Ramon Tremosa

Torre de Guaita

22 de setembre de 2010
2 comentaris

Aprovada la supervisió financera europea: un pas endavant quasi important com la creació de l’euro

Avui s’ha aprovat al Parlament Europeu, per una ampla majoria de 590 sobre 650 diputats, el paquet de supervisió financera europea. Aquest és el paquet legislatiu més important des l’aprovació del Tractat de Lisboa i serà una de les regulacions més importants d’aquesta legislatura. De fet, aqui al parlament hi ha qui diu que la creació de la nova arquitectura europea té una importància semblant a la creació de l’euro, subsanant-se ara el principal error comès en el moment de la seva creació: haver deixat en els bancs centrals estatals el monopoli de la regulació i la supervisió financera d’unes entitats financeres que ja eren llavors supranacionals. El resultat final assolit és encara millor si es té en compte que ara fa un any alguns estats membres, en plena crisi econòmica, semblaven preferir renacionalitzar i reforçar a nivell nacional la supervisió financera, més que no pas integrar-la a nivell europeu. El paper del Banc Central Europeu (BCE) en la nova supervisió financera en resulta reforçat fins al punt que, en els propers anys, l’assoliment de l’objectiu “estabilitat financera” será gairebé tant important com l’objectiu “estabilitat de preus”, que fins ara ha monopolitzat la política monetària del BCE. A la foto hi teniu Jean Claude Trichet juntament amb l’alemany Axel Weber, que molts consideren el seu successor l’any vinent a la presidència del BCE. Tot seguit s’adjunta una crònica ampliada i alguns detalls de la negociació final que he tingut la sort de viure en primera persona, en tant que ponent d’un dels sis informes del paquet legislatiu aprovat.

1.- La nova arquitectura institucional de supervisió financera europea, que contempla la creació de tres agències o autoritats supraestatals (bancària amb seu a Londres; de valors i mercats amb seu a París i d’assegurances i pensions amb seu a Frankfurt), tindrà per sobre seu una Junta Europea de Risc Sistèmic, el “policia dels policies”, també amb seu a Frankfurt. Aquesta junta, que s’encarregarà de la vigilància macroeconòmica dels mercats financers europeus, estarà finalment presidida pel president del Banc Central Europeu. Tot i les pressions d’alguns grans bancs “crosss-border” (bancs que operen en molts països), així com també d’alguns estats membres, finalment serà el president del BCE qui arriscarà el seu prestigi i la seva credibilitat també en la vigilància i en la detecció de riscos financers sistèmics (bombolles immobiliàries, fallides bancàries) en qualsevol país de la unió. Ell serà també el president de la junta esmentada, que en anglès porta per nom European Systemic Risk Board (ESRB).

 

La Unió Europea sempre de les crisis n’ha fet oportunitats i, en aquest cas, la nova necessitat d’una arquitectura financera europea passa per una transferència de competències estatals cap a la Unió: un supervisor europeu dels mercats financers podria haver alertat i actuat davant del creixement insostenible del crèdit, de les bombolles immobiliàries i d’alguns importants dèficits per compte corrent generats en alguns països. I de la mateixa manera que al 1992, quan George Soros va arruinar les reserves de divises del Banc d’Anglaterra, els estats membres van adonar-se de la irreversibilitat de l’euro, ara l’actual crisi ha fet abandonar als estats membres el seu monopoli estatal regulador i supervisor financer.

 

 

2.- Als 25 trílogs o reunions mantingudes entre el maig i el setembre pels sis ponents del Parlament amb la Comissió Europea i el Consell Europeu, per part de la primera hi ha participat sovint el comissari Michel Barnier i algunes vegades el comissari Olli Rehn, mentre que per part del Consell hi ha participat el ministre de finances belga Didier Reynders. De la presidència espanyola més val no parlar-ne, ja que la ministra Salgado va tirar públicament la tovallola al maig a Estrasburg: “no pasa nada si este paquete se aprueba durante la presidencia belga”, per a desesperació dels diputats espanyols presents (els tècnics espanyols que negociaven en nom del Consell ens van reconèixer, al final del semestre espanyol, que ningú a La Moncloa seguia el tema en nom del govern espanyol). I és que la presidència sueca del segon semestre de 2009 havia deixat el terreny preparat per que la presidència espanyola es pengés la medalla de la seva aprovació.

 

 

3.- Aquest lligam del BCE amb la supervisió financera és molt més important del que sembla: Alan Greenspan fins a l’esclat de la crisi financera era Déu a la terra, però de llavors ençà el seu prestigi ha quedat molt tocat. De la mateixa manera, a partir de l’any 2011 Jean Claude Trichet no podrà tirar pilotes fora en les seves compareixences a la Comissió d’Economia del Parlament Europeu: fins ara, quan se li preguntava per la generació d’una bombolla immobiliària o per alguna fallida d’alguna institució financera en algun estat membre, Trichet se n’escapolia tot dient que la seva única funció és la vigilància de l’estabilitat de preus; d’ara endavant, però, també haurà de respondre sobre l’estabilitat financera europea. De fet, gràcies a la globalització, al lliure comerç i a la lliure mobilitat de factors productius no hem tingut problemes d’inflació en els darrers 20 anys: aquestes forces són poderosament deflacionistes. I atès que la globalització segueix endavant, cada cop hi ha més veus que afirmen que l’objectiu “estabilitat financera” pot arribar a ser gairebé tan important com l’objectiu “estabilitat de preus”.

 

 

4.- A la penúltima reunió de trílog (30 d’agost) el Consell va demanar sobtadament que el president del BCE no fos alhora el president de l’ESRB, amb el vist-i-plau de populars i socialistes europeus. Aquest era un “last minute cut” preparat per a la tornada de les vacances, ja que mai abans ni uns ni altres havien qüestionat aquest lligam. Els arguments utilitzats per a justificar-ho que van fer servir populars i socialistes (“el BCE és massa important, massa potent i massa indenpendent, on anirem a parar”…) semblaven tret de l’argumentari que els grans bancs han estat fent en els darrers mesos.

 

El dia 31 d’agost es va reunir el grup liberal-demòcrata, i després d’un llarg debat, es va acordar marcar com a línia vermella del grup aquest lligam directe entre les presidències de l’ECB i de l’ESRB, tal com proposàvem la Sylvie Goulard, eurodiputada francesa també ponent en el paquet de supervisió, i jo: si no hi havia acord en el trílog del dia 1 de setembre, tot el paquet legislatiu s’endarreria fins a l’any vinent i no podria entrar en vigor el primer de gener de 2011. Jo vaig cloure la meva intervenció al grup amb la frase següent: “Jo crec més en les reformes que en les revolucions i, precisament perquè les reformes fan avançar més els pobles que les revolucions, no es pot acceptar qualsevol reforma“. De fet, les entitats financeres que han causat aquesta crisi d’ara endavant tindran una mica més difìcil de seguir fent “business as usual”: el BCE, amb el seu president al capdavant, estaran implicats al màxim en impedir les conductes de risc excessiu que han generat aquesta crisi. Totes les delegacions (som 88 diputats de 23 països) ens van donar suport.

 

El dia 1 de setembre es va celebrar l’últim trílog i sense acord aquell dia tot el procés s’ajornava sis mesos i saltava a la propera presidència hongaresa. Sharon Bowles, president de la Comissió d’Economia (liberal, UK) i president també dels trílogs, va acceptar de començar la reunió amb aquest primer punt en l’ordre del dia: la relació entre la presidència del BCE i de l’ESRB. Aquest fet va donar un clar missatge a populars, socialistes i Consell que aquest era per a nosaltres un punt sense el qual la negociació no s’acabaria aquell dia. Finalment el comissari Barnier va trobar la manera de desbloquejar aquest punt: el lligam directe entre la presidència de l’ ECB i de l’ESRB es manté per cinc anys i llavors es revisarà.

