De la pseudo-repesca grega als pescadors de l?Ametlla de Mar

La setmana passada ha estat molt intensa al Parlament Europeu: si les sessions plenàries a Estrasburg són sempre estressants, perquè s’hi convoquen alhora reunions de grup, de comissions, de “rappourters” (informes i propostes de directives) i s’han d’estudiar les múltiples esmenes de les moltes votacions, aquesta setmana hi havia també entre passadissos les reunions i les converses al voltant de la crisi grega. Tot i que l’anunci d’actuació de la Unió Europea en un primer moment va semblar calmar els mercats financers internacionals, la no concreció de les mesures de la pseudo-repesca els va tornar a decebre al cap de ben poc. Aquest febrer també s’ha debatut a Estrasburg el controvertit acord de lliure comerç amb Corea del sud (que ha posat tota la indústria europea de l’automòbil en peu de guerra) i el Parlament Europa ha votat sol·licitar la prohibició d’exportar la tonyina vermella: per bé que la votació no era vinculant i que algunes esmenes es van guanyar per pocs vots (en un parlament on les unanimitats medi ambientals són molt freqüents), aquesta mesura pot afectar centenars de llocs de treball directes i indirectes a l’Ametlla de Mar. Completen aquesta crònica les dues rodes de premsa que hem fet a Estrasburg: una tots els set ponents de les propostes de directives sobre regulació financera i una altra amb Martxelo Otamendi, per tal de donar a conèixer la injustícia del tancament del diari Egunkaria.

Que la zona euro no era una àrea monetària òptima ja se sabia des del principi: en comparació amb els Estats Units, que porta molts més anys amb la mateixa moneda, la zona euro té una molt menor mobilitat laboral entre països (per raons lingüístiques, culturals, culinàries,…) i no té una política fiscal comuna. Als Estats Units els 52 estats són fiscalment independents i poden apujar l’IVA o rebaixar l’impost de societats, però l’IRPF l’han cedit en una gran part al govern federal i això permet moltes coses: pagar la defensa i la diplomàcia, ajudar un estat quan pateix un xoc asimètric (una crisi específica) i emetre títols de deute públic comuns des del seu Tresor únic (evitant així que el deute públic de Carolina del sud sigui més car d’emetre i d’assegurar que el de Carolina del nord, per exemple). Això no passa a la zona euro i per això no s’ha produït una clara convergència econòmica entre països en aquests anys, és a dir, un acostament entre les seves rendes per càpita.

 

El tractat de Lisboa no preveu els ajuts entre estats i prohibeix la compra de deute públic d’un estat per part d’un altre. De fet, si ara la UE rescatés Grècia estaríem davant d’un altre cas de risc moral (“moral hazard”), com ha passat amb els bancs: perquè donar diners a un estat que ha mentit amb les seves estadístiques oficials i no ha explicat ni executat les dures mesures d’ajustament que ara convé prendre, quan hi ha altres estats que sí que ho estan fent? Irlanda, per exemple, està reduint salaris de funcionaris, està mirant de sanejar els seus bancs de la bombolla immobiliària i està reduint el seu dèficit públic, amb un alt cost per al govern actualment liberal en aquell illa. Per això hi ha hagut les pressions i les oposicions al rescat grec que hi ha hagut en molts països.

 

Certament, sembla que Europa va sempre amb un tractat de retard: el tractat de Lisboa era vàlid per gestionar una ampliació a 27 membres (elimina la unanimitat en la presa de decisions), però no contempla la mínima interdependència fiscal necessària entre els estats per a millorar l’eficiència de la política monetària única. La setmana passada ens ho recordava Nouriel Roubini al FT, l’economista que va predir la crisi, quan deia que una unió monetària no pot resistir a llarg termini sense uns mínims de coordinació fiscal entre els seus estats membres.

 

Alemanya, a més d’exportar cotxes, també exporta deflació: és el país més competitiu del món i fins al 2009 va ser en volum la primera potència exportadora mundial. Fins ara hem gaudit dels beneficis de l’euro fort: no hem notat l’increment del preu del petroli de 2007 i hem pogut anar a Nova York i comprar béns a un tipus de canvi increïblement favorable. Ara, però, toca patir els costos de l’euro en els països que no han estat tan brillants com Alemanya en competitivitat i en productivitat: atès que no podem devaluar el tipus de canvi com als any 90, ara toca el que Krugman anomena una devaluació interior: reducció llarga i penosa de preus i salaris… si el govern i els agents socials no s’hi posen ràpidament a fer-ho com a Irlanda. I com que a Espanya el seu president ni reconeix la crisi (“ya estamos saliendo de ella, si no hemos salido ya”) ni vol explicar la veritat al seu país ni liderar la presa de mesures dures, per això s’escriu que “Espanya = Japó 2.0” i per això els mercats financers internacionals ja estan descomptant un augment del risc país a mig termini.

 

En tot cas, Europa també ha avançat moltes vegades amb les crisis i les patacades. Sóc del parer que sense les especulacions de George Soros contra la lliura esterlina el 1992 avui no tindríem l’euro. Així, la teòrica i retòrica demanda d’un govern econòmic europeus i d’un tresor únic europeu ara poden tenir un impuls, en constatar Alemanya que la no coordinació de les polítiques fiscals pot posar en perill la mateixa estabilitat de tota la zona euro. Per manca d’espai deixo per a la setmana vinent explicar les posicions de països i de partits al voltant de la repesca grega i d’aquesta qüestió.

 

Pel que fa a la tonyina vermella, vaig expressar en la meva intervenció al plenari la meva preocupació: la pesca il·legal, que duplica les captures de la pesca legal, pot acabar expulsant els pescadors que respecten les vedes i que fan bé la seva feina (pagaran justos per pecadors?). Fins a l’any 2006 a l’Atlàntic Est i a la Mediterrània s’estipulava una quota màxima de pesca de tonyina vermella de fins a 30.000 tones anuals. Al 2010 aquesta quota s’ha reduït a 13.500 tones, al mateix temps que la talla mínima de pesca passava de 10 a 30 quilograms, 5 quilograms per sobre de la seva maduresa sexual i, per tant, garantint la seva reproducció. S’ha passat d’un mes de veda l’any 2006 a menys d’un mes de pesca per aquest exercici: concretament, aquest any només es podrà pescar del 16 de maig al 14 de juny. I en el cas dels pescadors catalans hi ha un observador durant tot el dia verificant que es segueix a tota hora la llei, tant en la seva pesca com en la seva comercialització. A l’Ametlla de mar les tonyines són pescades vivies i criades en piscifactories, per a regular-ne el preu de venda tot l’any i evitar l’especulació dels preus.

 

Els pescadors catalans defensen que no es compleix cap dels criteris d’inclusió de l’espècie a l’Annex I de CITIS, i argumenten que les dades científiques actuals només consideren dades de captures de 2006. A l’estoc oriental (Mediterrània), per tant, no es tenen en compte els efectes del Pla de Recuperació. que ja porta 4 anys en vigor. Els pescadors catalans denuncien també que si les mesures no es pren a banda i banda de la Mediterrània, no serviran de res i estimularan encara més la pesca il·legal. La decisió definitiva la prendran els estats en poques setmanes, els quals han de fixar també les compensacions econòmiques als pescadors afectats. Vaig votar a favor dels pescadors, mentre que l’Oriol Junqueras i en Raül Romeva van votar per les tonyines: els vots nominals de totes les esmenes han estat publicats al web del Parlament Europeu.

 

D’altra banda, els set ponents de les directives de regulació financera ens vàrem reunir amb Mario Monti, ex-comissari europeu i que prepara un informe per a la Comissió Europea per al rellançament del mercat interior europeu (que pretén eliminar les barreres estatals que dificulten gaudir dels beneficis de la integració europea). Després vàrem fer una roda de premsa en anglès, que ha tingut molt ressò en altres països i cap al nostre: només anunciar que proposem la seu única a Frankfurt de les futures agències supervisores, en lloc de repartir-les entre Londres i París, ja podeu imaginar què en van dir els grans diaris anglesos al dia següent! Però atès que les funcions supervisores aniran lligades al Banc Central Europeu, no seria eficient dispersar les seus… veurem què acaba passant, fins ara no havia vist mai uns negociadors tan durs com els britànics. Tot just després vaig acompanyar Martxelo Otamendi, amb altres eurodiputats catalans i bascos, en la seva roda de premsa: la major part dels diputats del grup liberal han signat una carta de suport, demanant justícia contra el tancament del diari en llengua basca Egunkaria, del qual el mateix fiscal de l’Estat fa 4 anys que no troba indicis de terrorisme.

 

Finalment, una última qüestió d’una setmana intensa: la indústria catalana i europea del sector de l’automòbil, així com també el sector tèxtil, han expressat els seus dubtes i inquietuds sobre alguns específics del tractat de lliure comerç amb Corea del sud, com per exemple, el sistema de devolució de drets (“duty drawback system”, DDB). Això també ho pensa la Federació Sindical Europea, quan va criticar aquest acord perquè no pot ser defensat en termes sindicals, econòmics o socials: Corea del Sud no ha ratificat cap dels convenis fonamentals de l’Organització Internacional del Treball sobre els drets sindicals i continua reprimint els defensors dels drets sindicals (agressions, detencions, condemnes i assassinats de dirigents sindicals).

 

Cal subratllar que hi ha hagut una clara divisió dins el Col·legi de la Comissió europea i també entre els seus serveis, en particular la Direcció General Fiscalitat i Unió Duanera (DG TAXUD) i la Direcció General de Comerç Exterior (DG TRADE). En una nota oficial de la DG TAXUD a la DG TRADE es va dir clarament que “és sabut que permetent la clàusula de devolució de drets es crea una distorsió econòmica, ja que és en realitat un subsidi a l’exportació… el DDB crearia un avantatge competitiu clar en contra de la indústria de la UE en favor de la indústria coreana a la UE… si el DDB es concedeix a Corea del Sud es crearà un precedent que posarà en joc el sistema de conjunt de la UE de preferències comercials”  

 

La clàusula especial DDB, encara que preveu un sistema de control dels fluxos de comerç d’importació, no impedirà les distorsions que es deriven del sistema, permetent així un notori desavantatge competitiu que anirà en detriment de les indústries de la UE. A més, considerant l’eliminació d’aranzels de 10 a 0% en un període de 3 a 5 anys, i les concessions ofertes per la Comissió europea a Corea, l’avantatge competitiu dels productes de Corea pot ser estimat al voltant de  1500 € per cotxe (1000€ d’estalvi després de la desaparició dels impostos europeus, i de a prop de 500 € per l’ús de devolució de drets i normes d’origen). Fins i tot la Cambra de Comerç de Corea – Agència de Promoció d’Inversions ha calculat l’avantatge en almenys 1300 € per cotxe.

 

Li vaig dir al nou comissari de comerç, Karel de Gucht, que seríem molt combatius amb aquesta qüestió, perquè ara ja no estem com al 2006, quan en plena eufòria econòmica la Comissió Europea va acceptar fer aquest regal als sud-coreans. I a les dotze de la nit els diputats liberals que restàvem al debat, en acabar, vàrem anar a prendre una ampolla de vi blanc, un Riesling d’Alsàcia: aquests bon moments reconforten d’una setmana de feina intensa…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *