La pregunta europea: “Què posarà CiU en el programa?”

El 27 de setembre de 2012 serà recordat en la història de Catalunya perquè 84 diputats contra 21, amb el president de la Generalitat al capdavant, van votar una moció a favor de l’exercici del dret d’autodeterminació en la propera legislatura. Aquesta votació, aprovada per quasi 2/3 dels diputats (CiU, ICV, ERC, SI, Maragall i Laporta) i amb l’abstenció de 26 diputats del PSC, culmina quinze dies de setembre trepidants, que van de la manifestació gegantina fins avui. En el tauler internacional, i especialment a Europa, els mitjans de comunicació donen una versió molt diferent de la premsa madrilenya del que passa a Catalunya, tot definint les eleccions anticipades del 25-N com a “referèndum de facto per la independència” (Financial Times): el desprestigi d’Espanya per la incompetència i l’arrogància dels governs espanyols, inclòs el rescat total que Madrid encara avui es nega a demanar per orgull, genera estupor i astorament a les institucions comunitàries i amenacen d’arrossegar l’euro pel pedregar. En aquest context, el camí que avui Catalunya ha iniciat amb les eleccions anticipades pretén carregar el sobiranisme d’una gran majoria qualificada al voltant del dret a l’autodeterminació, una molt àmplia majoria dels partits catalans no-sucursalistes que sigui incostestable en el marc de l’Europa democràtica. Als partits unionistes els convidria presentar els beneficis de la unió (si és que encara n’hi ha), en lloc d’amenaçar o manipular la realitat. El president Mas ha copsat que a Catalunya ja hi ha una majoria per a la ruptura nacional, en gran part protagonitzada per gent d’ordre (com diu Josep Ramoneda és una ruptura nacional, no pas una revolta o revolució). Europa ja pregunta què posaran els partits catalans, especialment CiU, en el seu programa electoral, tot ique el president Mas ha estat especialment clar en aquests històrics dies de debats.

1.- El 25 de setembre de 2012 serà recordat en la història de Catalunya perquè el president Artur Mas va convocar eleccions anticipades en el seu parlament, tot dient que “ha arribat l’hora de que Catalunya exerceixi el seu dret a l’autodeterminació en la propera legislatura“. El dia 26 de setembre de 2012 el president Artur Mas va dir, també en la mateixa seu parlamentària, que la consulta es farà encara que estigui fora de la llei espanyola, tot desmentint quasi en temps real el que deia Duran Lleida en una ràdio estatal.

 

 

2.- Totes aquestes coses van ser dites i fetes en seu parlamentària: a les institucions europees em diuen que podem organitzar les millors manifestacions cíviques i pacífiques del món per les millors nobles causes, com és ara la llibertat de Catalunya, però que el que la UE espera són “vots i fets en seu parlamentària”. De fet, la “carpeta catalana” només s’obrirà a les institucions europees a partir del moment en què el Parlament de Catalunya faci una votació com la del passat mes de juliol, on una proposta de concert econòmic tot reclamant la sobirania fiscal (que equival al 66% de la sobirania total d’un país) va rebre 82 vots a favor i només 23 en contra.

 

 

3.- De fet, a Brussel.les no pregunten “què feu els catalans?” sinó “quan ho fareu?”. Des que al 2010 un Tribunal Constitucional caducat, polititzat i desprestigiat va amputar un Estatut votat pel poble i pels parlaments espanyol i català, molts diputats europeus i alts funcionaris de la Comissió han vist que la democràcia espanyola està per sota del que podríem anomenar “democracy low cost”. En aquest sentit, la resposta de Mas a Rajoy explicada al Parlament (“ves al Congrés a veure quants et voten el concert”) és d’una gran diginitat: “ara no votarà el Congrés espanyol (com amb el Pla Ibarretxe) sinó que votarà el poble de Catalunya”.

 

 

4.- La pregunta, però, més insistent que em fan és “què posarà CiU en el seu programa electoral en les properes eleccions?” El programa electoral és vist, als països més democràtics, com un contracte sagrat que cal complir petit qui peti: d’ell se’n deriva un “democratic mandate” com el que fa que el govern britànic accepti el referèndum escocès. Jo els responc que si CDC vol ser un partit polític seriós i respectat en el context europeu ha de ser previsible, consistent i coherent com ho són els partits nòrdics; això vol dir que ha de posar-hi l’Estat propi, tal com ho va decidir al març d’enguany en el seu darrer congrés a Reus.

 

 

En aquest sentit, també els explico el que Josep Rull repeteix a totes les entrevistes que li he llegit darrerament: “si l’Estat torna a tancar la porta a Catalunya només ens queda la declaració unilateral de sobirania des del parlament català”, declaració que espanta molt els espanyols atès el rpecedent que Kosovo ha creat en aquest sentit.

 

 

5.- A la UE no he vist ningú que qüestioni el mandat democràctic que té l’SNP escocès, que va guanyar les eleccions amb aquesta proposta al seu programa i que ara està obligat a fer el referèndum. Per aquest mateix principi, Daniel Cohn-Bendit, líder dels verds europeus, va dir a La Vanguardia el passat 26.09 que la UE acceptarà una independència de Catalunya si aquesta és àmpliament votada per una majoria clara i si se segueix un procediment escrupulosament transparent i democràtic. Amèn.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *