Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

22 de maig de 2011
General
0 comentaris

Una història allà on no n’hi havia

Els portaveus del pensament oficial, els de la tisora i el cinturó, ho ridiculitzen. La classe política s’ho mira de lluny i tracta d’escombrar cap a casa. L’activista de sempre, avalat pel crèdit que dónen anys de militància, carrega contra la indefinició i la manca de rumb. Els més nous reneguen dels més vells, que són l’exemple d’allò que va fracassar. El de més cap aquí està preocupat perquè el dret a decidir no és prou present a l’agenda del moviment. El de més cap allà pateix perquè l’independentisme no trenqui la unitat d’acció. I podriem seguir. Sobre el 15M i els #indignats només en sabem una cosa: que ni tan sols els qui ens hi identifiquem en major o menor mesura ens hi sentim còmodes. La sensació és que cal ser-hi, perquè “alguna cosa” passa. Aquest “alguna cosa”, però, és el que encara no hem pogut explicar. Perquè a l’hora de fer-ho, no tenim en compte que, perque “alguna cosa” passi, hi ha d’haver un subjecte que la protagonitzi. I ara com ara, encara no sabem qui serà, aquest subjecte. Sabem que serà nou, sí. Però sabem que no podrà ser sense tot el que hem estat fins ara. [Més]

Ja fa molts anys que aquest subjecte no existeix. Perquè no n’ha tingut la possibilitat: ha estat anul·lat per un discurs que no l’ha contemplat com a plausible. Perquè ja ho sabem, ho sentim cada dia a les tertúlies: No hi ha alternativa. Les coses són així. És el que hi ha! Per tant, no ens ha d’importar gaire si el moviment dels indignats demana la tercera república, la circumnscripció única, la nacionalització de la banca o la independència. Tampoc ens ha d’importar si té més o menys conseqüències en el resutlat electoral del 22M. El que de debó és rellevant és que presenta com a real la possibilitat de ser subjectes que facin “alguna cosa” que encara no està escrita. De fet, això no és un moviment, ni un actor polític. Només són un grup de persones buscant un relat que les contempli com a protagonistes. Cercant una possibilitat de ser, escrivint una història allà on no n’hi havia, allà on ens havien dit que s’havia acabat.

Siguis un govern, una marca, una empresa o un moviment social, si vols ser tingut en compte necessites un relat que t’expliqui. I la forma més efectiva de construïr-lo –sobretot si no tens gaire capital– és emprant de forma intel·ligent els mitjans de comunicació. Això és el que estem veient aquests dies. Cada obertura de TN, cada article favorable o contrari, cada tweet sarcàstic o elogiós, és un pas més en la construcció d’aquest imaginari on dissentir és possible. Però amb això no n’hi haurà prou. Perquè el moment passarà, i si volem construïr una història creïble només a base de fer-la visible a estones, aprofitant la cojuntura del moment, el nostre no serà un relat sòlid: s’esquerdarà, es diluirà, i serà integrat per allò que vol qüestionar. La història tindrà valor de debó quan siguem conscients que cal escriure-la quotidianament encara que no sigui tant òbvia als ulls de la gran audiència.

I com és fa, això? Doncs Fent-la present de mica en mica i connectant-la amb les nostres lluites de sempre: en les associacions de veïns que vacunen als barris contra el gèrmen racista, en les entitats juvenils que treballen per fòrmules d’oci alternatives al consum de cultura escombraria, en els sindicats que no s’arronsen i que de vegades guanyen, en els treballadors que tiren endavant els seus projectes de vida formant cooperatives, en els pagesos que ens expliquen el que som i el que sembrem. En els col·lectius que defensen la llengua i la cultura del país. En els periodistes que ens fem preguntes i gastem hores i tweets intentant explicar, de vegades matussers, allò què passa, mantenint el cap fred i evitant el cinisme que demostra que no servim per aquest ofici. També es construeix relat, i de quina manera, en cada vot que avui serà emès amb consciència i voluntat de trencar dinàmiques estancades.

Davant d’aquesta història en construcció, la gent que fa temps que ho tenim clar –i ja sabeu què vol dir tenir-ho clar– tenim una gran responsabilitat. Dependrà de la nostra actitud –si esdevé positiva, inclusiva, constructiva: si suma– que el relat tingui consistència i rigor, que maduri, que prengui complexitat i matisos, que abordi contradiccions i les superi. El nostre paper és clau perquè venim de lluny: tenim l’experiència, el bagatge de les lluites, les cicatrius dels fracassos, el regust dolç d’alguns èxits, les punyalades rebudes i les donades. Aquesta experiència, ja ara, ens explica col·lectivament com una cosa diferent. Per això és tant important que ho compartim amb els qui acaben d’arribar. I que ho fem sense fer soroll, sense ressentiment, sense paternalisme, sense agitar les baixes passions ni els instints primaris. Hem de ser hàbils per construïr una història on siguem tinguts en compte tots aquells que no ens conformem amb allò que ara se’ns presenta com a inevitable. Ambiciosos però tocant de peus a terra. Allò tan català: seny i rauxa. La idea més revolucionària: un relat on la derrota no sigui una opció.

[La foto és d’en Xavi Mercadé, ‘Rockviu’. En té d’altres de molt bones]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!