 

Comparteixo l’opinió de Dominique Strauss-Kahn: la supervisió financera és més important que la regulació. Atès que els mercats financers sempre seran més ràpids que els reguladors estatals, generant nous productes financers que s’escapin del seu control, l’èmfasi cal posar-lo en la supervisió financera, tot disminuit els incentius racionals a les conductes de risc excessiu per part de les entitats financeres.

 

 

5.- És clar que no hem obtingut tot el que volíem en la negociació. Cal tenir sempre present que la Unió Europea no és pas encara un estat federal com els Estats Units d’Amèrica. Així, per exemple, no hem pogut trencar una línia vermella del Consell, que reserva als Estats la declaració d’emergència financera: tot i que la raó i l’experència avalava que fossin les noves autoritats o agències europees, no s’hauria aprovat aquest paquet legislatiu si no cedíem en aquest punt. En canvi, peró, les noves autoritats europees podran intervenir directament bancs, asseguradores i societats borsàries, en cas que el supervisor estatal corresponent no segueixi les seves recomanacions o en cas d’emergència. De la mateixa manera, també tindran capacitat de decisió quan dos supervisors estatals no es posin d’acord en un cas d’entitats financeres supraestatals.

 

La reforma aprovada també contempla l’elaboració d’unes normes bàsiques i comunes per a tots els estats de la UE. Els criteris sobre el capital, les infraccions i les sancions seran els mateixos per a tots els estats membres, que hauran d’harmonitzar totes les normes existents. El Parlament ha introduït un seguit de mesures per protegir els consumidors, especialment les petites i mitjanes empreses en el seu accés al crèdit bancari.

 

Les noves agències europees podran prohibir temporalment productes o activitats financeres que considerin arriscades, com les vendes al descobert o algunes assegurances com determinades permutes de risc creditici. I també s’ha establert una taxa sobre el passiu per constituir un fons per assegurar els diners dels dipositaris, que es recaptarà a nivell estatal però amb la mateixa normativa per a tots els estats de la Unió. Una altra taxa sobre els actius permetrà constituir un fons de resolució per ajudar en la recuperació o la liquidació de les entitats en crisi.

 

 

6.- Avui els ponents del paquet legislatiu dinarem a Estrasburg amb Axel Weber, ara per ara president del Bundesbank (banc central alemany) i principal aspirant a succeir Trichet en poc més d’un any. Prometo propera crònica la setmana vinent amb les seves opinions. I també contestaré la pregunta formulada la setmana passada per l’amic Jordi, relativa a si d’ara endavant la política monetària europea serà més laxa o no, atés que s’haurà de compaginar i combinar amb la supervisió financera.

 

Els bitllets de dòlar nord-americans estan encapçalats per una divisa històrica: “in God we trust”. Els nord-americans evoquen així els seus somnis fundacionals, recordant els emigrants del May flower. Els europeus a partir del setembre de 2010, havent-se aprovat aquest paquet legislatiu, podrem dir encara més que “in the ECB we trust“: avui, més que ahir, estem en mans del Banc Central Europeu. A mi personalment m’agrada: més supervisió europea, en aquest cas, vol dir menys dependència dels reguladors madrilenys.

 

  1. La dualitat de poder estatal del binomi “Pressupost Públic”-“Banc Central emissor de moneda” va desaparèixer en els Estats de la UE amb la posta en marxa del Banc Central Europeu i l’euro. Els Pressupostos estatals no podien engreixar-se via fabricació de “cromos”, (és encara l’estratègia dels USA avalada per la seva supremacia militar), i ha estat un èxit la lluita contra la inflació que sempre estimula el que considerem economia productiva. Però heus ací que en l’àmbit administrat pels passats de llestos que ens governen, els “cromos monetaris” es mantingueren ara en forma de “valors fòssils” com els bens immobiliaris i altres bens com determinats càrrecs i funcions. Hi hagut allà on no s’han creat alternatives d’economia verament productiva, com és el cas de l’Estat espanyol, un trasllat de la il·lusió monetària en la il·lusió immobiliària, i també una il·lusió de professió o/i situació social protegida, (el cas de les farmàcies, procuradors, càrrecs de confiança, registradors i notaris és digne d’estudi), en un context diferent, de lliure concurrència global que és no inflacionista en el conjunt, la qual cosa a permès una inflació selectiva extraordinàriament rendible per les especulacions dels especuladors mundials. El resultat és el que és: manteniment i creixement atròfic d’estructures productives poc eficients quan no totalment ineficients, pèrdua de competitivitat en el sistema global, sistema bancari fonamentat en sobrevaloracions dels cromos fòssils immobiliaris, i un pressupost públic desbocat que es nodria en sa major part de la inflació especulativa selectiva ara ja inexistent.

    En aquest quadre les noves institucions europees no tindran altra remei que punxar els balanços de la sobrevaloració dels actius bancaris espanyols, però es trobaran amb les necessitats pressupostàries finançades de forma creixent via crèdit per més que el Govern espanyol s’hagi compromès a rebaixar el dèficit avui existent. El Govern espanyol és vícitma de la seva escal de valors invertida i defensarà fins a l’extenuació la inflació social i professional dels que aconseguiren “plaça”.

    Si els Pressupostos públilcs espanyols fossin racionals, segurament Europa podria establir un Pla de paraxocs flexible: abocar crèdit perquè l’economia espanyola remunti, es corregeixi. Però no és el cas. Els Pressupostos públics espanyols no responen a criteris d’eficiència econòmica, sinó a criteris polítics: no estimulen l’economia productiva, sinó l’economia sotmesa; no estimulen la productivitat de la pròpia administració sinó el clientelisme polític; no procuren pel premi a la excel·lència sinó que capten l’excel·lència per enquadrar-la en castes de privilegi a canvi de silenci i sotmetiment; i de fet tot plegat encara te un tuf notable d’economia mercantilista, estamental.

    Les noves autoritats econòmiques europees no podran deixar d’entrar en el detall de les liquidacions dels pressupostos espanyols, amb totes les seves trampes i enganys, en el detall de les duplicitats administratives pròpies d’un Estat centralista com el que més però que alhora s’ha vist en la necessitat d’ordir l’engany de no ser-ho, en les infinites males pràctiques contractuals, en els abusos selectius en els moments de l’ordenament dels pagaments, etc.

    Els europeus estaran en estat de xoc una temporada a la vista de les clavagueres espanyoles i hauran d’optar per entrar a fons en la gestió pressupostària o deixar en suspens l’associació europ0ea amb Espanya…  Serà una nova crisi sense precedents.

    Si els dirigents catalans no són capaços de comportar-se com socis lleials dels europeus abans de ser socis lleials amb els estafadors espanyols, no serà possible cap defensa. La complicitat amb els nostres botxins ens arrossegarà.

    Vostè Sr. Tremosa té doncs una responsabilitat molt i molt gran. No em vull estendre però ara necessitem que faci de Batista i Roca. Per més que no ho volguem veure estem en plena guerra econòmica i ens cal signar la pau de forma separada. Les noves autoritats europees han de compendre que si bé gran part de la baluerna espanyola no és reciclable, (em penso que elks fa encara mandra veure-ho amb tota la seva magnitud), amb nosaltres encara es pot aconseguir una associació fructífera per ambdues parts.

  2. Molt interessant, Ramon. Entre aquestes noves regulacions que heu endagat respecte el BCE en política monetària i les noves regulacions en matèria fiscal a nivell europeu (penalitzacions als països que incompleixin el “nou” Pacte d’Estabilitat i creixement), juntament amb el EFSF, sembla que Europa està fent servir la dita de no malbaratar una crisi per a fer allò que està bé però que en temps normals és políticament inviable de tirar endavant. Sort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!