Ramon Tremosa

El passat dijous 30 de juny vaig tenir una llarga conversa amb Jean Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), en tant que ponent del Parlament Europeu en l’informe anual del BCE de 2010. El propi president tenia interès en conèixer els principals trets de l’informe que he de presentar el proper 13 de juliol, relatiu a la Memòria Anual del BCE de 2010: cada any aquesta gestió és debatuda i votada tant a la Comissió d’Economia (on hi presentaré l’informe el proper 30 d’agost) com al plenari (segurament hi arribará al novembre). Aquest informe, que per a mi té un gran interès i atractiu perquè vaig fer la tesi doctoral sobre política monetària, es preveu calent i polèmic, ja que al 2010 el BCE va traspassar unes quantes línies vermelles per causa de la crisi de Grècia i d’altres països. Aquí teniu una crònica ampliada amb la meva visió personal del que potser heu pogut llegir en alguns mitjans, com ara dijous passat a Vilaweb o aquest dillluns a l’Avui. A Trichet li vaig fer un doble regal: la magnífica versió en català i francès de les poesies de Màrius Torres que acaba de sortir i la versió anglesa del meu darrer llibre sobre logística i el potencial dels ports catalans i del corredor mediterrani (“Catalonia, an emerging economy“, Sussex Academic Press, 2010). Va ser un dia molt interessant i la conversa va ser molt profitosa.

1.-  El Parlament Europeu fiscalitza cada any la memòria anual del BCE, mitjançant un informe que es discuteix i es vota primer a la Comissió d’Economia i després al plenari (en tots dos debats hi participa el president del BCE). Aquests debats són transmesos en directe per internet i són disponibles al web del PE. El parlament ha d’aprovar, en comissió i plenari, la gestió de la política monetària que ha executat el BCE a l’any anterior.

2.- El BCE avui està fortament endeutat: L’any 2010 va ser un any especialment delicat, atès que el BCE va traspassar algunes línies vermelles per tal d’impedir la fallida de Grècia i d’altres països de la zona euro. Així, tot i que tant el Tractat de Lisboa i els seus estatuts prohibeixen explícitament la compra de deute públic, el BCE va comprar bons de Grècia i d’altres països per un import de 100.000 milions €. L’excusa legal feta servir per a fer aquestes compres va ser que es feien en els mercats secundaris (mercats on es compren i venen títols ja emesos) i no pas en els mercats primaris (mercats on s’emeten aquests títols).

Nota molt important: aquestes compres en els mercats secundaris que ha fet el BCE no han estat autoritzades al nou fons de rescat europeu ESM (European Stability Mechanism): això alimenta els arguments dels economistes i polítics nòrdics i centreeuropeus de que el BCE estaria procedint, per la porta del darrera i per la força dels fets, a construir una “hidden transfer union”: una unió fiscal invisible per la força dels fets d’intenses transferències entre els països del nord i els països del sud.

De la mateixa manera el BCE també ha acceptat per primera vegada en la seva història actius financers de molt baixa qualificació creditícia com a garanties (col·laterals) pels crèdits que el BCE presta periòdicament a bancs i caixes de països amb problemes, i ho ha fet per un import d’uns 488.000 milions €.

Per tot plegat el “leverage ratio” del BCE (ràtio d’endeutament o de palanquejament = actius totals dividits el capital i les reserves) ha augmentat al 2010 fins a 23’5, molt lluny del “leverage” dels bancs centrals nòrdics (entre 4 i 6), que són els més sòlids i solvents del món. Lehman Brothers, per exemple, va fer fallida al 2008 amb un “leverage” de 30…  Tot i que el leverage del BCE és elevat, encara és lluny del valor que el “leverage” assoleix a la Gran Bretanya (40) o els Estats Units (36), ja que els bancs centrals d’aquests dos països es van llançar al 2008 a la compra massiva de títols de deute públic (el que en anglès es coneix com a “quantitative esasing“).

3.- La independència del BCE és posada en qüestió: Wolf Klinz és un eurodiputat alemany molt prestigiós; expert en finances, ha estat el president de la Comissió Crisi del Parlament Europeu en els dos darrers anys. Fa tres setmanes, en el debat per examinar l’italià Mario Draghi com a futur president del BCE a partir del novembre, Wolf Klinz li va etzibar literalment: “És el BCE encara un banc central independent?”.

