Ramon Tremosa

Els catalans no som els únics europeus, juntament amb escocesos, flamencs o italians del nord, en reclamar als ineficients i desfasats Estats-nació la recaptació i la gestió dels nostres impostos. També a la Unió Europea, especialment al Parlament Europeu i a la Comissió Europea, augmenten els partidaris d’una política fiscal pròpia, el que a Brussel·les s’anomena federalisme europeu: el concert econòmic europeu passa per disposar d’un Tresor únic o comú europeu que recapti alguns impostos i pugui emetre eurobons. Això permetria reduir la dependència actual de la UE de les migrades i decreixents transferències estatals (us sona? és exactament del què ens queixem els catalans) i permetria poder dur a terme una política econòmica a escala europea petita però efectivament pròpia i autònoma. És en aquest sentit que al mes d’octubre passat va ser aprovada una esmena meva, tant en la comissió d’Economia com al plenari del Parlament, relativa a considerar la possibilitat de crear l’esmentat Tresor comú europeu. L’aprovació d’aquesta esmena, presentada en l’informe dirigit pel portuguès Diogo Feio de governança econòmica europea (al parlament els informes porten el nom del diputat relator mentre es tramiten), no va ser pas fàcil ni lliure de durs debats. Aquí teniu una crònica sobre aquesta qüestió, ajornada fins ara per la sobre-feina acumulada, tant per les eleccions catalanes com per la nova responsabilitat assumida en la comissió de Transports: sóc el ponent del grup liberal en la futura directiva de liberalització ferroviària europea, fet que absorbirà el meu treball en comissió en els propers mesos, tal com participar en la supervisió financera ha ocupat el meu primer any de treball parlamentari.

1.- Fa temps que sabem que els Estats-nació europeus centralistes, que segueixen monopolitzant la recaptació dels grans impostos, són massa petits per a resoldre grans problemes (macroeconomia, defensa) i són massa grans per a resoldre els petits problemes (gestió d’infraestructures, polítiques socials). Però les velles formes de poder centralistes, avui modernitzades gràcies a la informàtica aplicada a la recaptació tributària, es resisteixen a morir. I no serà sense tensions que aquests Estats-nació centralistes es veuran abocats al seu progressiu desballestament: les exigències de competitivitat i eficiència que comporta la globalització, però, van esqueixant els privilegis dels alts funcionaris dels estats centralitzats, tal com un nen en creixement va esqueixant una camisa que se li va fent petita a mesura que creix.

En Quico Homs, en penjar al mes d’octubre al facebook un breu apunt sobre el Tresor únic europeu, em va preguntar sorneguer una qüestió molt significativa: quins impostos recaptarà i com penseu vendre la seva creació en un context de retallades fiscals i austeritat pressupostària? Començo per respondre aquesta segona qüestió: un Tresor comú europeu permetria reduir les actuals transferències dels Estats Membres a la Unió Europea, podent esmerçar aquests estats els seus diners en les polítiques internes (tot i que aquestes transferències no arriben a l’1% del PIB europeu: als EUA el pressupost del govern federal arriba al 20% del PIB). Els impostos que podria recaptar el Tresor comú europeu podrien passar tant per cobrar a petits tributs a escala europea de nova creació com per cobrar un tram de l’IVA: recordem que, en els seus inicis, aquesta era la principal via de finançament de la UE, fins que fa 20 anys els Estats van passar a l’actual sistema de transferències que garanteix millor tenir la paella pel mànec de la política europea.

Els nous tributs serien noves taxes a escala europea per a fer front a reptes també d’escala europea: una taxa sobre els bitlles d’avió a la UE (per exemple, 1 euro per bitllet), una taxa sobre algunes transaccions financeres (per exemple, un 0,001% de l’import d’algunes transaccions especulatives: versió molt light de la taxa Tobin) o bé una petita taxa sobre contaminació.

2.- Motius d’eficiència econòmica i de federalisme fiscal també donen sòlids arguments als qui creuen que, sense uns mínims d’unió fiscal, la unió monetària no pot sobreviure. Pel que fa a l’eficiència econòmica, des de Barry Eichengreen, premi Nobel d’economia per la seva contribució sobre unions monetàries al 1961, fins a Nouriel Robuini, el primer economista en predir l’actual crisi financera (el seu darrer llibre ha estat traduït al català), hi ha molta literatura econòmica solvent en aquest sentit. La zona euro no és pas una àrea monetària òptima: no hi ha prou mobilitat laboral entre els seus països i s’hi mantenen diferències notables de competitivitat, que deriven de diferències notables en l’eficiència i la flexibilitat dels mercats de productes i factors productius, com ara el mercat laboral.

Pel que al federalisme fiscal, sempre és més desitjable que cada nivell de govern tingui atribuïdes competències clares en recaptació i en despesa pública, ja que això permet també als electors visualitzar i exigir responsabilitats a les diferents administracions en les diferents eleccions. Aquesta és una qüestió lligada a una futura llei electoral europea, que des del grup liberal demòcrata es vol impulsar l’any vinent, i que per als catalans és vital per superar la sub-representació a què ens condemna l’Estat espanyol (només hi ha 7 eurodiputats catalans per a una població de 7,5 milions: països amb 4-6 milions d’habitants disposen de 10-15 eurodiputats).

3.- “La UE camina cap a una unió fiscal per accident”, em va dir l’altre dia l’eurodiputat britànic Andrew Duff. Cal tenir present, però, que molt sovint els grans canvis històrics s’esdevenen sobtadament: no es va fer així, precipitadament i malament, la reunificació alemanya de 1990, els costos de la qual Alemanya va trigar deu anys a remuntar? Una part d’aquests costos, a més, van ser exportats a altres països (a França, per exemple, no devaluar el franc francès enfront del marc alemany va provocar la mini-recessió econòmica de 1992-1994) i va arribar a posar en perill el propi procés de creació de l’euro.

Els socialistes europeus, amb els socialistes espanyols i catalans al capdavant, es fan un tip de criticar el liberalisme salvatge i la dictadura dels mercats financers. Això em sembla especialment demagògic: van ser també governs socialistes a Alemanya, Gran Bretanya i França, als anys noranta del segle passat, els qui van proposar la desregulació dels bancs centrals sobre els mercats financers, especialment sobre els grans bancs. Si, és veritat, els mercats financers imposen dictats, però tenen dret a fer-ho perquè són ells els que han prestat els diners per a finançar la gran bombolla del deute públic. Els mercats financers tenen dret, per tant, a desconfiar de països que no tenen una estratègia clara i creïble de recuperació a mig termini del creixement econòmic (com ara l’Estat espanyol) per a tornar el deute. I si això no agrada, llavors no s’havia d’haver disposat d’aquests recursos en aquests mercats.

Però no desviem les responsabilitats: si critiquem els mercats financers critiquem al mateix temps la incompetència dels governants que ens han portat a la fallida… i també critiquem la irresponsabilitat de les persones i de les societats que han votat els polítics que negaven la crisi, la menystenien o no van prendre mesures per a fer-hi front. En el cas espanyol, cal no oblidar-ho, preocupa més el deute privat que el públic: el deute total equival a un 300% del PIB espanyol… i a la UE es diu amb alarma que, a les portes del 2011, encara no ha començat el seu procés de despalanquejament (de reducció) d’aquest deute: cal tenir present que alguns bancs europeus ja han començat a retornar els diners rebuts com a préstec al 2008.

4.- Pel Parlament Europeu desfilen periòdicament alguns dels principals personatges que tenen a la mà la gestió de la crisi econòmica, com ara Jean Claude Trichet, president del Banc Central Europeu. Des que la crisi ha començat, però, en les seves compareixences a la comissió d’Economia Trichet respon les nostres preguntes de mala gana, repetint obvietats o renyant directament els diputats per la insolència de les qüestions demanades. Li vaig fer la meva darrera pregunta fa tres setmanes i no he tingut esma de penjar el vídeo de la seva resposta al facebook.

Enmig de l’allau de novetats, de fets i d’informacions amb què cada dia ens llevem, moltes eurodiputats tenim la sensació de ser simples soldats d’infanteria en plena batalla de Waterloo. Com ells, correm tot el dia amunt i avall i veiem passar els grans projectils per sobre dels nostres caps. I tot i que ens movem força, no podem veure cap a on va la batalla i quin bàndol l’està guanyant.

5.- Els alemanys no s’oposen al govern econòmic europeu perquè estiguin en contra d’aquestes idees necessàries, sinó perquè hi ha alguns governs de la zona euro que han estat realment incompetents en la gestió de la crisi, especialment el govern espanyol. Espanya és massa gran per  caure,però també és massa gran per a ser rescatada. Aquest cap de setmana, per exemple, hem assistit a la inauguració de l’AVE entre Madrid i València, un tren que passa innecessàriament per Cuenca i Albacete per caprici del senyor José Bono. Això és el que té desmoralitzats els països solvents europeus: veure com un govern d’esquerres prefereix retallar pensions i salaris abans que frenar el seu delirant projecte centralista d’una Espanya radial al preu que sigui, a base de l’AVE més luxós i menys amortitzable del món avançat…

En aquest sentit, el Fons Europeu d’Estabilitat Financera és l’embrió del futur Tresor únic europeu. I el fet que, tant sols un any després, Alemanya hagi proposat i convençut tothom per a què es reformi el Tractat de Lisboa, per a donar un caràcter permanent a aquest fons de rescat, és una prova de la voluntat i del compromís del país líder de la UE amb la moneda única.

En el debat sobre el Tresor únic europeu al grup liberal el diputat alemany Wolf Klinz, prestigiós financer i president del comitè anticrisi del Parlament Europeu, em diu: “Però tu Ramon no volies la independència de Catalunya? Llavors perquè vols un Tresor europeu, que reduirà la capacitat fiscal d’una Catalunya independent”. A Wolf Klinz li havia respost, a una pregunta seva sobre aquesta qüestió, que jo votaria sí en un referèndum. “El futur no el sap ningú però mentre la llibertat no arriba sempre serà millor un paraigües europeu que un paraigües espanyol… per cert, senyor Klinz, vostè donaria suport a una Catalunya independent?”

Com que aquest tema donarà molt de joc en les properes setmanes, on molt possiblement els venciments de deute que han de fer el govern central i els bancs i caixes de l’Estat espanyol comportaran noves tensions en els mercats financers, en seguirem parlant llargament. Bona setmana a totes i a tots!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!