Ramon Tremosa

Torre de Guaita

5 d'abril de 2013
0 comentaris

Xipre: comença el trencament de l?euro?

La crisi de Xipre ha fet realitat un concepte teòric sobre el qual se n’havia parlat molt, l’euro de dues velocitats. De fet, es pot parlar fins i tot de trencament de l’euro: el fet que a Xipre hi hagi límits a la retirada de diners dels caixers automàtics i també a les transferències bancàries entre comptes corrents implica que un euro a Xipre ja no és igual a un euro a Barcelona o a Frankfurt. Nominalment valen el mateix però de facto no poden comprar la mateixa quantitat de béns (les importacions a Xipre patiran una caiguda brutal en els propers mesos). I pels que pensen que el control de capitals a Xipre serà només per un període curt de temps val la pena recordar que a Islàndia ja fa quatre anys que dura el control de capitals. Si ara fa dos anys a Grècia, amb motiu de la reestructuració del seu deute públic (el primer a Europa des de 1945: retallada del 75% del valor nominal als tenidors privats), el deute públic va deixar de ser un actiu financer sense risc, ara a Xipre els dipòsits bancaris poden considerar-se com un actiu financer amb risc. Per definició, els dipòsits bancaris són estalvi (passiu del balanç d’un banc: no és un diner seu) i no ha de ser tractat com un actiu bancari (accions, deute públic…). El fet que el ministre holandès Dijselbloem, president de l’Eurogrup, digués que el rescat de Xipre podia ser considerat com un precendent per a futurs rescats bancaris ha fet caure les borses i ha reobert la crisi de l’euro, amb moltes mirades posades a Itàlia i a Espanya.

1.- De Xipre ens arriba molta informació però hi ha una dada molt important que no s’explica: els dos grans bancs de Xipre estaven tocats de mort des que Grècia va practicar la quitança o reestructuració del seu deute públic aviat farà dos anys. Aquella rebaixa del 50% del valor del deute grec va obrir un forat al balanç dels bancs xipriotes que els ha abocat a la fallida, tot i rebre l’ajut constant del BCE per mitjà del seu programa Emergence Liquidity Assets (ELA). En aquest sentit, es pot dir per que a la zona euro per primera vegada la fallida del deute públic, grec en aquest cas, ha acabat per fer caure els dos grans bancs de Xipre.

 

D’altra banda, aquesta fallida ha deixat en evidència els famosos stress-test de la banca europea de 2011, fets abans de la quitança esmentada: sobre Xipre es destacava que “els dipòsits dels seus bancs estan invertits de manera conservadora en bons sobirans”.

 

 

2.- La quitança sobre els dipòsits bancaris a Xipre és preocupant pel precedent que obre en un rescat dins de la UE: si la crisi grega va fer miques la consideració del deute públic o sobirà com a actiu financer sense risc, ara a Xipre els dipòsits bancaris també deixen de ser considerats un actiu financer sense risc. I el ministre alemany Wolfang Schaüble ens acaba de recordar una veritat molt incòmoda, però veritat com un temple: sense un Estat solvent al darrera no es podrà ni tant sols garantir els 100.000€ dels dipòsits bancaris en cas de futures fallides.

 

 

3.- A Espanya el deute públic espanyol ha crescut de manera vertiginosa en els darrers anys: si el PP de 1996 a 2004 va fer créixer l’economia espanyola a cop de bombolla immobiliària el PSOE de 2004 a 2011 la va fer créixer a cop de bombolla de deute públic: només el deute públic de l’Estat (administració central) ha passat de 270.000 milions d’euros al 2004 a 623.033 al 2012! En aquest sentit, també és important fer constar que, contra la propaganda dels dos partits madrilenys que acusen les autonomies d’arruinar els comptes públics, quasi el 75% del deute públic total de l’Estat espanyol dels darrers anys ha estat generat pel govern central.

 

La dada més preocupant però és que avui un 33% d’aquest deute públic espanyol (233.0 milions d’euros) ja és en mans de la banca espanyola, quan al 2006 la seva exposició al deute espanyol era només de 76.263 milions (dades del Banc d’Espanya de febrer de 2013).

 

 

4.- La desconfiança internacional en l’economia espanyola es pot mesurar en el deute espanyol en mans de no-residents: del 55% al 2009 s’ha passat al 25% a l’estiu passat. I només el suport del BCE al deute públic espanyol el manté viu en els mercats, per bé que la major del seus actuals compradors són entitats espanyoles: financeres, fons d’assegurances (inclou el de pensions de la SS), fons de pensions, fons d’inversió, persones físiques… De fet, els grans fons internacionals des de fa dos anys es desprenen massivament del deute públic espanyol. Molt atents i molt de compte: si a Espanya cal fer una quitança de deute públic en els propers anys com a Grècia, la major part dels afectats seran espanyols i la banca espanyola, avui ja molt tocada per la seva exposició al sector immobiliari, pot quedar en una situació molt malmesa.

 

Que el ministre Montoro hagi tornat a mentir amb el dèficit públic de 2012 i que Eurostat hagi denunciat les trampes comptables i corregit a l’alça aquest dèficit (ahir mateix el BBVA el va tornar a modificar), vist des de Brussel·les no fa sinó alimentar la mala fama d’Espanya: i és que, com diuen a la UE, el fracàs no s’improvitza.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!