Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
Una merda de país
Ahir la Dharma va anunciar que plega. Va ser amb un comunicat on emprava el clàssic eufemisme “atura temporalment la seva activitat artística”. Però ja sabem què vol dir això, tot i que la banda dels germans Fortuny planteja l’aturada com “un moment que ha de servir per reflexionar sobre què volem fer amb el grup”. Catalunya és un país de merda. No ho és perquè la Dharma plegui: un grup que porta més de trenta anys als escenaris (va ser fundat l’any 1974 i és la formació més lòngeva en actiu de la música catalana) té dret a plantejar algun dia posar punt i final a la seva trajectòria. Catalunya és un país de merda perquè estem especialitzats en fer funerals dignes. Ara segur que tots ens lamentarem que la Dharma plegui, i farem articles i reportatges, com aquest que avui ha escrit l’Helena a l’Enderrock, o com aquest apunt mateix. Segur que hi haurà un emocionat concert d’homenatge, i potser frem un número especial de la revista o un suplement… Però la veritat és una altra. La veritat és que no hem sabut (no només l’Enderrock, eh? Tots) estar a l’alçada del que ha representat i representa la Companyia Elèctrica Dharma per aquest país. No pas el públic, que sempre els ha seguit amb major i menor intensitat. No ha estat a l’alçada la premsa musical, que és la que defineix –en línies generals–
allò que importa i allò que no, allò que forma part de la Cultura, en
majúscules, i allò que no. [Més]
Molta gent té la imatge de la Dharma com un grup estancat, que fa molt de temps que no aporta res a la música del país, encasellat en l’eterna reiteració de “La presó del Rei de França”. La gent que diu això no ha escoltat mai els discos de la Dharma, i per tant, parteix del prejudici. Cadascú pot pensar el que vulgui, però si exerceixes la crítica musical, o almenys ho intentes, estàs obligat a informar-te una mica i a tenir cert background. La Dharma va començar el 75 fent jazz, amb un disc molt progressiu, Diumenge, on s’empapava de Miles Davis o Chick Corea. El primer gran èxit va ser Tramuntana (1977). 30.000 còpies i la consoldiació d’un so que fusionava, en un moment dificilíssim, el llegat de la música popular catalana amb el rock i el jazz més modern del moment. El 82 van publicar un disc, Al Palau de la Música Catalana amb la Cobla Mediterrània, que si no l’has escoltat no t’haurien de deixar exercir de crític un mitjà de comunicació.
És cert que, com en tota trajectòria de més de trenta anys, hi ha hagut discos menors i discos majors, però fins i tot els discos menors –per exemple els més pròxims al pop, com Fibres del cor (PDI)– tenen el seu encant. De fet, va ser a partir de Tifa Head (1991), un dels seus treballs és fluixos, quan comencen a tenir reconeixement internacional i actuar arreu del món. I pocs deuen recordar ja aquell Sant Jordi, ara que està tant de moda parlar de Sant Jordis, on 20.000 persones van celebrar els primers vint anys de Dharma. En la darrera època, a partir de discos com Sonada (2000), van retornar a investigar en els origens, en la cobla i la tenora més primigènia, i van acabar tornant al jazz, cercant els punts de trobada entre tradicions pròpies i alienes, amb El misteri d’en Miles Serra i les músiques mutants.
El que ha fet la Dharma ha estat la llavor de moltes coses. Van ser llavor de l’ona laietana, i de fet és l’únic grup de l’època que segueix (seguia) en actiu. Van mantenir viva la flama en els moments més difícils, durant els foscos anys vuitanta. Sense la seva constància no hi hauria hagut el boom d’un rock català que no els va saber correspondre i els va seguir veient com quelcom més aviat accessori, folklòric. Van ser la llavor del rock alternatiu (Obrint Pas no existiria sense la Dharma), tot i que tampoc se’ls hagi reconegut gaire el seu paper en aquest àmbit. Vvan ser la llavor de la recuperació del folk i la música tradicional: resseguiu una mica la història i us adonareu que la Dharma és a l’arrel de moltes coses, des de La Carrau a Dusminguet. La Dharma sempre hi ha sigut, plogués, nevés o fes fred, i a més hi ha sigut sense renunciar a res, sempre aprop de la gent que aspira a més, que ho vol tot i ho vol ara. Del barri de Sants al món. Als vuitanta amb els insubmisos a la mili, al segle XXI amb els okupes de la Rimaia.
Però ara ja està, ara ja no importa gaire. Ara em fa ràbia fins i tot acabar d’escriure aquest post. Ara queda, com sempre, el llegat, i tots els que, en endavant, haurem de ser prou intel·ligents per dignificar-lo, aprofitar-lo, estudiar-lo, explicar-lo.
La terra festejada
Estimo la teva alegria,
estimo la teva tristesa.
Algú com tu,
fa que tot valgui la pena.
Voldria dir-te, un cop més:
que tots aquest moments que passem junts
en fan sentir que si,
que tot estar per fer i que tot es possible
que els pobles es barregen per amor,
que les músiques es van mesclant-se
que els camins estan oberts,
que ens podem torna a trobar-nos,
allà on ens vam perdre.
Si, tots els moments que passem junts estan salvats.
Estimo la teva alegria,
estimo la teva tristesa.
Algú com tu,
fa que tot valgui la pena.
(Josep Fortuny)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb tu, Roger. Una vegada, quan encara estava a El Triangle, havent escoltat un concert de la Dharma, vaig escriure que l’ONU ens havia de reconéixer com a país independent només per tenir la Dharma com a patrimoni. I no volia fer una caricatura. Llàstima que ara ells mateixos hagin d’arribar a la conclusió que pleguen. Haurem perdut un argument de pes per la independència.
Bon dia camarades,
segur que és el País el que és una merda? I els centenars de milers de persones que al marge de les institucions subsidiaries de les capitals postimperials el fan anar què? Que no és això el País?
Em sembla insultant que ens insulteu. Els qui fem feina cada dia, com la Dharma i com tu, no som una merda. El que és una merda és haver perdut guerres, no tenir òrgans de govern propis, una dictadura de més de tres-cent anys (neu comptant des del Tractat del Pirineus).
Nem amb compte de no confondre la nostra Nació amb el ninot maltractat que ens fan veure, amb la nina/o inflable deshonrat/da que es follen a un comiat de solters (i solteres) mamats de vi barat una colla de castellans/nes (dels dolents/es) amb quatre botiflers/res llepaculs.
La gent del 10j són una merda? Els de la mani de València de fa 4 dies també? L’OBC és una merda? Els Casals de tots colors són una merda? El Pep Guardiola és una merda? Les Consultes també? Els que toquem cada cap de setmana allà on calgui per seguir vius som un cagarro?
No ens tornis a insultar sisplau.
Si de cas, analitza perquè al nostre propi País no tenim mecanismes i actituds públiques, segons qui, per sentri-se orgullós del que som (les lletres del Llach, Formentera, el vi de Banyuls, la coca de Fraga, les Falles d’Andorra i València…)
Salut i força al trabuc
I molt bona resposta de Carles Belda. I no crec una opinió siga excloent de l’altra.
Per a mi la Dharma sempre havien estat un grup desconegut, “de iaios”, fins que vaig veure’ls en directe, amb quinze anys i totalment de casualitat, diria que durant el CAS 2006. I recordo que aquella nit vaig flipar en colors.
Descobrir la Dharma en una adolescència carregada d’Extremoduro, Piperrak i Metallica -i algun grup nostrat molt punktualment, tipus La Gossa Sorda o Obrint Pas- va ser obrir un univers, un exemple a molts nivells: musicalment, d’actitud i de compromís. I crec que si no fos per aquell concert no hauria acabat coneixent Lou Dalfin, Modena City Ramblers o fins i tot Al Tall; ni molts altres grups que he conegut posteriorment i que m’han fet valorar la música d’arrel tradicional -o com vulguem dir-li-.
Per cert Roger, sóc lo xic que l’altre dia et deia via twitter que no podia comentar. Has canviat quelcom? Crec que no havia pogut comentar mai fins ara, i fa temps que seguixo lo teu bloc. De fet potser recordes que ens vam intercanviar uns e-mails fa uns quants anys -crec que feia batxillerat jo, encara-, on -potser amb cert atreviment- et “criticava” un article sobre “la roba de moda del rotllo” o alguna cosa així que havies publicat a l’Enderrock…
Salut!