Ramon Tremosa

1.- Acostumo a rumiar, pensar i considerar les preguntes que presento a la CE, ho he fet en les 410 preguntes que he fet fins avui. En aquest cas, sabent el potencial mediàtic de la mateixa i com faig altres vegades, la vaig consultar prèviament amb la direcció de CDC, que hi va donar el seu vist-i-plau. En el meu escrit en aquest blog d’abans d’ahir hi vaig adjuntar el text complet de la pregunta “Valors de l’esport”, en la qual citem el Llibre Blanc de l’Esport de la CE i un parell de resolucions de la pròpia CE i del Consell referida al gran impacte social de l’esport de masses, on s’analitza la influència dels valors i de l’actitud de l’esport sobre la formació del jovent.

2.- El propi Pep Guardiola ho va dir després del dit de Mou a l’ull de Tito Vilanova: un dia prendrem mal. Aquest clima creixent d’agressivitat i de pressió del Madrid i del seu entorn sobre els estaments suposadament neutrals del futbol (arbitres, comitès…) s’escaparà un dia de les mans i potser ens trobarem una desgràcia a les graderies o als carrers. Malauradament, en els últims partits entre el Barça i el Madrid des de llavors ençà el joc molt dur (per no dir-ho d’una altra manera) ha seguit in crescendo i només s’aturarà quan doni fruit; és a dir, quan amb altres arts a més del futbol el Madrid desplaci el Barça en els títols aconseguits.

Només cal veure com Mourinho avui ja està acusant directament l’àrbitre del partit (que no va expulsar cap jugador fins al minut 89!!!) de complicitat blau-grana, amb el mantell protector de la premsa i del seu club. Cal no oblidar que el Madrid en aquesta lliga ja porta 9 penals a favor, penals que han suposat guanyar partits complicats que anava empatant com ara els dies del Getafe o del Bilbao. I encara es queixen… Potser hem d’esperar alguna lesió greu d’alguns dels nostres grans jugadors per a començar a reaccionar? Cal recordar que el senyor Plaza (president dels àrbitres no fa pas massa anys) deia públicament que mentre ell fos president el Barça no guanyaria mai cap lliga. El meu avi deia “El Madrid sempre ha practicat la violència institucionalitzada”. Avui això ja no és així, oi?

3.- Avui Pilar Rahola fa un escrit memorable a www.lavanguardia.es parlant precisament d’aquest tema, de la violència en l’esport professional i de la inhibició del comitè espanyol en l’agressió de Pepe: l’inefable madridista que presideix el comitè inhibit diu que “si a Messi li haguessin trencat dos dits sí que hauria actuat”. Rahola es pregunta si hem d’esperar a que uns dits siguin trencats per actuar i recorda que aquest mateix comitè no va fer res quan Figo va trencar la cama a un jugador professional del Saragossa, que va haver d’abandonar el futbol. La premsa europea però, com ara el Corriere della Sera, abans d’ahir denunciaven a la seva web que Pepe jugués el partit de tornada.

4.- El populisme mediàtic precedeix el populisme polític, diuen al meu grup molts diputats. Com era d’esperar, ràdios i diaris de Madrid (molts dels que ahir demanaven la retirada de la pregunta) van trucar-me la tarda del dimecres per a entrar en directe al seu programa: La Ventana de la Ser, Cope,… jo vaig declinar la invitació, convidant-los a llegir literalment la pregunta i a citar i llegir el Llibre Blanc de l’esport de la CE. No he aprofitat aquesta pregunta parlamentària per a passejar-me pels mitjans tot el dia, perquè altra feina (parlamentària) tenia i ho hagués pogut fer perfectament.

Vaig convidar aquests mitjans, en canvi, a què em truquessin per parlar del corredor mediterrani o de la feina que estic fent a la comissió d’economia del Parlament Europeu, seguint ara les actuacions del Banc Central Europeu o analitzant el nou tractat fiscal de la UE. Però això no interessa a tots aquests suposats vetlladors de l’interès públic i de les bones pràctiques parlamentàries.

Fins i tot alguns dels opinadors que pontifiquen cada matí, en alguna de les ràdios que he escoltat, quan han parlat d’aquesta pregunta ni tant sols s’han preocupat a comprovar si una pregunta a la Comissió Europea es discuteix a plenari, com han dit pomposament. Les preguntes parlamentàries no es debateixen al plenari, només demanen l’opinió i el posicionament de la CE, però és l’instrument per excel·lència dels diputats per denunciar fets o per fer propostes a la Comissió Europea.

De fet, van ser alguns dels diputats nòrdics amb qui vaig veure el partit d’anada els qui, indignats, em van suggerir de fer la pregunta en cas d’inhibició, astorats com estaven per la violència del Madrid (i que hagués acabat amb 11 jugadors el partit d’anada) i encara més astorats quan els vaig dir que, pels antecedents que jo coneixia, no era d’esperar una sanció del comitè de competició espanyol. Els vaig fer cas i, atès que en campanya vaig dir que el meu model eren els diputats nòrdics, vaig fer de nòrdic entrant la pregunta a la CE.

5.- Europa és un espai de molt bones pràctiques que voldríem que a casa nostra fossin imitades: a la UE es paguen les factures a 30 dies, l’atur és baix, la formació i l’educació alta, les exportacions creixents i el respecte per l’altre impregnen la vida social, econòmica i política… i també allà els comitès esportius actuen d’ofici, com hem vist a Anglaterra tot just la setmana passada en una trepitjada no intencionada d’un jugador a un altre. Com en tants altres àmbits, em sembla que només si aconseguim la intervenció de la CE també en aquest àmbit aconseguirem desincentivar “conductes de risc excessiu” d’alguns jugadors de la lliga espanyola, que potser juguen sempre al límit o més enllà del reglament perquè potser se saben emparats i protegits pel sistema.