Ramon Tremosa
Torre de Guaita
La decadència d’Espanya a la UE: el “ensimismamiento” espanyol
La frase preferida d’un company eurodiputat alemany és “el fracàs no s’improvitza, sinó que molt sovint es guanya a pols”. Aquesta frase es pot aplicar i referir perfectament al gran desprestigi i a la creixent pèrdua de credibilitat de l’Estat espanyol a la Unió Europea i a nivell internacional. Des de l’any 2000, any de la majoria absoluta d’Aznar, Espanya va començar a ser un país arrogant, que donava lliçons de creixement econòmic als països nòrdics, a l’any 2000 va comneçar allò que el profesor Ignacio Molina descriu en un interessant article a la madrilenya Fundación Elcano com a “ensimismamiento español”: la pèrdua de prestigi i influència d’Espanya és més fruit d’una fatal arrogància interna que no pas d’una conspiració externa: en aquest sentit, anècdotes com l’emprenyada de Schöder amb Aznar perquè li donava lliçons de creixement econòmic (Schöder li va retreure que Espanya creixia gràcies als fons alemanys i europeus) són molt indicatives d’una clamorosa manca d’estratègia europea dels darrers governs espanyols: de “decision maker” en el passat Espanya avui és un simpe “decision taker”, que no té ni idees ni bones pràctiques a oferir als altres socis i que ha d’acceptar reformes creixents a canvis dels diners europeus en forma de rescats que rep. Amb Aznar comença la dècada perduda d’autocomplacència espanyola a la UE, fins al punt que avui Espanya es descobreix sense poder ni influència dins de la UE ampliada.
Vegem alguns exemples recents de la decadència espanyola: Espanya ha perdut fa pocs mesos la seva plaça en el Consell de Govern del Banc Central Europeu que tenia des de fa molts anys i, tot i demanar-ne compensacions a canvi (presidència de l’Eurogrup, del Mecanisme Europeu de Rescat o d’algun dels diferents supervisors financers europeus…) no ha obtingut cap compensació. Espanya va ser l’únic país de votar en contra d’Holanda a l’Eurogrup, ja que Luis de Guindos volia ocupar-ne la presidència en lloc de Jeroen Dijselbloem: ell mateix va reconèixer amargament després que Espanya “tocava fons” en la seva presència en les institucions comuns.
L’European Council on Foreign Relations, en la seva classificació anual de països, ha tornat a situar Espanya en el darrer grup de països europeus amb Grècia i Romania, molt lluny dels tres grans (Alemanya, França i Itàlia) o dels països mitjans influents (Polònia, Suècia i Holanda). I encara més feridor i lacerant per a Esopanya: països com Portugal i Irlanda, que són països avui rescatats per la UE, ostenten avui càrrecs molt més importants que no pas Espanya: presidència de la Comissió Europea i una vicepresidència del BCE en el cas portuguès i gran influència en la política exterior de la UE en l’irlandès (controlen el Servei Europeu d’Acció Exterior).
Països com Holanda i Suècia, que tenen un nombre de vots molt inferior a Espanya en el Consell Europeu i que disposen de molts menys eurodiputats al Parlament Europeu, superen clarament Espanya en nombre de dossiers (reports o informes) assignats als eurodiputats per a la tramitació parlamentària de les regulacions que la Comissió envia al Parlament. Segons el profesor Ignacio Molina avui les veus d’aquests països i la de Polònia, per exemple, són escoltades amb molta més atenció a Frankfurt, Brussel.les i Berlín i, en aquests sentit, recomana de ‘millorar la qualitat dels representats espanyols” que és “manifestament millorable“: un ministre espanyol d’economia, per exemple, hauria d’estar més preocupat per la unió fiscal europea que de la liberalització del sòl a Espanya. I fins i tot un país petit com Finlàndia va gosar, ara farà un any, a demanar a Espanya “garanties reals (immobles de l’Estat)” per avalar la seva part del rescat bancari espanyol, tot insinuant un possible default del deute públic espanyol, que seria el número 18 de la seva història (el darrer va ser al 1868, després d’una dècada de follia inversora… en ferrocarrils!!).
Aznar va equivocar-se al 2000 menyspreant l’eix franco-alemany, un eix molt més resilient del que ell pensava, i Zapatero va abandonar Polònia al 2004 (la “Suècia del segle XXI” segons Merkel, que la visita molt sovint) a favor de la seva pomposa aliança de civilitzacions amb Turquia. Aznar va bloqujar de manera antipàtica la Constitució Europea i Zapatero sempre va viatjar amb molta desgana a les reunions del Consell Europeu.
La incapacitat de pensar i articular un eix amb Itàlia i Portugal, amb qui Espanya defensa interessos comuns en la majoria dels dossiers, és clamorosa i Espanya es queda molt sovint sola, aïllada i amargada, com ha estat les recents rebequeries de rebutjar en solitari la patent europea per motius lingüiístics i d’enrocar-se en el no-reconeixement de Kosovo: una posició, per cert, que a la UE s’interpreta com una mostra de la feblesa d’Espanya.
De la mateixa manera, que PP i PSOE culpin la UE de les retallades de manera sistemàtica, quan els Estats són els únics responsables en matèria fiscal, laboral, judicial i en tants altres àmbits, causa estupor a l’Europa comunitària: aquesta actitud encara alimenta més la sensació que l’europeïsme d’Espanya és de caixer automàtic, un europeïsme que només durarà mentre Espanya sigui receptora neta de fons europeus i que no té interès en imitar i implementar les millors práctiques europees en els àmbits esmentats. Així, a la UE no es percep quina Europa convé a Espanya i encara menys que es defineixi una estratègia europea que sobrevisqui als canvis de govern: en aquest sentit, la poc convicent aposta espanyola pel corredor mediterrani (ara el PP torna a demanar la inclusió del corredor central del Pirineu aragonés) n’és un símptoma clamorós.
L’autoritat d’un país a Europa no es mesura pels habitants o pel PIB, sinó per la capacitat de cada país de pensar i de generar propostes atractives per a tots, és a dir, de proposar bones pràctiques internes que puguin ser assumides i imitades en benefici de la unió. Aquest no és el cas, certament, de l’Espanya actual, ensorrada econòmicament i delmada moralment. En aquest context, estranya poc a la UE que els catalans vulguem fer la nostra via directament, sense passar per uns intermediaris madrilenys que gloriosament han tornat a fracassar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies Tremosa!
L’unic que em questiono es: no diu res la UE sobre l’ofensiva brutal contra Catalunya, la seva cultura, la seva economia i la seva societat?
Sentim veus però no són clares i contundents excepte, valgui la doble redundància, excepcions excepcionals.
Salutacions,
sarrianenc
No és complacència, sinó complaença.
No són les institucions comuns, sinó les institucions comunes.
Tots els països han tingut algun que altre trampós com administrador, altrament tots han patit alguna que altre exaguellada econòmica durant la seva historia. Però la pell de brau, com els agrada anomenar-se (com si la cultura al brau fos patrimoni i origen ibèric), les ha fet de l’alçada d’un campanar. Podem recordar com les monedes de plata van acabar sent de coure (i altres metalls pitjors) a base d’anar recollint les que circulaven i refonent-les, acte perpetrat directament per la hisenda dels Aústries, sense marcar diferència amb les de plata de llei i només per vendre’s aquestes i fer diners (400 anys desprès això em sona), o quan van decidir la mateixa hisenda emetre moneda falsa per pagar l’intent de colonització a l’Africa (els coneguts com “Duros Sevillans”), o l’expropiació a ajuntaments, ordres religiosos, mancomunitats i altres entitats cooperatives, de bens immobles (que desprès tampoc van pagar of course) conegut com la desamortització de Mendizabal (el precursor del “pelotazo”).
En definitiva el nivell de seriositat de l’economia oficial hispana és inferior al d’una república bananera. I tot be per la mania de fer el mínim esforç en tot, i aprofitar el ben entès per pujar al carro del guanyador. Jo no critico pas que vulguin ser el llest de la classe,aquell que aprofita la feina dels demés per aprovar, però aquest com que és llest es calla i passa desapercebut no sigui que s’acabi el xollo, mentre que els castellans no només aprofiten la feina dels demés sinó que llavor donen lliçons perquè desprès de Deu venen ells. És com si desprès de salvar-te la vida tu donessis lliçons de com es fa el boca a boca al socorrista; com és lògic la propera vegada aquest et deixarà que t’ofeguis (per boques). Doncs això és el que està passant avui, però el que no entenc és com algú, amb els antecedents que tenen, no ho podia preveure.