La reforma de la PAC vista des de l?Alt Pirineu

He passat la Setmana Santa al meu poble, Areny de Noguera (Franja de Ponent), que és el darrer poble del Prepirineu abans d’arribar a l’alta muntanya. L’alcalde d’El Pont de Suert, Albert Alins, va organitzar el dijous sant al matí un esmorzar amb ramaders de l’Alta Ribagorça a la casa de turisme rural de Castellars de Malpàs, per tal de parlar de la futura reforma de la PAC, la Política Agrària Comuna (a la foto hi ha vaques brunes i llemosines ecològiques del bon amic Joaquim de casa Viulán d’Areny). Aquesta reforma s’aprovarà al Parlament Europeu al 2013, però ara ja estan començant a circular els primers papers elaborats tant a la DG AGRI (direcció general d’agricultura) de la Comissió Europea com al Parlament Europeu. De fet, el primer “working document” està sent redactat pel diputat liberal-demòcrata escocès George Lyon, amb qui ja hem fet vàries reunions al grup per parlar del tema, i en les quals jo he parlat de la necessitat de reforçar i de millorar, per al nostre petit país mediterrani, l’important suport que representa actualment la PAC. Ara és l’hora, per tant, de fer arribar les propostes catalanes al Parlament Europeu. D’altra banda també aquesta setmana, que dimarts em va portar a Anglès (La Selva) a parlar de la crisi econòmica, ha tingut un altre moment d’interès: a Areny de Noguera s’hi ha presentat aquest dissabte el llibre “La guerra civil a la Ribagorça” (Pagès editors, diversos autors) davant de quasi cent persones, segons la crònica del diari El Segre de diumenge. Carles Barrull i el CERib (Centre d’Estudis Ribagorçans, www.cerib.org) estan duent a terme una molt important tasca de recuperació de la memòria: l’Alta Ribagorça és possiblement la ventafocs de Catalunya, la comarca més mal comunicada i desconeguda per al gran públic català, i també una de les més desproveïdes d’estudis específics sobre la seva història contemporània.

L’excursió de dijous al matí fins a Castellars de Malpàs va ser preciosa, atès que la nit anterior hi havia nevat però el matí era net i clar. He explicat als vuit ramaders presents que el nou comissari romanès d’agricultura, Dacian Ciolos, és enginyer agrònom per una universitat francesa, està casat amb una francesa i comparteix la posició francesa de reformar a fons, però també de salvar i millorar, l’essència de la PAC. De fet, se’l coneix com el “segon comissari francès”, superada la sorpresa que el seu nomenament va causar en un primer moment (gairebé la meitat del pressupost comunitari és destinat a la DG AGRI, la direcció general d’agricultura). Ciolos és també un home que ha treballat uns anys a la Comissió Europea, i que per tant ja coneix molt bé i des de dins el funcionament de les institucions comunitàries.

 

En aquest sentit, és també molt important que el nou comissari de Medi Ambient, el liberal eslovè Janez Potocnik, sigui també mediterrani: la DG ENVI és també molt important, atès que en depenen aspectes bàsics per al sector com el benestar animal o la seguretat alimentària. I quan els 12 diputats de Croàcia entrin al Parlament Europeu al 2012 haurem equilibrat una mica més l’autèntic eix de votacions: molt més que un parlament ideològic, dividit pel cada cop més obsolet eix dreta-esquerra, el Parlament Europeu és una cambra eminentment territorial, on moltes votacions es decanten per l’eix nord-sud. Us en podria donar molts exemples en aquest sentit.

 

De fet, els grups conservador i liberal són considerats els grups més “pro-business” o “business friendly” del parlament, és a dir, més sensibles a productiva i als emprenedors, mentre que socialistes i verds, especialment aquests darrers, són els grups que més regulacions i traves burocràtiques acostumen a posar a l’activitat l’economia productiva (per cert, la Gran Bretanya mira d’endarrerir tant com pot aquesta entrada: amb Croàcia els països de l’Europa central històricament situats en l’òrbita d’Alemanya ja sumen majoria de diputats a la cambra…). Sumant els seus diputats, conservadors i liberals constitueixen la primera majoria natural de la cambra: aquesta dada és molt important atès que el Tractat de Lisboa, que en poques setmanes ja estarà editat en català, atorga un pes decisiu al Parlament Europeu en agricultura (la famosa co-decisió).

 

En aquest any 2010 torna amb força l’eix franco-alemany i per a mi això és també una bona notícia de cara a la futura reforma de la PAC: Alemanya està marcant amb decisió el camí dels futurs rescats de possibles països insolvents (per causa de la crisi ha d’exercir el seu secular lideratge econòmic d’una manera molt més explícita) i França vol tornar a prendre les regnes de la futura direcció de l’agricultura europea. Es diu i es comenta que, com al segle passat, França acceptarà i deixarà fer a Alemanya en qüestions econòmiques i monetàries i, a canvi, Alemanya acceptarà i deixarà fer a França en qüestions agràries.

 

De fet, serà decisiu per a Catalunya el paper que jugarà França en la reforma de la PAC, ja que França sempre ha liderat la Unió Europea en temes agraris: i atès l’escàs prestigi i pes del govern espanyol que lidera ZP, França encara imposarà més fàcilment el seu dictat. La França de Sarkozy creu que una notable autosuficiència d’Europa és tan important en els aliments com en l’energia. I França creu que si l’agricultura i la ramaderia europea desapareixen, al seu darrera caurà una part molt important de la indústria agroalimentària europea, que a Catalunya i en molts altres països és un dels principals sectors d’activitat econòmica. Estem parlant d’un sector estratègic per al futur del continent, que va molt més enllà del pes que en el PIB s’acostuma a atorgar al sector primari, que no inclou la indústria agroalimentària, i també estem parlant de qüestions tan importants com la qualitat i la seguretat alimentària dels productes que consumim. Només cal que mireu què fan en aquest àmbit els Estats Units: tant Bush com Obama ajuden tant com poden el seu sector agroalimentari, considerat una qüestió d’altíssim interès nacional.

 

Per cert, sembla que també França vol començar a exigir a les importacions agroalimentàries de països emergents a la UE les mateixes exigències de qualitat i de seguretat alimentària i debenestar animal que s’exigeix als productors europeus: avui la Xina o el Brasil ja no poden ser considerats com a “països pobres”. Si el sector agrari i ramader europeu segueixen sent moneda de canvi d’altres sectors industrials o de serveis europeus arreu del món, a mig termini no quedaran pagesos a Europa (al meu web trobareu una intervenció al plenari de fa un mes sobre aquest punt concret).

 

També a favor de mantenir una PAC reformada en el futur hi juguen els dos darrers anys, en els quals hem vist grans oscil·lacions dels preus agraris a escala mundial, des del blat fins a la llet: per causa d’això ara també els països nòrdics europeus, fins al 2007 clarament partidaris de suprimir tota la PAC, reconeixen que cal en el futur  una  política agrària comuna per estabilitzar preus i rendes del sector. Si aquest debat s’hagués fet al 2006, i amb un comissari suec o danès d’esquerres per exemple, les posicions de partida serien molt menys favorables per als catalans.

Durant l’esmorzar els ramaders de l’Alta Ribagorça es queixen de l’excés de zel del govern tripartit en les inspeccions veterinàries: si es detecta una infecció tot el ramat és immobilitzat 45 dies i si, passat aquest termini, segueix la infecció, tota l’explotació és sacrificada, sense que la indemnització cobreixi el cost de la reposició. La causa de les infeccions, m’expliquen, és el total descontrol de les creixents poblacions d’animals salvatges de l’alta muntanya, com ara els cérvols i els cabirols. Són aquests animals els que infecten l’aigua i encomanen les malalties als ramats i la Generalitat, a diferència d’altres administracions espanyoles i europees, s’inhibeix totalment del seu control (són soviètics controlant els ramaders legals i neo-cons controlant els ramats salvatges).

 

Els ramaders catalans se la juguen amb la reforma de la PAC. En els darrers anys han caigut els preus i han pujat els costos de producció, per la qual cosa les subvencions europees han guanyat molt de pes en la seva renda (els xais valen avui tant… com fa 25 anys!!). La Generalitat encara no els ha abonat les subvencions europees del 2009 i els sotmet a una abusiva paperassa i a una regulació excessiva: fins i tot per canviar un ramat d’un camp a l’altre s’ha de baixar a la capital comarcal per a presentar un paper!! No valen GPS ni fotos enviades per mòbils en ple segle XXI. Com al Berguedà fa uns mesos, els ramaders ribagorçans tenen la sensació de que fan nosa a la muntanya als verds-ecologistes-de-ciutat que ens governen, molts dels quals segurament mai no resistirien un any seguit treballant i vivint a pagès.

 

Els ramaders ribagorçans demanen també una regulació específica, en les futures legislacions europees i catalanes, per a les vaques i els vedells de carn, ja que fins ara  només es té en compte la vaca de llet. Aquesta, per exemple, té una vida útil molt més curta que la vaca de carn i això afecta al valor dels animals a partir d’una certa edat. D’això jo no en tenia ni idea, per això cal anar a veure i a parlar amb els ramaders “in situ”.

 

Les línies de defensa del sector en la futura reforma de la PAC passen per lligar l’activitat de la ramaderia extensiva (i això val tant per al sector vacum com per al sector oví) amb el manteniment del medi ambient: “Sabeu per què el Pirineu català no crema com els boscos de Grècia?”, acostumo a preguntar als diputats nòrdics del meu grup. “Per què els xais i els vedells quan pasturen lliurement netegen el sotabosc”. El Pirineu és avui la primera gran frontera boscosa que pot aturar la desertització d’Europa i cal reforçar i arrelar la població que realitza, en alta muntanya i per tant amb uns costos de producció molt més alts, aquesta activitat agrària i ramadera tan vital per al medi ambient. Aquest argument l’hem de fer servir més i millor, ja que els eurodiputats nòrdics hi són molt sensibles.

 

Dic als ramaders que és intenció meva de seguir aquest debat, i de fet ja tinc una persona al despatx de Brussel·les que es dedica només a aquest tema. L’Albert Farré (albert.farremarzo@europarl.europa.eu), jove català de Sabadell que ha acabat fa poc els seus estudis en una universitat belga, segueix des del gener totes les reunions, les conferències i els documents de la comissió d’Agricultura, així com també ja està en contacte fluid amb sindicats i patronals agràries i ramaderes de Catalunya (si algú vol el document de George Lyon sobre la futura reforma de la PAC li enviarem).

 

La reforma de la PAC serà un dels temes estrella d’aquesta legislatura al Parlament Europeu i la nostra voluntat és ser tan actius i eficaços com puguem en la defensa dels interessos catalans. Afortunadament, hi ha alguns catalans que treballen a les institucions comunitàries en temes agraris des de fa molts anys, amb els quals anem a sopar sovint i m’avancen i em comenten informació. Com mai abans, Catalunya se la juga en la futura reforma de la PAC. I l’alt Pirineu encara més.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *