Llengua amb cara i ulls

Viu i sent en català - blog interactiu de llengua catalana

El malentès del “lo neutre”

Al segle XVIII es va desenvolupar la filosofia idealista a Alemanya. I l’idealisme va posar en joc l’ús de “Begriffe” o conceptes. Aquests conceptes s’expressaven amb la forma neutra de l’article en aquesta llengua (per ex. “Das Schöne”). Altres llengües literàries i filosòfiques que s’havien servit del neutre són el grec “to kallón” el llatí “pulchrum” o el castellà “lo bello”.

Aquesta florida d’idealisme va tenir influència en llengües que no tenien formes neutres, com ara el francès, l’italià o el mateix anglès. Aquestes llengües fan servir la paraula “cosa” o l’intensificador “le plus – el més” amb els adjectius per tal de neutralitzar un adjectiu en la llengua normal i corrent. Com també fa el català, d’altra banda.

Ara bé, en la llengua filosòfica i científica (conceptual) el francès, l’italià o l’anglès van optar per fer servir l’article masculí per neutralitzar, i és així que ho han fet també, tradicionalment, els nostres escriptors. Aquest ús va rebre l’empenta de l’idealisme alemany, segurament.

L’anglès sempre fa servir la paraula “thing” per neutralitzar un adjectiu “the best thing…”, “the good thing…” en la llengua corrent.

Però quan s’eleva al món dels conceptes fa servir l’article normal per neutralitzar:

“The mundane” – El prosaic

“The beautiful in music” – El bell en la música

L’italià fa el mateix:

“la bella cosa” – la cosa bonica

Però:

“Il bello della vita” – el bell de la vida

El francès també:

“Le beau dans l’art” – el bell en l’art

Tenim exemples de conceptes lexicalitzats en la llengua quotidiana:

l’essencial, l’important, el contrari, el mateix, l’ideal, el primer, l’últim

I com que no neutralitzem tant com el castellà recorrem com el francès a “el més” o amb cosa o relatius:

Lo positivo – el més positiu – la cosa positiva – el que és positiu

I no podem dir com han fet el senyor Màrius Serra o el senyor Magí Camps -antifabrianament- que el “lo bell” podria  substituir “el bell” perquè al patuès oral que parlen el fan anar.  Que m’ho expliquin, si no els mou la voluntat de convertir el català en un dialecte del castellà (perquè les altres llengües romàniques amb l’article masculí, que em perdonin, ja fan).

L’opció contrària és la de Jordi Badia, que vol convertir conceptes ja lexicalitzats per la tradició com “el contrari ” en “la cosa contrària”, ultracorrecció sense fonament històric  -la llengua ha passat per l’idealisme alemany- ni ús literari.

En resum, un filòleg ha d’explicar els problemes i tancar-los basant-se en la tradició escrita (ha de ser descriptiu però partint dels bons escriptors) i ha de saber distingir els registres (no és el mateix la llengua popular que la llengua vulgar o la llengua filosòfica -que és internacional). Aplicar regles simplificadores fa més mal que bé (i és parafilologia).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.