La decadència d’Espanya a la UE: el “ensimismamiento” espanyol

La frase preferida d’un company eurodiputat alemany és “el fracàs no s’improvitza, sinó que molt sovint es guanya a pols”. Aquesta frase es pot aplicar i referir perfectament al gran desprestigi i a la creixent pèrdua de credibilitat de l’Estat espanyol a la Unió Europea i a nivell internacional. Des de l’any 2000, any de la majoria absoluta d’Aznar, Espanya va començar a ser un país arrogant, que donava lliçons de creixement econòmic als països nòrdics, a l’any 2000 va comneçar allò que el profesor Ignacio Molina descriu en un interessant article a la madrilenya Fundación Elcano com a “ensimismamiento español”: la pèrdua de prestigi i influència d’Espanya és més fruit d’una fatal arrogància interna que no pas d’una conspiració externa: en aquest sentit, anècdotes com l’emprenyada de Schöder amb Aznar perquè li donava lliçons de creixement econòmic (Schöder li va retreure que Espanya creixia gràcies als fons alemanys i europeus) són molt indicatives d’una clamorosa manca d’estratègia europea dels darrers governs espanyols: de “decision maker” en el passat Espanya avui és un simpe “decision taker”, que no té ni idees ni bones pràctiques a oferir als altres socis i que ha d’acceptar reformes creixents a canvis dels diners europeus en forma de rescats que rep. Amb Aznar comença la dècada perduda d’autocomplacència espanyola a la UE, fins al punt que avui Espanya es descobreix sense poder ni influència dins de la UE ampliada.


Vegem alguns exemples recents de la decadència espanyola: Espanya ha perdut fa pocs mesos la seva plaça en el Consell de Govern del Banc Central Europeu que tenia des de fa molts anys i, tot i demanar-ne compensacions a canvi (presidència de l’Eurogrup, del Mecanisme Europeu de Rescat o d’algun dels diferents supervisors financers europeus…) no ha obtingut cap compensació. Espanya va ser l’únic país de votar en contra d’Holanda a l’Eurogrup, ja que Luis de Guindos volia ocupar-ne la presidència en lloc de Jeroen Dijselbloem: ell mateix va reconèixer amargament després que Espanya “tocava fons” en la seva presència en les institucions comuns.

 

 

L’European Council on Foreign Relations, en la seva classificació anual de països, ha tornat a situar Espanya en el darrer grup de països europeus amb Grècia i Romania, molt lluny dels tres grans (Alemanya, França i Itàlia) o dels països mitjans influents (Polònia, Suècia i Holanda). I encara més feridor i lacerant per a Esopanya: països com Portugal i Irlanda, que són països avui rescatats per la UE, ostenten avui càrrecs molt més importants que no pas Espanya: presidència de la Comissió Europea i una vicepresidència del BCE en el cas portuguès i gran influència en la política exterior de la UE en l’irlandès (controlen el Servei Europeu d’Acció Exterior).

 

 

Països com Holanda i Suècia, que tenen un nombre de vots molt inferior a Espanya en el Consell Europeu i que disposen de molts menys eurodiputats al Parlament Europeu, superen clarament Espanya en nombre de dossiers (reports o informes) assignats als eurodiputats per a la tramitació parlamentària de les regulacions que la Comissió envia al Parlament. Segons el profesor Ignacio Molina avui les veus d’aquests països i la de Polònia, per exemple, són escoltades amb molta més atenció a Frankfurt, Brussel.les i Berlín i, en aquests sentit, recomana de ‘millorar la qualitat dels representats espanyols” que és “manifestament millorable“: un ministre espanyol d’economia, per exemple, hauria d’estar més preocupat per la unió fiscal europea que de la liberalització del sòl a Espanya. I fins i tot un país petit com Finlàndia va gosar, ara farà un any, a demanar a Espanya “garanties reals (immobles de l’Estat)” per avalar la seva part del rescat bancari espanyol, tot insinuant un possible default del deute públic espanyol, que seria el número 18 de la seva història (el darrer va ser al 1868, després d’una dècada de follia inversora… en ferrocarrils!!).

 

 

Aznar va equivocar-se al 2000 menyspreant l’eix franco-alemany, un eix molt més resilient del que ell pensava, i Zapatero va abandonar Polònia al 2004 (la “Suècia del segle XXI” segons Merkel, que la visita molt sovint) a favor de la seva pomposa aliança de civilitzacions amb Turquia. Aznar va bloqujar de manera antipàtica la Constitució Europea i Zapatero sempre va viatjar amb molta desgana a les reunions del Consell Europeu.

 

 

La incapacitat de pensar i articular un eix amb Itàlia i Portugal, amb qui Espanya defensa interessos comuns en la majoria dels dossiers, és clamorosa i Espanya es queda molt sovint sola, aïllada i amargada, com ha estat les recents  rebequeries de rebutjar en solitari la patent europea per motius lingüiístics i d’enrocar-se en el no-reconeixement de Kosovo: una posició, per cert, que a la UE s’interpreta com una mostra de la feblesa d’Espanya.

 

 

De la mateixa manera, que PP i PSOE culpin la UE de les retallades de manera sistemàtica, quan els Estats són els únics responsables en matèria fiscal, laboral, judicial i en tants altres àmbits, causa estupor a l’Europa comunitària: aquesta actitud encara alimenta més la sensació que l’europeïsme d’Espanya és de caixer automàtic, un europeïsme que només durarà mentre Espanya sigui receptora neta de fons europeus i que no té interès en imitar i implementar les millors práctiques europees en els àmbits esmentats. Així, a la UE no es percep quina Europa convé a Espanya i encara menys que es defineixi una estratègia europea que sobrevisqui als canvis de govern: en aquest sentit, la poc convicent aposta espanyola pel corredor mediterrani (ara el PP torna a demanar la inclusió del corredor central del Pirineu aragonés) n’és un símptoma clamorós.

 

 

L’autoritat d’un país a Europa no es mesura pels habitants o pel PIB, sinó per la capacitat de cada país de pensar i de generar propostes atractives per a tots, és a dir, de proposar bones pràctiques internes que puguin ser assumides i imitades en benefici de la unió. Aquest no és el cas, certament, de l’Espanya actual, ensorrada econòmicament i delmada moralment. En aquest context, estranya poc a la UE que els catalans vulguem fer la nostra via directament, sense passar per uns intermediaris madrilenys que gloriosament han tornat a fracassar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *