Ramon Tremosa
Torre de Guaita
Espanya, rescat complet al novembre?
Fa uns dies el Banc Central Europeu ha publicat un gràfic molt interessant, que adjunto en aquest article, en el qual relaciona la caiguda de dipòsits bancaris a Espanya (que s’intensifica a l’estiu) i la quantitat de deute públic espanyol que compra la banca espanyola. L’exposició de la banca espanyola al deute espanyol creix molt amb les dues Long Term Refinancing Operations (LTRO) de Nadal i febrer passats: recordeu, 1 bilió d’euros a la banca europea per a que comprés deute públic, el 40% del qual va venir a la banca espanyola. Aquestes compres de deute espanyol per part de la banca espanyola, peró, curiosament començen a caure a partir del mes de març de 2012, quan comencen a accelerar-se la caiguda dels dipòsits bancaris per la sortida de diners del país. Si Mario Draghi anuncia aquest dijous que tornarà a comprar deute públic després de mesos de no fer-ho, tal com va suggerir ahir a la Comissió d’Economia del Parlament Europeu, és precisament perquè la banca espanyola ja no té més capacitat de comprar més deute públic espanyol: si cau el passiu, dipòsits, també ha de caure l’actiu, crèdits i compres de deute (i la banca potser tampoc ja no té més actius que aportar com a col.lateral -garantia- d’aquestes compres). Draghi va ser també molt clar: noves compres aniran associades a noves condicions. Rajoy no podrá defugir el rescat d’Espanya, que mirarà d’ajornar fins al novembre, després de les eleccions basques i gallegues, perquè és fins llavors que hi ha diners a la caixa del Tresor espanyol.
1.- El 25 de juliol a Londres Mario Draghi va dir aquella famosa frase: “El BCE està disposat a fer tot el que faci falta per salvar l’euro i, creguin-me, serà suficient”. Amb aquesta expectativa el mes d’agost ha estat tranquil a borses i mercats de deute. Per què Draghi ho va dir aquell dia? el dia 24.07 el deute espanyol a 10 anys va arribar al 7,6% (rècord prima de risc 640 punts) i la borsa espanyola (l’Ìbex) va caure per sota dels 6000 punts. Si algú es pensava que Espanya podria defugir el rescat, aquell dia aquesta esperança es va volatilitzar. Des de llavors, per tant, la qüestió és saber quan i com es farà aquest rescat.
2.- PP i PSOE actuen des d’aquell dia de juliol amb sentit d’estat (espanyol, és clar): el PSOE va avançar les eleccions basques a finals d’octubre i el PP ha fet el mateix amb les gallegues. Fer-ho més tard, després del rescat de novembre, hauria reduït la suma de vots obtinguts per PP i PSOE conjuntament: al País Basc les enquestes situen aquest suma per sota del 40% i a Galícia tot el desgast del PP al poder se’n va a altres partits i no al PSOE.
3.- Avançant les eleccions basques i gallegues PP i PSOE s’han anticipat a CiU, que potser tenia la temptació d’avançar les eleccions a Catalunya: recordem que el president Mas va dir a TV3 el dia de Sant Jordi que “si Catalunya era intervinguda convocaria eleccions immediatament”. Si la petició de diners al FLA (Fons de Liquidació Autonòmic) estatal és o no una intervenció ho veurem aviat, en funció de les condicions addicionals que el govern del PP pugui imposar a la Generalitat.
4.- Al març de l’any vinent s’hi s’han de convocar eleccions anticipades a Catalunya aquestes es faran ja molt possiblement amb Espanya rescatada i amb una situació econòmica molt possiblement pitjor que l’actual: 5 milions d’aturats registrats a Espanya (segons la EPA) i més retallades a tots els nivells de govern.
5.- Espanya és un país tòxic per a la inversió: morositat del sector públic, inseguretat jurídica, canvis normatius sobtats i impresivibles, el pitjor mercat laboral del món desenvolupat, burocràcia excessiva, aleatorietat inspeccions d’Hisenda, justícia lenta… la gran víctima de la crisi no és el consum (ha caigut menys del 2% en el seu pes dins del PIB espanyol entre 2007 i 2012) ni tampoc la despesa pública (els grans dèficits públics -90.000 milions anuals de 2009 a 2012- indiquen que aquesta no s’ha reduït com Suècia va fer als anys 90). La gran davallada és la inversió empresarial, que quasi cau un 50% en els darrers cinc anys en % del PIB.
6.- Com ja he escrit sovint, Espanya ha tingut un especial interès en culpar les regions (i les caixes d’estalvi) dels seus mals, així com de fer-ho abans que no vingués el rescat complet. És curiós: quan Andalusia demana diners al govern central, els diaris de Madrid parlen de “préstec” i quan és Catalunya parlen de “rescat”.
7.- Així, el dia del debat al Parlament català sobre le pacte fiscal (26 de juliol) els diaris de Madrid ja van obviar el tema amb un gran titular a tota pàgina: “Catalunya demana el rescat”, quan encara el govern català no havia sol.licitat res. I així fins aquest dissabte: El Mundo va obviar la injecció de 5.000 M€ més a Bankia dient que S&P rebaixava el rating català perquè la Generalitat havia demanat el concert econòmic: curiosament, el 21.07.2012 S&P va fer un comunicat on mantenia el rating del deute basc… perquè Euskadi tenia el concert econòmic!
8.- Mario Draghi aquest dilluns va ser convicent, consistent, previsible i coherent: va dir a diferència de les compres de deute de l’estiu passat que noves intervencions del BCE en els mercats anirien associades a noves condicions, tot llançat un avís als països que reformen tard i malament com Espanya. I també va dir que la fragmentació de la zona euro s’està accelerant i que cal actuar, tot llançant un avís a Alemanya. Si aquest dijous acaba comprant deute espanyol ho haurà fet, tal com marca el gràfic, perquè la situació d’Espanya és ja al límit de la suspensió de pagaments.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt interessant, però hi voldria fer un apunt. Dius que cau el passiu dels bancs (dipòsits) degut a la fugida de capitals. Però això no és ben bé així. De fet els bancs estan substituint bona part d’aquests dipòsits per crèdits del Banc d’Espanya i, per extensió, del BCE que a la vegada es compensen amb altres dipòsits que creen els bancs alemanys al Bundesbank És el que es coneix com el Target2, tu ja ho sabràs. Això no hauria de passar en una unió monetària que funcionés correctament, i les quantitats que ja s’han acumulat en els balanços superen les que es parlen dels rescats. Només el Bundesbank ja té més de 800.000 Mil, la majoria de bancs espanyols. De fet, és un rescat del del sud d’Europa per la porta del darrera. El sistema està funcionant en gran mesura com si cada país tingués de facto una moneda pròpia amb una paritat fixada. Estic convençut que en algun moment els alemanys voldran posar-hi fre i aquí és probablement on es jugarà el futur de l’Euro.