Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
Relk, bellesa i autogestió
Fa pocs dies vaig rebre la meva ‘recompensa’ per haver invertit com a micromecenes en el nou disc de Relk, Gran esperança del propi no-res (autoeditat, 2011). El grup d’Arenys de Munt, sempre inquiet, està investigant nous camins per autogestionar la seva obra. I la darrera que s’ha empescat ha estat proposar als seus seguidors de participar econòmicament de l’edició del disc a través de la plataforma de micromecenatge Verkami. En vam parlar en aquesta notícia de l’Enderrock. Relk havia d’aconseguir en 40 dies 2.500 euros per fabricar el disc, prèviament enregistrat. Depenent de la inversió (de 10 a 750 euros), podies aconseguir des d’un CD signat fins a un concert privat del grup. I la iniciativa va rutllar la mar de bé: en quaranta dies van aconseguir 2.685 euros a partir de les aportacions de 112 mecenes. Fidel al vinil, vaig invertir 30 euros, i a canvi he rebut per correu postal una còpia del disc en LP i CD i els CD anteriors del grup –que ja tenia i que he regalat a coneguts i amics–. Ho he fet perquè Relk és un grup que em captiva bastant, però també per fer un testing particular sobre Verkami. I la veritat és que rutlla la mar de bé. Així doncs, ara tanquem el cercle dedicant un apunt a aquest magnífic nou disc, on la bellesa no la trobem només en les cançons, sinó també en la forma en què s’ha gestat. Potser és que tot hi té a veure. [Més]
Gran esperança del propi no-res és el nou pas d’un grup amb una proposta musical que creix en matisos i complexitat. La primera cara de l’LP és una ambiciosa suite de cinc temes que dóna títol al disc, amb cançons tan embriagadores com “La nit”, que probablement resumeix el millor de Relk: una melodia atraient, una base rítmica en clau pop, un vestit sonor entre la cançó d’autor i el folk, un lleuger toc electrònic, i, conduïnt-ho tot, la veu de la Maira Comalat, navegant pels versos de Jordi Bilbeny més segura i sòlida que mai. El teixit musical que relliga veu i paraula és obra de Joan Vallcorba, un músic discret que posa el seu talent al servei d’un grup que es mostra valent, capaç i segur de sí mateix. És aquest un disc més fosc i més tens que Branques (2004) o Pedres blaves (2006). Hi ha teclats i programacions, hi ha el violoncel, però també hi ha una ferma mirada cap a l’Orient en temes com “El món aturat” o “L’aigua primera” (Àlex Guitart toca instruments de corda com el saz, el rubab i la tanpura, i Nàdia Panadero, una flauta ney). Gran esperança del propi no-res també connecta amb les ambicioses suites de Lluís Llach, a nivell de concepte i també de sonoritat. El ventall d’influències, però, segueix eixamplant-se i enriquint-se.
De la segona part del disc, cal destacar “El primer bosc”, un poema de Bilbeny recitat per Teresa Rebull. Sentir la nonagenària cantautora de Sabadell en un tema amb una base electrònica en la línia de Morcheeba o Massive Attack no té preu. Cal dir que aquest és un text dedicat a Lluís Maria Xirinacs, de fet, dedicat a la seva mort. Aquest treball de Relk és on probablement trobem un Bilbeny més pletòric, completament desfermat. També més críptic. Assenyalar també “Llum de Subirans”, que vindria a ser una continuació de “Riera de subirans”, inclosa a Branques, i que explicita de nou l’arrel arenyenca del grup. És una cançó en defensa de la natura desfermada, contra l’acció devastadora de l’home. De fet, una mica com tot el disc: Gran esperança del propi no-res és un elogi de la bellesa del món, malgrat les hores de foscor i tenebra. Endinsar-s’hi requereix un esforç, però la recompensa és alta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sempre m’han agradat els grups musicals que no confonen l’art amb el mercat. Aquí en tenim a un. Relk. Les lletres es sostenen perfectament sense la música, la música es sosté perfectament sense la lletra. Tenen un gran tema, “Arquera“, que pot sonar en qualsevol emissora de ràdio.