Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

3 de gener de 2013
Sense categoria
16 comentaris

Xavier Sala i Martin, el frau fiscal i una pregunta sense resposta

L’economista Xavier Sala i Martín va publicar ahir un article a La Vanguàrdia titulat ‘Crisi 46: evasió fiscal’ [en aquest enllaç el podeu llegir sencer]. En un moment de l’article, Sala i Martín afirma que “a l’hora d’enganyar hisenda, és cert que hi ha uns quants espavilats que evadeixen enormes quantitats d’impostos, però la major part dels diners que l’Estat deixa de recaptar és evadida en petites quantitats per la majoria de ciutadans: els que no paguen l’IVA de l’electricista, inflen les despeses deduïbles, compren la meitat de l’habitatge en negre o no declaren les propines, el salari de la dona de fer feines o la cangur dels nens”. Uns quants usuaris a les xarxes socials van fer notar que aquesta afirmació, amb independència que pogués ser o no certa, no se sostentava amb cap dada concreta més enllà d’una percepció potser apriorística sobre la matèria. I a partir d’aquí va començar un interessant debat. [+]

Per parlar de la qüestió del frau amb algunes xifres, alguns vam compartir articles com aquest, que citen com a font Gestha, sindicat de tècnics del ministeri espanyol d’Hisenda (el Govern espanyol no realitza informes oficials sobre el tema). Segons aquesta font, el 71% del frau fiscal –que a Catalunya Gestha calcula que s’eleva als 16.000 milions d’euros– el realitzen les grans empreses i corporacions. Sala i Martín no va estar gaire d’acord amb aquesta matisació, i després de realitzar uns quants comentaris a Twitter [en aquest enllaç podeu veure la conversa que vam mantenir], va escriure aquest apunt al seu bloc criticant les dades de l’informe dels tècnics d’Hisenda sobre el frau, reafirmant-se en la tesi exposada a La Vanguàrdia però sense aportar cap xifra concreta sobre el volum que representa aquest suposat “petit frau generalitzat” que, presumptament, cometria la major part de la societat.

Sala i Martín té tot el dret a defensar les tesis que cregui més encertades sobre l’orígen del frau fiscal. A més, està molt bé i és tot un luxe que “baixi a l’arena” i s’animi a contraposar el seu argumentari a Twitter de forma desacomplexada. Com a font autoritzada en la matèria, l’hem de tenir en gran consideració, encara que de vegades, com en la conversa d’ahir, ens sorprengui amb expressions un pèl nervioses. Ara bé, quan es realitzen afirmacions que corresponsabilitzen d’una lacra com el frau a una gran majoria de la societat, el millor és fonamentar-les amb dades més que amb percepcions personals. De la mateixa manera que un periodista de la Directa no pot dir a la lleugera que tots els rics són uns defraudadors, resulta un pèl perillós –si no ho sostentem amb dades– afirmar a La Vanguàrdia la major part de la societat té interioritzat i normalitzat el frau. Allò que al nostre entorn percebem com habitual i de sentit comú potser no ho és a casa del veí.

És possible que el catedràtic de Columbia tingui raó, i que el petit frau generalitzat superi la quantia del que fan les grans empreses. Però sí és així, el que seria enriquidor i positiu per a la societat seria que mostrés algunes xifres que ho avalessin. Sala i Martín té tot el dret del món per qüestionar la fiabilitat de les dades de Gestha, fins i tot a afirmar, com fa, que no tenen “cap validesa”. Però llavors hauria d’obligar-se a mostrar dades que avalin la seva pròpia tesi, perquè si no ho fa, ens alluyem perillosament del terreny del periodisme –i sincerament, penso que també del terreny de l’economia– per entrar en territoris pantanosos més difícils de descriure. No podem funcionar en base a actes de fe. Hem de funcionar en base a preguntes i respostes. I de moment, del debat d’ahir resta una pregunta sense resposta: podem quantificar –ni que sigui de forma orientativa– el volum del “petit frau generalitzat” com per afirmar que supera el de les grans empreses i corporacions? Segur que tard o d’hora en Xavier Sala i Martín –com fa gairebé sempre– ens aportarà alguna resposta interessant.

  1. Hola Roger, la veritat és que el teu apunt és similar al de XSMartín al seu bloc ja que tots dos parleu de què no hi ha xifres ni en una banda ni en l’altra per declarar que la major part del frau ve de grans fortunes i empreses o que molta part del frau ve del petit frau que tothom (o la majoria) té interioritzats. 

    El problema veritable de tot això és la falta de recursos seriosos per analitzar-ho. I aquesta manca diu molt de que a la gent que podria no li interessa estudiar-ho per no deixar clar qui i com evadeix impostos en perjudici de tota la societat.

    Per tant, independentment de les visions personals, ens manquen les dades objectives per a fer valoracions més fundades. I l’objectiu hauria de ser aconseguir aquestes dades i si no existeixen crear estudis que les analitzin. 

    I segurament al final tindreu raó tots dos. Per una banda les grans empreses tenen més possibilitats d’evadir impostos però per l’altra la majoria de la societat també ho fa a una escala molt més petita però que sumada també representa una part important del pastís.

    Salut i bé pel debat perquè sense debatre, i per debatre s’ha de fer amb visions contraposades, no podrem avançar en aquest i cap altre tema.  

  2. Tot lo que vulguis, pero a vegades es millor no donar una dada, si aquesta dada es imposible d’aconseguir perque després surts retratat.
    Em fa gracia que defensis lo indefensable. Rics i pobres son tot persones que han rebut educacions semblants i per tant els han educat en el frau, no admetre que la culpa es de tots (sigui quina sigui la proporció) es amagar una part de la veritat. Si només es parla que els rics i els politics tenen la culpa perque son tots uns lladres, s’estàn deixant una part de la veritat. Jo crec que l’article del XsM anava en aquesta direcció, en recordar-nos que la culpa de que tot vaji malament es de tots i no només de rics i politics. Cosa que crec que tots si pensem una mica, admetre’m.
  3. Mol bon text Roger, hem faig creus dels comentaris que t’estan deixant. El que fa Xavier Sala i Martin en el seu article és una vegada més pixar fora de test i possar al mateix nivell aquell que evadeix una factura de 1000 euros que el que ho fa amb una de milions d’euros. Per molts que es possin a evadir amb les factures menors, difícilment arribaran al que defrauden grans quantitats. Un informe presentat fa poc temps deia que la elit económica mundial evadí 17 bilions d’euros només entre 2005 i 2010 (notícia: Público – La élite económica mundial evadió 17 billones de euros entre 2005 y 2010). És evident que tant la petita evasió com la feta a gran escala demostren que tot està podrit, crec que la gran diferència és que Xavier Sala i Martin creu en aquest sistema on només cal treure les pomes podrides i d’altres creiem que les pomes podrides són part intrínseca e inherent del sistema capitalista per definició. El problema no són només les pomes podrides, és el sistema capitalista.
  4. Bones,
    Jo no em ficaré a donar dades, més que res perqué no hi han fiables,pero tinc la sort de compartir la vida amb molta gent diversa i puc asegurar que tots intentem evadir-nos de pagar el màxim legal i moralment, i es més, penso que tots estem obligats en un país on ens escanyen massa (deduccions, frau, estalvi del IVA, pagament en negre, economia sumergida…). Si es cert que els rics tenen més eines per aconseguir el mateix fi, la mentalitat defraudadora es un comú divisor entre rics i pobres. A més els rics poden fer més pressió (lobbys) per aconseguir presionar l’estat amenaçant-los amb portar el seu capital fora (es millor una mica de molt, que res). Els pobres estem tan separats, que no tenim força.
    Totalment d’acord en que el responsable es el sistema, i espero que algún dia s’arrecli, pero de moment hem de ser conscients que les culpes son compartides i si no podem cambiar el sistema, al menys intentem cambiar la mentalitat.

Respon a Queratina Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!