Ramon Tremosa

El dia 30 d’agost de 1910, ara fa exactament 100 anys, va néixer a Lleida Màrius Torres (1910-1942), un dels grans poetes catalans del segle XX i, en opinió meva, el més meritori i singular. El “poeta de la nova Catalunya”, tal com el va definir Raimon Galí, va morir de tuberculosi als 32 anys d’edat, després de 6 anys de llarga i penosa lluita contra la malaltia al sanatori del Puig d’Olena. Màrius Torres (a la foto amb la seva estimada Mercè Figueras) fou un poeta del qual el canonge Carles Cardó, secretari del cardenal Vidal i Barraquer, va escriure que “sens dubte, hauria superat tots els poetes catalans anteriors si li haguessin estat doblats els seus anys de vida”. La poesia de Màrius Torres és deliberadament noble i la seva constància en la recerca d’un sentit a la seva vida, destil·lada en paraules profundes i emocionants, és reflex d’una admirable salut espiritual i d’una joia molt fonda, que brollen sorprenentment d’un home físicament tan malalt i limitat. Per a Pere Gimferrer aquest fet atorga a la seva poesia una intemporalitat i una universalitat excepcionals i per això Carles Riba li adreçà unes paraules prou significatives: “Els poemes de Vostè són els d’una solitud on Déu i la Seva acció i les Seves criatures són presents. Cap màgia d’artista no pretén d’omplir-la ni d’organitzar-la. Un home s’entén amb la Realitat última per una mena de pacte de confiança i acceptació, d’una banda, cap abús de força per l’altra; d’on el to, entre l’oració i la meravella, és sempre tant estrany a tot virtuosisme, és tan a mitja veu…” .

1.- Màrius Torres es llicencià en Medecina però als 26 anys va caure malalt. En tant que metge, Màrius Torres sabia que la tuberculosi no es podia guarir en la gran majoria de casos. Així, quan al 1936 va ingressar al sanatori del Puig d’Olena el jove metge sabia que tenia moltes probabilitats de no sortir-ne viu. I poc després va començar la guerra, que s’emportà al front al seu germà petit Víctor, així com també a molts dels seus amics.

Situat dalt d’un cingle del Vallès Oriental i a prop de la comarca d’Osona, amb un clima fresc envoltat de boscos i unes vistes extraordinàries que en dies clars arriben fins al mar, el sanatori del Puig d’Olena era considerat un dels millors d’Europa en la lluita contra la tuberculosi, una malaltia pulmonar a la qual se li va trobar remei poc després de la segona guerra mundial. Tot i això Màrius Torres, en ingressar al sanatori, va llençar un sospir de desesma davant d’un futur “tot ell sembrat de sal”.

Ben aviat, però, s’obrí una escletxa d’esperança. A la biblioteca hi conegué Mercè Figueras, la Mahalta dels seus versos. Tot i que “no podem acostar les nostres vides calmes”, el seu amor (que no es podia realitzar físicament) es vessà en cançons i poemes inoblidables. També aquell any hi conegué la Maria i l’Esperança i el seu futur gran amic i editor, Joan Sales, entre els quals es generà una correspondència que és bàsica per a entendre què va suposar la guerra civil per a Catalunya (les famoses “Cartes a Màrius Torres”, disponibles ara a Club Editor, 2007).

A partir d’aquell moment per a Màrius Torres l’absurd va començar a tenir una mica de sentit: incomprensible era la malaltia, però ella l’havia dut al Puig d’Olena i li havia fet pressentir, a través de la seva missió de poeta, una joia i una fecunditat intenses. Així, des del fons de la malaltia, de la guerra i del país vençut en sorgia la seva coneguda flor de l’esperança: “La galerna i el llamp, el torb i la tempesta/ sobre l’ample terrer l’han combatuda al ras/ La flor de l’esperança, minúscula i tenaç/ color dels nostres somnis, únicament hi resta”.

2.- El patiment per la barbàrie anarquista i comunista a la zona republicana al principi de la guerra, i l’angoixa pel desenllaç d’un cruel conflicte civil que es va decantant poc a poc a favor dels franquistes, no creaven precisament el millor entorn per a que Màrius Torres confiés en una vida millor si superava la malaltia. Encara més, la derrota final del règim republicà el 1939 així com l’inici de la segona guerra mundial, amb unes victòries inicials fulgurants dels nazis, haurien d’haver ensorrat definitivament la moral d’un jove malalt catalanista i demòcrata, al qual l’exili se li havia emportat molt lluny tots els seus familiars i amics, primer a França i després cap a altres continents.

Imagineu aquest jove poeta, sense recursos econòmics i en una situació de pobresa absoluta, lluny dels seus, pràcticament abandonat a la casa del dolor, durant llargues setmanes reclòs a la seva habitació, fitant cara a cara a la mort, que tot sovint s’emportava altres internats. ¿Com devien ser per a Màrius Torres aquells dies i mesos de postguerra, reclòs i aïllat al sanatori i empitjorant lentament de la seva malaltia? En Màrius havia escrit al seu germà Víctor Torres, quan aquest encara estava al front: “a vegades penso què passaria si perdéssim la guerra… aleshores fins i tot els teus perills es tornen pàl·lids!”.

El periodista Xavier Cateura m’ha fet descobrir fa poc un aspecte per a mi desconegut, que encara va fer més angoixant els tres darrers anys de la vida de Màrius Torres. Quan les tropes franquistes entren al sanatori, al gener de 1939, els revoltats van voler endur-se a una presó ordinària aquell jove poeta que escrivia en català, fill del diputat republicà Humbert Torres, ex-alcalde de Lleida. No sabem com va ser possible que el poeta malalt no fos tret del sanatori… però podem ben bé imaginar que des d’aquell moment el sanatori amic esdevenia per a Màrius Torres una presó enemiga. Els franquistes van anar ingressant al sanatori un nombre creixent de militars rebels afectats també per la tuberculosi: els altres companys malalts d’en Màrius, fins llavors d’origen català i que esdevenien amics en compartir els tractaments, les converses i les estones de descans, van anar essent gradualment desplaçats per una soldats hostils i agressius, a les antípodes dels ideals del nostre poeta, ja llavors molt prim i debilitat pels anys de malaltia. Així, al maig de 1940 ja hi havia ingressats al sanatori del Puig d’Olena setze militars franquistes.

Els tres anys finals i terminals de la vida de Màrius Torres, doncs, discorren en un ambient asfixiant i hostil no només de portes enfora, per un món destruït i escombrat per la guerra i per la dictadura anticatalana, sinó també portes endins. El seu sanatori fins llavors amic ara esdevenia una presó sense sortida, una presó tan exterior com interior que només deixava l’ànima com a únic i últim reducte de llibertat.

3.- En conèixer i en imaginar-me aquestes condicions en les què a partir de 1939 va continuar escrivint Màrius Torres, vaig revisitar la seva obra per veure si hi havia una inflexió a partir d’aquesta data. Com jo recordava, però, la mateixa esperança va seguir brollant del poeta. El poeta que havia escrit que “l’eternitat és un present que s’eixampla”, no es va deixar pas endur per la inapel·lable derrota exterior ni per la tristesa desoladora interior, sinó que va seguir essent aquell poeta de la joia constant, del continuat renéixer i de l’esperança sense fi malgrat les creixents adversitats. La seva poesia és d’una serenitat astoradora i també, des del 1939 en endavant, segueix avançant en una solidesa sorprenent en uns temps en què, en un món embogit, el silenci de Déu turmentava i desesperava fins i tot els esperits més forts.

Així al 1941, i davant d’un vell company que acabava de morir amb un lleu somriure als llavis, és capaç d’escriure: “Gràcies amic, pel més bell dels teus gestos, que ens mostra, callant, la certesa que els dicta; tots aprenguem dels teus llavis, ja testos, que la joia de viure és invicta”.

4.- Màrius Torres va néixer avui fa cent anys i va morir molt jove, però va descriure l’esperança i la joia com ningú en el nostre temps: “Això és la joia: ser un ocell, creuar el cel on la tempesta deixà una pau intensa. I això és la mort: tancar els ulls, escoltar el silenci de la música que comença”.

Carles Cardó es preguntà pel “cim que hauria assolit la seva poesia si li haguessin estat doblats els anys de vida: no és negligible l’opinió dels que creuen que hauria superat tots els poetes anteriors”. Talment la fe és la substància d’allò que s’espera, la poesia de Màrius Torres és l’exhalació del seu coratge sublim davant la vida i davant la mort: “Si jo he de viure solament per a esperar/ que sigui a ple saber del dany i la mentida/ i, Déu meu, que no deixi mai d’esperar més enllà/ si allò que espero no és d’aquesta vida.”

Us convido a que gaudim d’aquest gran poeta català i que el donem a conèixer a tothom. Ara disposem d’una nova i ampliada edició en català, que acaba de publicar amb excel·lents fotografies i alguns manuscrits originals l’editorial lleidatana Pagès editors. Enguany acaba de publicar-se a París una traducció al francès (ja hi ha versions de poemes seus publicats en anglès i castellà). I també el podeu escoltar musicat, des de les més antigues i populars cançons d’amor a Mahalta de Lluís Llach fins a la més recent “Altres cançons a Mahalta” de Xavier Monge Trio & Carme Canela.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!