Eleccions 28-N: Franquisme sociològic

Que un govern d’esquerres com el tripartit, des de la seva pretesa superioritat moral, acabi la legislatura convocant les eleccions en un dia de partit Barça-Madrid, em recorda inevitablement els darrers anys del franquisme. Al final de la dictadura tot servia per tapar la mala política i la mala gestió econòmica i el futbol, com a gran esport de masses que llavors començava a ser, era el circ perfecte per aquell dictador cínic que va arribar a dir “haga como yo y no se meta en política”. Us adjunto unes ampliacions del breu comentari que ahir vaig fer al meu facebook, i que avui ha merescut que en Jordi Basté se’n fes ressò a RAC-1 i que en Carles Francino em donés entrada, també a quarts de nou del matí i durant 10 minuts, al seu programa per tal d’explicar el franquisme sociològic de Montilla. Quin ofici, aquest de polític, i quin país!! Ni un ni l’altre em van entrevistar durant la campanya electoral de l’any passat i tampoc no tenen interés en la creixent i influent feina que es fa al Parlament Europeu i en la qual hi estic participant directament (ara acabem de tancar una molt important reforma del sistema financer europeu i estem debatent els corredors ferroviaris de mercaderies del futur). No em negareu que aquest periodisme dóna incentius racionals creixents per a veure qui la diu més grossa…

1.- Tant dolentes són les enquestes del PSC? Ja sabíem que les possibilitats d’un tercer tripartit passen perquè la participació sigui la més baixa de la història a Catalunya, amb el descrèdit i la deslegitimació que aixó comportarà per a l’autonomia catalana i per al proper govern (i les seves reivindicacions). El PSC va passar-se 23 anys dient que Pujol era president gràcies a l’abstenció diferencial catalana, però el segon tripartit batrà el rècord d’abstenció, de vot en blanc i de vot a tot tipus de llistes no-convencionals. Tot un èxit del segon govern d’esquerres.

 

2.- Una crisi econòmica com la que vivim ben bé mereix una campanya de 15 dies parlant d’economia, centrada en les sortides de la crisi econòmica, com ha passat aquest juny a Holanda. Una crisi política com la que vivim també mereix que parlem de que, per a sortir-ne millor, ens cal més autogovern, més ben dit la independència fiscal i de les infraestructures, com ha passat aquest mes de juny a Bélgica. Una crisi com la que patim, sense comparació a Europa, ben bé mereix que el debat econòmic i polític centri la vida social i mediàtica de la darrera setmana de campanya. Però hi ha qui té interés en tapar els problemes reals de la gent i els debats decisius dels catalans, i pretén que parlem de moltes i superificals coses, abans que revisar a fons una pèssima gestió de govern de coalició i, sobretot, que parlem a fons de les propostes de futur.

 

3.- Quina mala imatge portes enfora ha donat el govern català!! Quan ahir ho comentava a la reunió del grup liberal, molts diputats europeus no s’ho podien creure. Amb decisions com aquesta la Catalunya del PSC i dels tripartits està més a prop dels populismes revolucionaris sud-americans que no pas de les socialdemocràcies reformistes centreeuropees. Un PSC que s’autoanomena en exclussiva progressista però que vota majoritàriment a favor dels toros, mentre que la CiU a la qual anomana “les dretes” hi vota majoritàriament en contra. Un detall que ahir, en la reunió del grup, també van apreciar molt els diputats liberals i demòcrates.

 

4.- Ahir mateix, mentre Montilla convocava les eleccions en català i castellà, sortia un article duríssim del catedràtic de la UB Germá Bel a La Vanguardia (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100907/53996188856.html), L’ex-diputat del PSC a Madrid hi diu que la decisió d’AENA d’obrir les portes de l’aeroport de Barcelona a Ryanair posarà en risc els vols intercontinentals directes des d’El Prat cap a Amèrica i Àsia en el futur. Què han fet 7 anys de governs tripartits per la descentralització dels aeroports catalans? Si l’aeroport de Girona perd vols i tràfics, el conseller Nadal n’és el principal responsable. I on és ERC i quins resultats, en termes de major llibertat aconseguida, pot presentar de les seves brillants “apostes estratègiques”, quan Catalunya és avui més a prop d’una regió espanyola del règim comú i més lluny de Dinarmarca que al 2003. Parlem d’una Generalitat endeutada (el deute català de 2003 a 2010 triplica el deute de 1980 a 2003, segons el Banc d’Espanya)? Parlem d’un país desmoralitzat i sense ambició i amb un sistema català de caixes en desballestament? Però d’això no toca parlar-ne, que hi ha un Barça-Madrid.

 

5.- En els seus darrers anys de vida Franco sabia que venia darrera seu una democrácia i un estat de les autonomies, però va deixar-ho tot lligat i ben lligat. Per a una Catalunya autònoma Franco sempre hauria desitjat un president dòcil al centralisme que ell va crear (AENA és un invent de l’any 1970 i no ha patit canvis des de llavors ençà). Per a una Catalunya autònoma Franco sempre hauria desitjat un president sense ambició nacional catalana, regionalista i claudicant a l’espanyolisme d’Estat que practiquen els alts funcionaris de Madrid. Per a mi ni Pujol ni Maragall van respondre a aquest perfil derrotat, que condemna a la desaparició a la nació catalana. Montilla en canvi, l’aposta personal de Joan Puigcercós al 2003 i al 2006, s’acomiada com a president de Catalunya amb un gest inequívoc de franquisme sociològic.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *