Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

24 d'octubre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Tres moments amb la Companyia Elèctrica Dharma

En el primer moment tinc 15 anys i estic acabant el BUP. És 1994 i el rock català, que haviem viscut amb intensitat, ja anava de baixa. Els nostres walkmans adolescents, on fins llavors, de forma natural, havien compartit protagonisme els discos de Sopa, Sau o Sangtraït amb els de Nirvana, Pearl Jam o Smashing Pumpkins, van començar a retrocedir o a mirar lluny. A Catalunya semblava obvi que fins a 1990 no havia passat res, i per tant, no valia la pena girar els ulls enrera. El que hi havia llavors començava a no interessar-nos i tot el que ens motivava no estava passant aquí. Va ser més o menys en aquest període quan ens va caure a les mans el CD del concert de vintè aniversari de la Dharma al Palau Sant Jordi. Per nosaltres la Dharma no havia significat fins llavors res especial. Però en aquell CD -o K7, no ho recordo- hi havia els primers grups catalans que havíem conegut. Recordo els Sau fent “Muntanyes russes” i Els Pets fent “Esperant l’autobús”. Recordo “Contra el fusell un somriure” i “La gent vol viure en pau”: poc després vaig demanar la pròrroga al servei militar. La part de la connexió amb la tradició no ens interessava. La dels cantautors, menys. Però aquell va ser un dels últims grans discos del rock català que ens va tocar d’aprop. Crec que així vam coonnectar amb la Dharma els joves dels noranta. Potser això ens va salvar.  [Més]

En el segon moment tinc 21 anys i ja treballo a la redacció d’El Triangle. Any 2000. Estic acabant periodisme. A Can Reixach faig mitja jornada i guanyo 75.000 peles, que per l’època i el meu context no estava gens malament. Són els anys durs de l’aznarisme. A la redaccio em dedico a fer articles rajant de Júlia García-Valdecasas que simulaniejo –si tinc temps– amb les ressenyes dels grups que seguiem en aquella època. Amb els col·legues vivim intensament el gran esclat del rock alternatiu i polititzat en català. Per fi tenim una cosa nostra, i no hem de confirmar-nos amb els vells discos de rock radical basc! Obrint Pas, Inadaptats, Kop… La Dharma s’integra amb normalitat, sense escarafalls, en aquest context sonor. Un dia rebem a la redacció el disc Sonada (Mondicor, 2000), on els Fortuny retornen a la tenora sense complexos. Ja haviem sentit Obrint Pas, i potser per això el Sonada no ens va semblar estrany. Però sobretot, el Sonada em va servir per mirar enrera i adonar-me que la Dharma era molt més que el vell disc d’homenatge que haviem sentit uns quants anys abans. És llavors quan vam treure la pols al vinil de la Dharma Al Palau de la Música Catalana amb la Cobla Mediterrània (1982). Ens endinsem en els deliris jazzístics i mediterranis del Tramuntana (1977) o Diumenge (1975). Mirem cap als vuitanta sense por i recuperem el Catalluna (1983) i el No volem ser (1986). Integrem la Dharma a la nostra cultura musical com una peça imprescindible.

En el tercer moment tinc 31 anys i ja en fa uns quants que treballo a la redacció de la revista Enderrock. Estem a 2010 i els Països Catalans estan immersos en una crisi econòmica de cavall. La societat la percebo anestesiada, com en els millors temps de l’oasi català. Ens hem fet grans. És un dissabte a la tarda: 15 de maig, per als fans de la numerologia. Els okupes de la Rimaia, un centre social dinamitzat per gent molt jove i amb moltes ganes, han organtizat una festa al carrer per reivindicar-se com espai cultural autogestionat. Ens hi apropem. Actuen molts grups, al balcó de la casa, que dóna directament a la Gran Via de Barcelona. Van passant un rera l’altre: que si en Yacine, que si en Joan Garriga… Els més veterans són la Companyia Elèctrica Dharma. Com ha fet sempre, la Dharma era al costat dels qui no es conformen: mai ha faltat quan se l’ha necessitat. En un moment en què la música catalana mirava cap a una altra direcció, en què hi havia una desconnexió excessiva entre el carrer i l’escenari… hi ha la Dharma.

Entre el públic trobem un joveníssim redactor de la Directa, també un habitual de la Rimaia. Ens explica que està molt content perquè és el primer cop que els veu tocar en directe, que són la canya i que no s’ho imaginava.

Suposo que tothom té com a mínim un moment amb la Companyia Elèctrica Dharma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!