Ramon Tremosa

1.- És curiós que qui amenaça més amb vetos i expulsions de la UE sigui Espanya, un país que amb la seva ruïna econòmica, i la seva incapacitat per reformar-se tot imitant bones pràctiques d’altres països, está posant en risc no només la moneda única sinó fins i tot el projecte d’unió europea.

Cal recordar que, molt més important que la UE (embrió d’unió política que encara no té poders fiscals, ni unió bancària, ni suficient legitimitat democràtica), és l’espai econòmic europeu de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals. Noruega i Suïssa no formen part de la UE però tenen accés a aquesta lliure circulació que és el gran èxit europeu dels darrers 60 anys. I són dos dels països més pròspers del món en molts indicadors econòmics i socials.

Així, que els britànics vulguin marxar de la UE (però no pas d’aquest espai econòmic europeu que ells anomenen “internal market”) pot voler dir que anticipen el fracàs del procés de cruïlla històrica en qué es troba la Unió Europea: o més unió (fiscal, bancària, política…) o renacionalització.

I és que mentre alguns països segueixin fent trampes al solitari com Espanya els alemanys no voldran avançar cap a una més gran integració de la Unió Europea: així per exemple, quan Rajoy diu unió bancària només li interessa diner europeu per tapar el forat de Bankia sense cedir competències de supervisió financera de la banca espanyola al Banc Central Europeu (Frankfurt) o a l’Agència Bancària Europea (Londres).

El que segur que no té futur és una Unió Europea on hi convisquin el mercat laboral més eficient del món (Dinamarca) amb el mercat laboral més ineficient del món desenvolupat (Espanya): la divergència econòmica és segura, tal com està passant des que la bombolla immobiliària ha punxat a Espanya.

L’europeisme d’Espanya és de caixer automàtic, he sentit a dir a Brussel.les: si algun dia s’acaben els diners europeus que Espanya rep, molt probablement s’acabi el sentiment pro-europeista dels espanyols.

2.- Enmig de la campanya de la por i de les amenaces que PP i PSOE llancen contra els catalans en cas d’hipotètica independència, incapaços com són d’oferir res positiu als catalans per a que segueixin dòcilment acceptant el centralisme madrileny, de la Gran Bretanya ens arriba un article publicat al The Economist el passat 3 de novembre molt interessant (http://www.economist.com/news/britain/21565663-many-legal-unknowns-would-follow-scottish-independence-breaking-up-hard-do).

En el setmanari econòmic més influent del món es diu que “una Espanya ultra-dependent de la UE (pel que fa a rescats i a intervencions) no podrá vetar una Escòcia independent dins de la UE“. Aquesta opinió desmenteix rotundament el ministre espanyol d’Exteriors García-Margallo, que repeteix una vegada i una altra que tot nou país “s’haurá de posar a la cua” dels països candidats a l’adhesió.

3.- The Wall Street Journal acaba de fer un duríssim article contra el sistema bipartidista espanyol, tot dient que a Espanya les reformes són ineficients i que el president espanyol Mariano Rajoy té unes maneres excessivament diletants de fer política, tot ajornant al màxim la presa de decisions urgents, fins al punt de comparar-lo amb un líder del partit comunista xinès. L’article “Espanya rescatada però no salvada” dóna fins i tot noms i cognoms de polítics espanyols de PP i PSOE que són presentats com a exemples de mediocritat i amiguisme:  http://online.wsj.com/article/SB10001424052970204840504578086224291581676.html.

El món és infinitament més gran que la bombolla mediàtica madrilenya. Els catalans ens hauríem d’independitzar mentalment dels mitjans de comunicació de Madrid (jo no he donat cap entrevista sobre la falsa polèmica de la comissària Redding creada per El Mundo fa 15 dies, tot i que em van trucar molts mitjans madrilenys), que ningú no llegeix ni té en compte fora de les fronteres espanyoles, i està molt més atents al que diu la premsa internacional.