En aquest sentit, molts diputats nòrdics i centreeuropeus denuncien la independència perduda del BCE enfront dels governs (rigorosament escrita en els seus estatuts) i per això es preveuen uns mesos finals de la presidència de Trichet amb l’ai al cor. Si Grècia ha de reestructurar el seu deute (com opina gairebé tothom que haurà d’acabar fent) el BCE entraria en pèrdues, amb tot el descrèdit que això li suposaria.

4.- El BCE está forçant una unió fiscal oculta dins de la zona euro? Li vaig comentar a Trichet que en la Memòria anual del BCE no hi havia el detall dels fluxes entre països del programa TARGET-2. Aquests fluxes, que han aparegut el dia 1 de juny de 2011 a tota pàgina al Financial Times en un article de Martin Wolf, indiquen que el Bundesbank alemany ha prestat al 2010 uns 325.000 milions € als països del sud de la zona euroa, amb Irlanda i Grècia al capdavant, però també a Portugal i Espanya. Aquesta és la raó per al qual els bancs d’aquests països (que han patit en molts casos retirades notables de dipòsits) han pogut seguir funcionant i no han suspès pagaments com a Argentina va passar fa una dècada.

Aquesta és una qüestió que pot ser polèmica ja que, de seguir aquests fluxes anant de nord a sud amb la mateixa intensitat en els propers anys, es pot acabar afectant la capacitat de donar crèdit dels països amb superàvit en el compte corrent, que són els països que fan de prestamistes en el sistema TARGET-2, als països que ara reben aquests fluxes de crèdit.

5.- Manca de transparència en el BCE: Perquè als Estats Units, Gran Bretanya, Japó i Suècia els seus bancs centrals publiquen les minutes de les discussions del seu Consell de Govern i el BCE no? Aquesta és una demanda recurrent en els darres informes del BCE al Parlament Europeu, en el sentit de què la publicació de les discussions del “Governing Council” permet una perfecta “accountability” (control democràtic) sobre quina és la posició individual de cadascun dels seus membres davant d’una decisió rellevant del banc central, com ara varia els tipus d’interès o bé prendre alguna mesura extraordinària.

Jean Claude Trichet em va citar Wim Duisenberg, l’holandès que fou el primer president del BCE. Per a tots dos, la unitat europea encara és molt lluny de semblar-se a la unitat nord-americana, de tal manera que encara no som prou forts com per a no identificar les posicions individuals que puguin discrepar de la majoria com a posicions entre països enfrontats… em temo que Trichet té raó en els seus comentaris i més encara amb la crisi fiscal que patim, superada en bona part al nord d’Europa i encara aprofundint-se al sud…

6.- Trichet sobre Grècia: “Ahir es va guanyar un set ball” (el parlarment grec va aprovar el 29 de juny el pla d’ajustament fiscal com a precondició del segon fons de rescat europeu). Grècia ha aconseguit ajornar la seva reestructuració, que gairebé tothom dóna per inevitable per causa del seu elevat volum (160% del PIB): Kenneth Rogoff ha escrit que quan el deute públic d’un país un país supera el 100% el PIB a aquest país li costa molt recuperar el creixement econòmic amb força. Aquest creixement fort és la precondició per a poder reduir ràpidament el deute, perquè en cas contrari el pagament d’interessos va menjant terreny a les polítiques d’inversió en el pressupost de despesa, que són les que més ràpidament pot impulsar el creixement econòmic.

Li vaig dir a Tichet que molts diputats critiquen la posició apriorística del BCE en els darrrers mesos, molt dogmàtica contra qualsevol tipus de reestructuració del deute públic grec. Molts diputats no volen una reestructuració tova, allargant terminis de retorn dels diners, sinó una reestructuració dura com a tal, amb una quitança o reducció de l’import a tornar als compradors de bons, per mitjà de la qual els inversors assumeixen una part de la pèrdua per insolvència.

Grècia pateix més un problema de solvència que de liquiditat i ajornar la reestructuració de deute grec pot suposar augmentar la socialització futura de les pèrdues per mitjà d’una creixent posició del BCE en els bons grecs. De fet, dels quasi 160.000 milions € de deute públic grec viu el BCE ja en té un 18%, tant com els propis bancs privats grecs.

Aquests van ser els principals temes de conversa, resumits ràpidament. Quan tingui l’informe enllestit, a mtijans de mes, us el penjaré al blog. Bona setmana a totes i a tots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!