Ramon Tremosa

Torre de Guaita

31 d'octubre de 2012
3 comentaris

Catalunya, nou estat europeu: Guanyem l’opinió pública internacional

Ja fa gaire bé dos mesos de la gran manifestació de l’11-S i manca menys d’un mes per a les eleccions catalanes de 25-N. En aquests dies intensos i històrics viscuts ja podem assenyalar algunes tendències mostrades des de Catalunya i des del Gran Madrid polític. Aquestes tendències mostrades són interessants d’analitzar en dos camps especialment importants: el de l’opinió publicada internacional i el de l’opinió de l’Europa política. Pel que fa als mitjans internacionals, la sopresa ha estat doblement satisfactòria: d’una banda perquè ha obert els seus espais als nostres arguments (espoli fiscal, incompliments legals, sentiment nacional amagat, llengua prohibida al Parlament Europeu…) amb una amplitud considerable, i fins i tot en alguns casos mostrant una simpatia que va més enllà de la neutralitat i la indiferència informativa. D’altra banda, l’ofensiva de la societat civil catalana (ANC i Òmnium amb la manifestació) i de la classe política catalana (amb el president Mas al capdavant) ha agafat totalment desprevingut el Gran Madrid polític, obnubilat per l’autarquia informativa que emet i genera el Gran Madrid mediàtic. La incredulitat primer, la manca de reflexes després i els insults i les amencades posteriors del govern espanyol encara irriten més els mitjans internacionals: veuen que el conflicte territorial espanyol que ara s’obre molt possiblement tractat des del Gran Madrid amb la mateixa arrogància, frivolitat i incompetència amb què els darrers governs espanyols han negat i apedaçat la crisi econòmica en tots els seus àmbits (laboral, judicial, bancària, infraestructures, energètica…), una actitud que arriba a posar en risc la moneda única i fins i tot el projecte europeu.

Pel que fa a l’Europa política, el govern espanyol ha vist com la Comissió Europea no ha secundat les seves amenaces d’expulsió eterna de l’euro i de la UE, ans al contrari: si bé és veritat que la comissària Redding ha fet una carta que complau algun interès del govern espanyol, la mateixa Redding fa unes setmanes va dir en una entrevista al Diari de Sevilla que no hi ha cap article dels tractats que expulsi un territori que s’hagi separat d’un estat membre, una hipòtesi que mai no s’ha contemplat. Pel que jo sé, la pressió diplomàtica espanyola fa setmanes que és molt forta per a que Draghi, Barroso, Van Rompuy, Rehn i tota l’Europa comunitària faci servir les mateixes amenaces que el govern espanyol branda contra els catalans. Potser el Gran Madrid ja anticipa que la consulta serà inevitable?

 

En aquest sentit, cal valorar especialment les declaracions del comissari Almunia, també vice-president de la Comissió Europea, que a Barcelona fa deu dies va dir que no es pot desproveir de drets i de moneda, d’un dia per un altre, ciutadans europeus que ja els tenen des de fa temps. I encara més valuosa és la seva referència al Regne Unit: “els britànics ens acaben de donar una lliçó autoritzant el referèndum escocès”. En tot cas, la Comissió vol que la deixin en pau (ja té prou problemes) i insta el govern espanyol a negociar amb el govern català, tal com ho va fer el president de la comissió d’afers internacionals del Parlament Europeu, el reputat eurodiputat alemany de la CDU Elmar Brok (que havia tractat molt el president Pujol, per cert, i pel qual té admiració i respecte).

 

 

Discurs contra Vidal-Quadras a Estrasburg

 

La setmana passada a Estrasburg vaig celebrar especialment que el meu company eurodiputat holandès Derk Jan Eppink, amb qui coincidim a la comissió d’Economia, aprofités el seu torn al debat de política general de la UE el dimarts passat per carregar contra les amenaces militars de Vidal-Quadras: els diputats del PP espanyol van quedar literalment atònits pel fet que Eppink, vicepresident del grup European Conservatives and Reformist (50 diputats, el grup del tories de Cameron) dediqués tota la seva intervenció davant de Barroso, Van Rompuy, Schulz i tots els mitjans a criticar Vidal-Quadras per la seva carta a tots els diputats, on responia una carta meva anterior, i en la qual negava el dèficit fiscal català i es refermava en les seves declaracions.

 

Luis de Grandes (PP) va improvisar una rèplica molt madrilenya, brandant l’article 8 de la Constitució, i dient una frase extravagant: “respeto su opinión pero la desprecio”, a la qual Eppink va respondre parlant d’Escòcia i Anglaterra i dientLet Catalans vote”. Aquell dia la notícia a LaVanguardia digital va assolir les 77.000 visites i a Vilaweb unes 50.000!! Això va forçar el diari El Mundo el dia següent a desviar l’atenció d’aquest discurs tot parlant de la nostra carta a la comissària Redding, enviada per Raül Romeva, Maria Badia i jo feia vuit dies sobre les amenaces militars, i que van acabar amb la dimissió forçada de la Maria com a alt càrrec del grup parlamentari del PSOE al parlament d’Estrasburg. Maria Badia, per cert, va fer un article al seu blog molt digne, explicant les raons de la seva baixa i desmentint Rubacalba, que havia dit que estava penedida d’haver-la signat.

 

 

El president Mas ho està fent molt bé

 

El president Mas està donant una imatge al món de seriositat, pulcritud democràtica, previsibilitat, consistència i transparència. Els seus compromisos més importants de futur (consulta amb legalitat espanyola o sense, Estat propi per a Catalunya) han estat anunciats en seu parlamentària, que és on l’Europa democràtica consagra les grans promeses. Previsibilitat, consistència i coherència és el que l’Europa política demana i ningú no pot dir a CiU que està improvisant una fugida endavant. Ara cal que ens carreguem de vots i de legitimitat democràtica el proper diumenge 25-N per acabar de guanyar l’opinió pública internacional.

 

El discurs del president Mas és educat, mai no aixeca la veu, no llança amenaces ni insults, articula un discurs racional, atén tots els mitjans internacionals sense límit de temps i en anglès i francès, no entra en el cos a cos barroc com voldrien els adversaris i parla en positiu del futurs dels catalans: ens hem cansat de ser un problema (“el problema catalán”) i ara aportem la nostra pròpia solució.

  1. “Let Catalans vote”

    ———————————-

    Nota de l’encarregat d’aquest Blog, Salvador Molins, membre del BIC, Conseller de Catalunya Acció, membre de base de l’ANC, afiliat a Solidaritat Catalan per la Independència:

    el Senyor Tremosa, autor del post aquí enganxat, hauria de fer arribar al Sr. Mas amb el qual té relació directe pel seu càrrec a Brussel·les, dos clams que expresso en nom de la raó que, Tremosa esgrimeix, i en nom de molts catalants presents a la macro Manifestació de l’11 de setembre d’aquest 2012:

    Primer clam: Que el Sr. Artur Mas i el seu partit deixin de comportar-se amb les seves declaracions com si fossin el “Dragon Khan” de pujades i baixades en ziga-zaga que tant han criticat a un dels seus opositors independentistes “ERC, Esquerra”. Dia si, dia no, Mas, Duran i altres primers polítics de Ciu fan declaracions desvirtuant el sentit del mot “Independència”,  el sentit del que és un estat en tots els àmbits internacionals d’arreu del món, és un detall que potser pot passar desapercebut per molts polítics de fora de Catalunya, però no és només un detall per als catalans que tenen un gran respecte pel que representa la llibertat nacional, o sigui la Independència. Ningú al món de veritat juga irresponsablement o potser fins i tot amb mala fe amb aquest mot i tot el que representa: La Independència és el valor més preuat de tot estat, amb això no s’hi juga i encara menys en això mai hom traeix, confon expressament o enganya al seu Poble!

    Segon clam: És del tot necessari que el Sr. Artur Mas, com a President en funcions mentre les properes eleccions no determinin quin serà el nou President que rebrà l’encàrrec del Poble Català per precipitar el Procés Constituent de l’Estat Català Independent parli als periodistes i polítics d’Europa i d’arreu del món amb un llenguatge que ells puguin entendre, que sigui homologat en els àmbits de la Diplomàcia Internacional, perquè fent servir expressions sui gèneris com “Estat Propi” enlloc d’Estat Independent, “Estat Interdependent” enlloc d’Estat a seques, es fa molt difícil que se’l pugui entendre en llengües com l’anglès que d’ús natural no tenen ni entenen aquestes expressions de baixa estofa i significat que ratlla el subterfugi. Quan Artur Mas fa aquest joc, pels catalans joc de “cuca i amagar”, cau de nou fora les nostres fronteres en un greu defecte que ha portat els catalans al cul de cac on ara es troben: voler canviar Europa i el món quan no s’és capaç ni de canviar Espanya.

    Tercer clam: Faria bé el Sr. Mas com a President en funcions de tots els catalans, no tan sols de ser respectuós i educat amb la comunitat Internacional sinó també amb els seus connacionals fent tot el possible per no ferir als catalans i a la intel·ligència dels catalans, que anhelen de sempre la Independència de Catalunya, amb els contrasentits que genera el que diu voler fer i les paral·leles i contradictòries declaracions que esgrimeixen tan ell, com el seu segon en la Federació que mútuament presideixen, el Sr. Duran i Lleida, com també els seus partits CDC i UDC.

    Salvador Molins, membre del BIC, Conseller de Catalunya Acció, membre de base de l’ANC, afiliat a Solidaritat Catalan per la Independència, membre actiu del MxI.

    La Victòria serà dels Catalans fidels a l’anhel de Llibertat!!!

    http://cataloniathenextstate.blogspot.com.es/2012/10/let-catalans-vote.html

  2. Moltes gràcies per l’article Ramon, reconforta molt llegir aquestes paraules, i són necessàries.
    Al llarg dels segles Catalunya ha mostrat una gran sintonia amb els avenços socials i humans en entorns hostils, com les paus de treva de Touluges (segle X o XI si no recordo malament), els consulats arreu de la mar Mediterrània des del segle XI, en especial amb els califats peninsulars, la convivència multicultural del projecte mediterrani a Europa (grans regnes, moltes llengües i moltes religions amb un mateix rei), la ciència marítima, la descoberta d’Amèrica (la descoberta fou de la Corona d’origen catalano-aragonès, quan Barcelona n’era la capital marítima), el sentiment federal dels Segadors (segle XVII, es proclamà la República Lliure Catalana amb en Pau Claris, amb un acord amb el Cardenal Richelieu), la modernitat i la lluita obrera, també contra l’església conservadora i poderosa (segles XIX i XX), la democràcia europea (primera Guerra Mundial, amb milers de catalans lluitant amb el bloc antifeixista) i la segona república, que la dreta espanyola va fer fracassar (i feixista, va ser la Gestapo qui va detenir en Lluís Companys, afussellat amb la ciutat de Barcelona als seus peus, al Castell de Montjuïc); també per valors moderns (va voler fer les olimpiades del 36 que van acabar fent-se a Berlin, amb l’estadi de l’exposició del 29, i al 92 ho va aconseguir!), després anant a l’ONU el 1945 quan es constituïa l’ONU per demanar una excepció per l’estat català i el seu dret a la lliure determinació, després liderant una política integradora, social i cultural retornada la semi-democràcia espanyola (dic ‘semi’ perque ho es en teoria, però ara es veu que no hi ha cultura democràtica), fins que la dreta omnipotent espanyolista s’ha fet de nou amb el poder entrada la competitivitat global al món, i ha fet una Espanya ineficient només per xuleria, deixant Barcelona i la regió catalana, i nació, fora de context. 
    Això es diu setge cultural i econòmic passiu induït des de Madrid.
    Per qui vulgui llegir aquest seguit de pensaments, una aportació personal,
    http://www.causacatalana.com  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!