Ramon Tremosa
Torre de Guaita
Caixes catalanes: mala gestió o mala supervisió del Banc d?Espanya?
Els alts funcionaris de l’Estat espanyol han començat la batalla per a esborrar del mapa les caixes d’estalvi catalanes, possiblement un dels trets diferencials més clars i característics de la singularitat catalana a Espanya. El pla de rescat espanyol, el FROB, ha arribat deliberadament tard per a evitar que, en les proves del test d’estrés d’aquest cap de setmana, algunes caixes catalanes hagin suspès l’examen. Han fallat els gestors catalans o bé ha fallat el supervisor financer, en aquest cas el Banc d’Espanya, que és qui en darrer terme té la funció última de pilotar la salut financera de caixes i bancs? En aquest escrit argumento perquè els alts funcionaris espanyols no són neutrals, sinó que són hostils actuant en contra de les caixes catalanes i que són tolerants i còmplices de l’enginyeria financera que fan els dos grans bancs espanyols, especialment el Banc de Santander, que aspira a esdevenir el Reial Madrid dels bancs europeus (ahir una crònica del Financial Times definia la seu madrilenya del Santander com “un estat dins d’un estat”). Serà clau per al futur del país que el proper govern català, vista la inoperància i la passivitat de l’actual, defensi el model català de caixes de la futura ofensiva espanyola contra un model d’eficiència financera específicament català, que havia posat contra les cordes els dos grans bancs espanyols.
1.- El model de caixes d’estalvi, genuïnament català des del segle XIX però que avui encara és solvent i es manté a països avançats com Alemanya o Noruega (on hi ha respectivament 600 i 120 caixes que ningú no obliga a fusionar), es va escampar per Espanya amb la transició democràtica. Després de molts anys de millor gestió que els bancs, més pendents de la seva expansió internacional que del seu mercat local, resulta que “Spain is different”: les caixes van superar els bancs en captació de dipòsits dels clients (55%-45%), quan en el món desenvolupat la proporció entre caixes i bancs acostuma a ser del 25%-75%.
En aquest context Catalunya és encara més diferent: per tradició històrica i per sentiment nacional, les caixes capten a Catalunya el 75% dels dipòsits, un fet únic al món desenvolupat, relegant els bancs a una posició secundària. Això no vol dir, però, que la banca sigui testimonial a casa nostra: ha tingut secularment una actitud més activa finançant crèdits a la indústria catalana, sovint amb estalvi procedent d’Espanya. Això és el que no agrada a la gran banca i el que els alts funcionaris de l’Estat volen corregir.
2.- El passat novembre va comparèixer a la Comissió de crisi del Parlament Europeu José Luís González Páramo, el representant espanyol al comitè executiu del Banc Central Europeu. Se li va comentar que a Espanya del 1996 al 2006 el crèdit de bancs i caixes al sector immobiliari creixien al 20% anual i se li va preguntar si el Banc d’Espanya, que té la funció de regulació i de supervisió del sistema financer, no hauria d’haver posat un semàfor vermell cap al 2001, a unes entitats financeres (bàsicament caixes) que s’estaven exposant excessivament al sector immobiliari. La resposta vaga i abstracta de González no dissol les sospites de que el Banc d’Espanya hauria deixat que les caixes s’exposessin en excés al sector immobiliari.
3.- El pla de rescat bancari espanyol, el FROB, sembla dissenyat per a privatitzar les caixes i vendre-les als bancs a preu de saldo, com va passar a Itàlia fa uns anys. En obligar a les fusions de caixes per a accedir als ajuts públics, i en deixar diners a un període molt curt (cinc anys) i a un tipus d’interès molt alt (7-8% anual), quan encara no haurà canviat la conjuntura econòmica, fa molt difícil que les caixes puguin tornar tots els diners rebuts, esmerçats en reduir oficines i prejubilar personal. Llavors aquestes entitats quedaran en mans del Banc d’Espanya, que les podrà vendre als bancs a preu de saldo. En aquest sentit, vaig presentar ara fa un mes i mig una pregunta parlamentària a la Comissió Europea, perquè entenc que aquest supòsit vulnera els principis de la lliure competència.
Cal dir que el FROB, a diferència d’altres plans de rescat europeus basats en el model de ”bad bank” (banc dolent semipúblic que compra els actius tòxics de la banca privada i els anirà revenent a llarg termini), no és transparent perquè no explicita les pèrdues dels actius immobiliaris dels bancs. I això és el que explica que a Espanya, a diferència d’altres països europeus, el crèdit bancari a les empreses estigui disminuint en el cinc primers mesos del 2010 (dades del propi Banc d’Espanya). I això és gravíssim: sense crèdit a les empreses no hi haurà recuperació econòmica.
4.- En aquest context d’hostilitat contra les caixes d’estalvi, és escandalosa la passivitat còmplice del Banc d’Espanya amb els dos grans bancs espanyols, fent la vista grossa a la seva enginyeria financera i comptable. Així, analitzant la comunicació de resultats del grup Santander de 2009, es pot demostrar que:
1) El Santander ha rebut també ajuts públics per mitjà del seu banc filial Banesto, encara que el Sr. Botín va dient que el seu banc no n’ha rebut. Banesto, filial del Santander, ha accedit generosament a les subhastes del FAAF, el fons d’adquisició d’actius financers espanyol, durant l’any 2008). I així el Sr. Botín va dient que el Santander és un dels bancs més solvents del món.
2) Els fons propis del Santander, base sobre la qual s’han realitzat els recents “stress test” de la banca, han crescut sospitosament al 2009: al 2007 eren de 65.225 milions, al 2008 van baixar al 62.277 milions i al 2009 van pujar fins a 79.704 milions, sense que hi hagi hagut cap ampliació de capital destacable o grans beneficis obtinguts. Com ha estat possible aquest salt? Reduint el risc dels crèdits concedits, fet que permet reduir les provisions pera insolvències, la qual cosa augmenta el benefici. I això ha estat fet amb el vist-i-plau del Banc d’Espanya. Només cal que vegeu en la comunicació esmentada la valoració que fa el Santander de la seva participació (ruïnosa) a Metrovacesa. Per a més informació i detall, entreu a www.elconfidencial.com i busqueu els quatre detallats articles que Tomás Iglesias va publicar entre el 24 i el 27 de maig d’enguany sobre el tema. Aquest és el millor banc del món, a imatge i semblança del Reial Madrid: molta propaganda i peus de fang, però que permet aparentar un miracle econòmic gràcies a la complicitat dels alts funcionaris de l’Estat espanyol.
5.- En els propers anys els catalans ens juguem el nostre futur econòmic, que marcarà el nostre futur nacional. Independentment de quan arribi la independència de Catalunya, si arriba, el proper govern català en els propers mesos haurà de prendre decisions ràpides i defensar amb decisió un model català de caixes, abans que la complicitat del PSC l’ensorri i el posi definitivament en mans del Banc d’Espanya: no mereixeria el sr. Narcís Serra, president de Caixa de Catalunya, una comissió d’investigació per la seva gestió nefasta i que ha portat al descrèdit el model català de caixes?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies, i enhorabona, Ramon, pel treball.
La discriminació anticatalana continua,i ara amb el Mafo de coronel sectari.
Caldrà resistir, novament.
Cordialment,
Jordi LLeyda
Molt bon anàlisi, Ramon. Només afegir que a Alemanya, les Sparkassen (caixes d’estalvi) han mancomunat diversos serveis, per exemple els informàtics. Això els permet aconseguir economies d’escala, amb uns bons estalvis per a serveis comuns, tot i mantenint la proximitat al client i a la seva zona d’àmbit.
Això es podria fer a casa nostra, i no caldria pas fer fusions que dilueixen les nostres caixes.
Estic totalment d’acord amb les teves crítiques al FROB i a la manca de transparència del sistema financer espanyol. Tot plegat sembla un pla clarament dirigit per a aconseguir uns objectius clars: la centralització encara més intensa del poder financer a Madrid.
Per això no s’ha volgut tirar endavant amb una estratègia de “Bad Bank”.
També cal destacar que als stress tests, tot i que la recapitalització oficial és molt baixa, quan un mira les xifres pot veure que en realitat tot plegat s’ajusta a fixar els nombres de manera adequada. Amb unes altres hipòtesis realistes (per exemple, fer servir el core Tier I en comptes de Tier I, que és la mesura adequada de capital, tenint en compte també el risc en les carteres bancàries pels bons dels governs europeus i, sobretot, usant valors de morositat més consistents amb al realitat) les necessitats de recapitalització serien molt més altes.
A més, Caixa Girona va elaborar un projecte de viabilitat, amb l’evident intenció de continuar en solitari, una pretensió que xocava frontalment amb els projectes del Banc d’Espanya i de la Generalitat, molt reticents davant les opcions de subsistència en solitari d’entitats de dimensió reduïda .
Finalment, Caixa Girona ha claudicat, bàsicament per tres qüestions: les pressions de la Generalitat i del Banc d’Espanya, l’exemple de la intervenció de Caja Sur -després de negar-se a la fusió amb Unicaja- i l’anunci del Banc d’Espanya d’augmentar els requisits de capital per les provisions relacionades amb la morositat.
Personalment, no estic tan segur que el tradicional i diferenciat model financer català centrat en la importància de les caixes descansi en la virtut i fortalesa d’aquestes, com en la feblesa o inexistència pràctica del sector bancari català.
Recordem segurament la crítica que va fer Francesc Sanuy a la principal caixa catalana (“Defensa del petit comerç i crítica de la Caixa”). Els intents de crear un sector bancari amb implicació al nostre territori han fracassat (Banca Catalana) i la principal Caixa no inverteix en empreses del territori amb potencial, sinó que dedica els nostres estalvis a finançar sectors regulats, amb clara connivència amb el poder polític, a benefici mutu seu i perjudici de la societat àmpliament entesa.
Per tant, no comparteixo tant optimisme. En el que sí estic d’acord és en l’última frase “no mereixeria el sr. Narcís Serra, president de Caixa de Catalunya, una comissió d’investigació per la seva gestió nefasta i que ha portat al descrèdit el model català de caixes?”.
Sí, evidentment que sí. Tot i que si la comissió d’investigació es fa (i sempre es fa) des de l’àmbit polític ja sabem de què servirà.
En qualsevol cas, a Manresa teníem una caixa petita però solvent, nascuda dels esforços de la societat civil el 1865. Ha mort. I ja són massa les empreses que moren tenint com a recanvi només l’increment del Leviatà. Fins quan?
És més que obvi que els governs Espanyols no tenen cap interès pel reforçament de la petita i mitjana indústria, segment en què Catalunya sempre ha pogut exhibir un vigor considerable malgrat la nostra mancança de matèries primeres. Per això que expliques, Ramon, sembla clar que existeix un disseny pervers a nivell financer, que és transversal políticament perquè és recolzat tant pel PSOE com el PP (recordem la reunió de Moncloa ZP-Rajoy per pactar la reforma de caixes), en què l’objectiu primordial, i molt subtil, seria escanyar les vies de finançament de l’economia catalana i així forçar-nos a esdvenir més pobres i depenents de l’Estat Espanyol.
Pensar que tots els mals venen de fora, és el que tenim massa costum de fer, i que amb les caixes no fem cap excepció.
Jo hi sigut client d’una caixa tota la vida fins que em vaig hipotecar, em van oferir les pitjors condicions del mercat, em van pujar les comissions, i em van voler cobrar pel que mai ho havien fet. Et paguen un 1% pels teus estalvis, i se’n van al FROB a demanar diners al 7%.
Obren oficines a Madrid on els pocs clients que tindran seran els que hagin tret del circuit les altres entitats, o hauran de donar unes condicions tan bones com increïbles.
Un amic meu, necessitava diners, i va anar a la caixa amb un pla d’empresa, i li van deixar el que demanava. Simplement era un document on comprava uns terrenys i edificava.
La veritat és que fa molta ràbia però no pena.