votats i semblen més preferits a Catalunya els partits polítics més explícitament sobiranistes, mentre que en el passat una majoria del catalanisme votava majoritàriament opcions moderadament regionalistes o suaument federalistes, que no amenaçaven mai el moll de l’os de l’statu quo del centralisme d’estat del Gran Madrid.

 

Obiols opina que al 2014 no hi haurà consulta i que, per tant, ens enfrontem a un llarg cicle electoral decisiu en la història de Catalunya: quatre eleccions en tres anys, entre 2014 i 2016, de les quals no en coneixem l’ordre exacte i on la qüestió de la sobirania catalana planarà sobre el caràcter estrictament europeu (2014) i  local (maig 2015), així com estatal (tardor 2015) i català (2016), si és que aquestes darreres no s’avancen en el temps. Aquestes eleccions no seran només plebiscitàries, però ningú no podrà aconseguir amagar i que s’ignori el veto legal espanyol a una majoria clara del parlament i del poble de Catalunya.

 

Pel que fa a la UE Obiols creu que allà com a molt hi ha aliats passius, que esperen veure què passa i que hi ha estats que poden ser afectats internament per l’impacte d’una independència catalana. En aquest sentit, ahir Raül Romeva deia que no tenim aliats a les capitals europees “perquè un estat té sempre com a aliat altres estats; hem de ser impecables des del punt de vista de la transparència i de la democràcia (traçabilitat i previsibilitat, que en dic jo)” i en Romeva creu que fins ara els catalans ho estem essent. El debat sobre la UE, a dins o a fora, cal ajornar-lo fins que tinguem data i pregunta per a la consulta i que cal “recordar als europeus que ens demanen diàleg que repassin els nostres fracassos federalitzants amb els darrers governs espanyols”. Finalment, totalment d’acord amb en Raül, que també subscriu el que jo penso quan diu que el president Mas no s’ha fanatitzat, sinó que està fent el que li exigeix la gent i la majoria del parlament de Catalunya.

 

Obiols creu que al PP ja li va bé aquesta escenari: per a repetir a les eleccions espanyoles del 2015 el govern espanyol necessita trencar el pacte PSC-PSOE, o si més no tensar al màxim les seves contradiccions (els vots del PSC han estat sempre decisius per als triomfs del PSOE). El PP tensarà el clima polític amb Catalunya i continuarà l’asfíxia econòmica de la Generalitat, però sense tibar massa la corda com per a que la situació arribi a ser explosiva a nivell de carrer. Hi haurà un bloqueig dur i un conflicte llarg i el PP tornarà a exhibir la seva habitual i cínica vulneració dels compromisos i a estimular la catalanofòbia de sempre, mostrant la seva gran irresponsabilitat secular amb les grans qüestions socials i territorials.

 

Finalment, Obiols avisa que tot això no ens hauria de distreure de que a l’Estat espanyol, com en cap altre país europeu, avui creixen les diferències de renda entre rics i pobres: “Warren Buffet diu que la lluita de classes existeix i que els rics l’estem guanyant”, va concloure ahir.

  1. Ramon, 
    sembla que els catalans ens posem pesadets preguntant sempre als eurodiputats, o altres persones de relevància internacional, que pensen sobre el que està passant. crec que hem d’anar un pas més enllà i no preguntar-ho més, hem de començar a ser indiferents al que puguin pensar.

    En canvi jo solament els preguntaria: si en el cas de que declaréssim la independència, farien’n tot el possible per que Espanya no exerceixi la violència sobre el poble Català?

Respon a Conrad Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!