Barcelona, capital euromediterrània… de la violència

Aquest divendres hi ha hagut una reunió a Barcelona entre diputats liberal-demòcrates europeus i representats de tots els països magrebins. Hi van assistir Guy Verhofstat (a la dreta a la foto) i Graham Watson (al costat d’Artur Mas, com a presidents del Parlament Europeu i del Partit Liberal-Demòcrata Europeu respectivament. En aquesta reunió el tercer grup parlamentari europeu va donar suport a les propostes del comissari Stefan Fühle, que dues setmanes al mateix Palau de Pedralbes havia proposat fer de Barcelona i de la seva Unió per la Mediterrània la base des de la qual llençar tots els programes europeus de desenvolupament de la UE envers les noves democràcies parlamentàries que vagin sorgint al Magrib. Aquest és un nou cas d’èxit de Barcelona: la crisi política de la primavera àrab ha fet adonar la UE que la Mediterrània és el seu àmbit natural d’expansió (“els europeus miren molt malament els mapes” diuen els xinesos), especialment als seus països nòrdics i per això era molt rellevant la presència a Barcelona dels dos màxims líders liberals europeus donant suport a aquesta iniciativa. Però el que podia haver estat una notícia positiva internacionalment, així com ho era també la cloenda de la fira d’Alimentària, ha quedat colgada per un nou episodi de violència anti-sistema, que torna a sepultar el prestigi internacional de la ciutat i del país, fent aparèixer la capital de Catalunya com una ciutat incapaç de defensar els mínims valors de civilització de propietat i seguretat: res no ens allunya tant de la nostra llibertat com aquesta imatge.

1.- Vaig tenir el plaer de presentar la roda de premsa divendres passat, després de la conferència euromediterrània al Palau de Pedralbes. A Guy Verhofstad el vaig presentar com el líder del Parlament Europeu. No com un líder, sinó com el líder, seguint l’opinió de Ramón Jáuregui. El darrer ministre de la Presidència del PSOE, gat vell i molt experimentat en la vida parlamentària (va ser candidat del PSOE a lehendakari el 1986) em va dir un dia: “no he vist en cap parlament un líder com Verhosftad, que guanya claríssimament tots i cadascun dels debats”.

 

 

2.- Guy Verhofstad va ser primer de Bélgica durant deu anys i té, a més, un discurs federalista europeu consistent i coherent des de fa molts anys, la qual cosa confereix encara més autoritat a les seves intervencions al Parlament Europeu (en el qual, per cert, el grup liberal-demòcrata amb els seus 88 diputats segueix essent el “king-maker” en la majoria de les votacions). Partidari de dotar la UE de recursos tributaris propis (agència tributària pròpia) i dels eurobons, escriu sovint articles al Financial Times i a la premsa internacional. Bon coneixedor de Catalunya (tractava sovint el president Pujol), dissabte al vespre va ser al Camp Nou cantant els gols del Barça. El seu llibre “Els Estats Units d’Europa” és ja un clàssic del federalisme europeu.

 

 

3.- A la roda de premsa vaig presentar Graham Watson, president del partit liberal-demòcrata europeu, com aquell anglès que parla llengües europees (alemany, francès, italià) i gran amic de Catalunya, que coneix bé de l’època en què va coincidir amb Carles Gasòliba a la comissió d’Economia del Parlament Europeu. Autor de molts llibres, el darrer “Building a liberal Europe”, Watson viatja cada setmana per tots els països europeus i fa d’enllaç entre els governs on els liberals són al govern i el grup parlamentari a Brussel.les.

 

 

4.- El discurs de Verhofstad i Watson és potentíssim per a Catalunya. Entre una dreta que a només sap fer créixer l’economia a basar d’inflar bombolles (a Espanya la immobiliària) i una esquerra que només sap fer-la créixer a base de deute públic (a Espanya aquest s’ha duplicat en els darrers quatre anys!), els liberal-demòcrates europeus veuen en l’aprofundiment del mercat interior europeu l’autèntic potencial de creixement de l’economia europea. Més “internal market” vol dir seguir eliminant les barreres físiques i regulatòries que dificulten encara la lliure circulació de béns i de factors dins de la UE. Això vol dir, mirant el cas dels catalans, més corredor mediterrani enfront de l’actual statu quo que segueix fent d’Espanya una illa ferroviària i energètica dins d’Europa: “la seva força, vaig dir divendres per cloure la roda de premsa tot assenyalant Verhofstad i Watson, és la nostra força, la força de Catalunya”.

 

 

5.- Tot plegat, però, queda sepultat perquè el dijous la violència anti-sistema va tornar a rebentar Barcelona. La capital comercial del sud d’Europa, la ciutat dels catalans que sorprèn contínuament tants i tants europeus, és la ciutat on alguns dels fonaments de la civilització occidental són més qüestionats. Aquesta és una de les més letals herències del tripartit, un govern que va riure les gràcies i fins i tot tolerar l’expansió dels grups anti-sistema quan, curiosament, ni Barcelona és capital política d’un estat ni el Parlament de Catalunya té agència tributària, ni capacitats, ni competències reguladores sobre el sistema financer ni sobre les entitats bancàries. Així, mentre CDC proclama nous horitzons sobiranistes en el darrer congrés de Reus, el mig-país que tenim es desfà de la mà de la violència anti-sistema que ens devasta la imatge internacional com a país. Certament, res no allunya tant els catalans de la llibertat com quan sortim al món com un govern regional incapaç de controlar, una vegada més, l’ordre als nostres carrers.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *