Nadal, l?esperança

Demà serà la diada de Nadal. Gràcies a la canalla petita, als fills i als nebots, a casa ressonaran cançons i es recitaran poemes a l’hora de les postres. Els camins del pessebre han estat recoberts de rocs i de sorra, de branques i de molsa, collida en uns boscos que aquest desembre han estat més congelats que mai, com els d’abans. I així, sense voler, ens retornarà la infantesa. Una infantesa on recordo el poble del meu pare, Areny de Noguera, nevat; tal com està aquests dies, tal com es veu en la foto que il·lustra aquest apunt de Nadal, presa des de les restes del castell d’Areny.

El desembre és un mes accelerat. Cal tancar un trimestre de feina i alhora cal deixar embastat el trimestre laboral següent. Ara vénen festes, certament festes precioses (i dones curioses, com segueix la cançó). Però abans els pares hem passat i passarem pels festivals de la canalla, pels concerts de música i pels Pastorets, pels sopars de feina i de família, pels regals visibles i invisibles i pel tió de Nadal i pel Pare Noel. Anem amunt i avall, més de pressa que mai, i els dies s’escurcen en hores de llum solar i, sobretot, en temps disponible.

 

Hi ha un Nadal trist, que prové de l’enyorança dels familiars i amics que ja no hi són. Enmig de tanta pressa i de tanta fressa, també al mes de desembre i poc abans de Nadal he anat a funerals. La mort no ajorna ni uns dies la seva visita i la gran pregunta no deixa de fer-se present ni tan sols quan més atrafegats anem: quin és el sentit de la vida? Els romans deien “quotidie moriror” (cada dia morim una mica) i Màrius Torres ho va deixar escrit amb la seva elegància solemne: “La nostra infantesa és un paradís perdut i cada pas que fem és un pas més cap a la solitud”.

 

Hi ha també un Nadal alegre, que cal imposar a l’enyorança i la tristor. A casa ho tenim més fàcil gràcies a la vida i a l’alegria que brolla dels fills petits. En tants dels seus gestos i actituds els pares sovint ens hi reconeixem sobtadament! Astorats i atònits ens veiem sovint retratats de manera inconscient. El retorn fugaç a la infantesa aquests dies esdevé més freqüent. De fet, Nadal és esperança quan comencem agraint la vida rebuda com un do i quan constatem, per exemple davant d’una mort sobtada, una petita però persistent llavor d’immortalitat sembrada dins nostre, per la qual la vida mai no hagi de tenir final. Aquí teniu un dels meus poemes preferits de Màrius Torres:

 

“No sents com vetlla Déu dins de cada misteri, ànima, vell misteri que t’agites dins meu? No vibres tu mateixa com una flama greu, èbria de l’amplitud de l’infinit aeri?”. Màrius Torres és el nostre gran poeta de l’esperança: “Jo sento en mi la música d’un goig immaculat, que de vegades és lluny i de vegades s’atansa; com altres són per a la fe o la caritat, potser jo visc per aquesta esperança… que mai, ni quan perdut al fons del meu desert, i la meva ànima em sembla tan vana com la sorra, no em defalleix, humil caminet sempre obert, on cada nit tota petja s’esborra… Sols que, si en una ment poderosa la fe corprèn com un gran arbre florit fins al cim, i mai l’amor no brilla tan noble i tan serè com quan estima aquell que no l’estima… Si jo he de viure solament per a esperar, que sigui a ple saber del dany i la mentida. I Déu meu, que no deixi d’esperar més enllà, si allò que espero no és d’aquesta vida”.

 

La festa de Pasqua sembla una festa divina de mort i resurrecció, mentre que Nadal sembla una festa humana d’infant i de pessebre. Paradoxalment, és a l’inrevés: Pasqua és una festa dels homes, estripats entre la certesa de la seva mort i el delit de la seva immortalitat, mentre que Nadal és una festa de Déu, d’un déu que es fa home i esdevé un més entre nosaltres. Com no havia de canviar la nostra vida, si això fos veritable? Aquests dies, en l’ensorrament que tota mort sobtada provoca al seu cercle familiar més proper, he tornat a veure un cop més el misteri vivent de la fe cristiana: una pau fonda, una esperança última i una dignitat humana molt alta darrere dels ulls entelats de llàgrimes.

 

Els nens petits són uns grans metafísics quan fan segons quines preguntes clares i directes. Nadal explicita i fa aflorar, també gràcies als seus àpats llargs, balanços vitals del darrer any: projectes i il·lusions a venir es barregen amb objectius assolits i decepcions viscudes. En aquests dies llargs, enmig de canelons i de regals, miraré d’estimar més i millor la gent que tinc al costat i tindré un record agraït pels meus avantpassats. I recordaré un dels versos preferits del meu pare, que va escriure des de la roca del castell d’Areny tot observant com discorre i baixa, encara ràpid i alegre, el riu Noguera Ribagorçana, des del congost d’Escales fins al congost de Mont-rebei: “Jo sóc també un raier del temps i espero arribar a un bell Mar immens”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *