Ramon Tremosa

Torre de Guaita

6 d'octubre de 2010
0 comentaris

Concert i/o independència: Flandes com a referent

Aquesta setmana a Bèlgica s’han trencat les negociacions per a formar govern, atès que el partit guanyador a Flandes (el sobiranista NVA, amb un 30% de vot flamenc) es manté ferm en no acceptar d’entrar al govern si no hi ha una reforma federalitzant en el model d’Estat, més concretament en el traspàs de la recaptació d’impostos als governs regionals (fins ara tots els impostos els recapta l’Estat belga, que amb transferències dota de diners regions i ajuntaments). Després de 112 dies de negociacions, aquest dimarts totes les portades mostraven el líder de l’NVA, Bart de Wever (a la foto celebrant la seva victòria la nit electoral, amb una bandera europea on una de les dotze estrelles és el lleó de Flandes), convidant els altres partits a formar govern sense ells, tot i ser el primer partit en vots de Flandes i també de Bèlgica. Cal tenir present que la tradició política belga convida el primer partit de Flandes (que té el 60% de la població del país) a formar govern i convida el seu líder a ser-ne el president. La situació de Flandes és molt semblant en aquest punt a la de Catalunya: dues nacions europees sense Estat, però cada cop més obertes i integrades en una economia global, la competitivitat de les quals passa per disposar d’un Estat còmplice i eficient en la defensa dels seus interessos. Bèlgica, com Espanya, és encara un estat unitari que es pot trobar amb el dilema de feredalitzar-se de debò (al món avançat federalisme vol dir precisament concert econòmic, en contra del que diu el Sr. Montilla) o trencar-se.

1.- La nit electoral del passat 13 de juny va ser molt calmada a la seu del partit NVA. Tot i que el aquest partit havia obtingut un 30% del vot flamenc, un percentatge molt alt vista l’atomització secular del vot a Flandes, Bart de Wever es mostrar molt prudent en les seves declaracions. Va celebrar el triomf, però tot seguit va recordar que no els havia votat el 70% del flamencs; va recordar que el seu partit volia aconseguir com a objectiu final un Estat propi democràtic i integrat a la UE, però va reconèixer que la independència de Flandes era encara llunyana (i això que, sumant el vot dels altres dos partits independentistes flamencs, Vlams Belang i Llista Dedecker, van assolir plegats el 42% dels vots). 

B
art de Wever també va recordar que “ell no tenia el botó de la desintegració nuclear de Bèlgica” i que, per això, la seva acció s’encaminaria a una reforma gradual de l’estat fins a aconseguir “l’evaporació gradual de Bèlgica”. El pas que ara toca fer és obtenir el concert econòmic, és a dir, la recaptació per al govern de Flandes de tots els impostos. I finalment, va renunciar a la cadira de primer ministre en favor del primer partit de Valònia (el partit socialista d’Elio di Ruppo), a canvi d’aconseguir la reforma recaptatòria esmentada. Tot i que aquesta setmana l’NVA ha convidat els altres partits a formar govern sense ells, renunciant a les cadires del govern, totes les enquestes els donen un augment de vots si es repetissin eleccions. 

Quan el sobiranisme flamenc ha presentat una creïble i homologable opció pro-europeïsta i “pro-business” ha guanyat clarament les eleccions (la versió anti-immigració del Vlams Belang mai no va passar del 21% del vot flamenc). L’NVA es disposa ara a esperar què fan els altres partits, sabent que té una majoria creixent de flamencs que volen plantar-se, abans que tornar a acceptar un acord de govern sense un real federalisme fiscal.

 

2.- Frieda Brepoels és l’eurodiputada del NVA i m’explica que la major part del món econòmic de Flandes ja els dóna suport i que guanyen vots de tots els segments socials. Coneix bé el cas català i diu que la paret més alta per saltar en el camí cap a la llibertat és precisament obtenir la recaptació impositiva. Tot i que ara està integrada al grup verd, l’NVA vota molt sovint en contra de la línia dels verds, ja que el seu és un partit “pro-business” (al Parlament Europeu es parla més de partits pro i anti business, abans que de dretes i esquerres: els verds de Finlàndia són “pro-business” perqué governen amb els liberals, mentre que els verds de Suècia són “anti-business”, perquè no volen governar amb els liberals… tot  que ara s’ho estan repensant per no deixar la coalició guanyadora en mans dels anti-immigració). 

Ma
rianne Thyssen és eurodiputada del fins fa poc pontentíssim partit democratacristià de Flandes i és membre de la Comissió d’Economia. Al març va marxar com a cap de llista del seu partit (guanyador de les últimes eleccions) i els eurodiputats populars ja la veien de primera ministra. Ha tornat al Parlament Europeu i vàries vegades m’ha demanat informació del concert econòmic basc, interessant-se per l’excursió que 55 diputats liberals vàrem fer a Bilbao a primers de juny d’enguany, precisament per a estudiar el model fiscal basc (vegeu el meu post de la primera setmana de juny). Ella ara és pro-concert econòmic i reconeix que haver estat poc exigent en aquesta reforma de l’Estat belga és la causa principal de la seva davallada electoral. 

Di
rk Sterckx, eurodiputat liberal també a la mateixa comissió, s’expressa en termes idèntics: el partit liberal de Flandes, que havia governat Bèlgica del 1999 al 2007, també ha patit una forta davallada pel mateix motiu. De fet, només he vist una vegada descol.locat a Guy Verhosftad: bon coneixedor i amic de Catalunya, va ser vuit anys primer ministre belga i ara és el cap del grup liberal al Parlament Europeu. Ell, que té una gran personalitat (fins i tot Ramón Jáuregui, eurodiputat del PSOE, li reconeix que guanya clarament tots els debats), va fugir d’estudi al juny passat quan al grup li vàrem demanar explicacions sobre les eleccions belgues.

3.- Avui el concert basc està essent estudiat a tot Europa, per més que el “ciudadano” Francesc de Carreras escrivís fa uns dies a La Vanguardia que el concert basc era un residu anacrònic a liquidar. I no només són nacions sense estat com Escòcia, Flandes, Catalunya o les regions del nord d’Itàlia: també els federalistes alemanys i suecs estudien com millorar el seu federalisme homogeneïtzat, hereu d’una mentalitat i tradició socialitzant, i troben en la competència fiscal de les diputacions forals basques i navarresa (capacitat d’establir deduccions de la quota íntegra en l’impost de societats a les empreses que inverteixen) una eficient i millor versió del federalisme fiscal en el segle XXI.

Tot parlant amb els eurodiputats flamencs abans esmentats no he pogut deixar de pensar en Catalunya. Com a casa nostra, també a Flandes les enquestes encara no donen una majoria clara per a l’Estat propi, però si que atorguen un 75% de la població en favor de la sobirania fiscal que representa el concert econòmic. I per això astutament Bart de Wever i l’NVA es proposen plantejar la batalla ara precisament pel concert econòmic: perquè, com a Catalunya, si els defensors del centralisme fiscal segueixen enquistats en la seva posició, de la majoria pro-concert econòmic es podria passar a una majoria pro-Estat propi. Ja ho deia Camilo José Cela: “en qüestió de separatismes sempre han estat molts més els separadors que els separatistes”. I és per això que fa temps que em sembla intel·ligent la proposta de CiU i d’Artur Mas de centrar el dret a decidir en el concert econòmic, perquè ara és la reclamació que posa la major part del país al teu darrera.

  

4.- El 4 d’octubre, El Periódico va publicar una enquesta semblant a la del diumenge anterior, publicada a El País. Tot i centrar-se en les intencions de vot de les properes eleccions catalanes, en ella hi havia una dada per a mi molt mes significativa: per al primer diari el 80% dels catalans volen un concert economic semblant al concert basc i per a El Pais un 74% el vol, mentre que els favorables a la independencia encara no superen els seus contraris. Aquests alts percentatges son semblants als de La Vanguardia i RAC-1 i em fan preguntar si l’alt percentatge de catalans pro-concert economic està directament relacionat amb el 85% dels enquestats que, segons El Pais, desitgen un canvi al capdavant de l’actual govern de la Generalitat: potser per la seva passivitat total en relació a aquest tema?

  

5.- Deixeu-me celebrar aquestes enquestes: quan vaig escriure l’any 2004 el llibre “L’espoli fiscal” (Editorial 3i4, escrit amb Jordi Pons) aquest era un tema de debat estrictament acadèmic, del qual se’n parlava principalment al bar de la Facultat d’Econòmiques de la UB. Fins i tot encara recordo com una altra personalitat del país em va dir al 2003: “ara vols publicar un llibre sobre dèficit fiscal i concert econòmic? noi, dedica’t a una altra cosa, aquest tema a Catalunya mai no interessarà ningú”. Vist amb perspectiva, s’ha de dir que amb el nou Estatut no n’hem tret ni un euro de calaix, però sí que ha servit per guanyar la batalla de l’opinió pública: i sense tenir una àmplia majoria del país al teu darrera és impossible de poder aspirar a guanyar una batalla als modernitzats i enfortits alts funcionaris de l’Estat espanyol.

 Alguns dirigents de CiU han parlat de tancament de caixes. Com seria avui un gest pro sobirania fiscal, com el que va protagonitzar el catalanisme polític als inicis del segle XX? Als anys 2004 i 2005 alguns partits catalans em preguntaven com es podia acabar amb l’espoli fiscal, quan es va posar sobre la taula la reforma del model de finançament. Jo els vaig fer saber una idea que circulava, que molts dirigents llavors van trobar inversemblant, però que ara no els ho sembla tant: pagar la declaració de l’IRPF, un 20 de juny, a l’oficina de l’Agència Tributària de Catalunya… una llarga cua de milers de persones, amb el govern català al capdavant, esperant pacientment per pagar els seus impostos en temps i forma… una imatge que donaria la volta al món i que suposaria un envit a l’statu quo… Ciència ficció? el futur no el sap ningú i jo encara menys, però em sembla clar que avui som més a prop que lluny de veure aquesta imatge que fa sis anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!