Els boscos públics cremen més

Tot passant l’agost a Areny de Noguera, al nord de la franja de Ponent, vaig escoltar una entrevista al canal 3/24 amb Martí Boada, catedràtic de ciències ambientals i expert en boscos. Aquest científic català, premiat i reconegut internacionalment, va afirmar que Catalunya és el primer país europeu en superfície boscosa (fins a un 60% del seu territori i amb una massa forestal en expansió) i que de les 140 espècies d’arbres que es troben a Europa fins a 110 es poden trobar a Catalunya. Som un país de boscos i no ho sabem, va dir.


Martí Boada es va proclamar progressista però va afirmar que el bosc no es pot controlar des de l’administració pública. Els millors gestors, va dir, han estat i seran sempre els pagesos que viuen en el territori: mai els funcionaris, en tant que gestors teòrics, podran competir en coneixement, dedicació i estima en la gestió d’un bosc amb una pagesia que visqui tot l’any en masies o en pobles a tocar dels boscos.

Cada pagès que se’n va del camp i abandona avui el medi rural a Catalunya exigirà la creació de futurs funcionaris per a substituir la seva feina natural de vigilància, neteja i conservació del medi natural abandonat. I una persona que viu al territori sempre el coneixerà millor i podrà, per exemple, orientar més bé els bombers: en cas d’incendi sabrà millor per on s’espera que baixi el vent per un barranc. A l’incendi de la Segarra al juliol de 2009 si els Mossos d’Esquadra haguessin deixat llaurar als pagesos uns marges del seus camps, com aquests volien fer, no s’haurien cremat algunes de les masies que s’hi van cremar.


Boada va afirmar que el fet que el 80% dels boscos catalans siguin de propietat privada, enfront del 20% restant públics o comunals, era un fet positiu, ja que aquests acostumen a estar més nets i conservats. A l’incendi de la Terra Alta d’aquest juliol la presència de masies habitades amb ramaderia que pasturava lliurement pels seus voltants, fent la neteja esmentada, va contribuir decisivament a aturar unes flames que baixaven desbocades d’unes muntanyes boscoses de titularitat pública on la nul·la conservació havia fet créixer en excés els matolls del sota-bosc.

A Areny de Noguera les 8.000 ovelles que diàriament pasturen les nostres muntanyes, com passa en altres pobles de la Ribagorça i el Pallars, han contribuït decisivament a que mai un incendi hagi cremat els frondosos boscos que ens envolten. Quan es parla del futur de l’agricultura i de la ramaderia a casa nostra també estem parlant, directament, del futur del nostre medi natural.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *