Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

29 de febrer de 2012
General
1 comentari

#PremisEDR 2012: El poble ha parlat

Ahir vam fer públics els Premis Enderrock de la crítica en una roda de premsa a la Fàbrica Damm. Vaig mirar de resumir-ho en un tweet: “Manel, Obrint Pas i La Pegatina, millors grups catalans segons els #PremisEDR. La democràcia està molt bé”. Voldria aprofitar aquest apunt per desenvolupar una mica més sobre aquesta idea, perquè el comentari va generar algunes reaccions crítiques a la xarxa. Ja sabeu que no sóc gaire partidari de les llistes (vaig mirar d’explicar-ho en aquest article). Però si es tracta de fer-ne, prefereixo que s’elaborin a partir del vot del públic que no pas a partir del parer de la crítica. Ho prefereixo fins i tot en cas d’estar més aprop del parer de la crítica que no del públic. [Més]

Aquest 2012, la crítica ha triat Manel com a millor grup de pop. El públic, si bé ha votat el 10 milles per veure una bona armadura com a millor disc i “Benvolgut” com a millor cançó, també ha triat Obrint Pas com a millor artista i La Pegatina com a millor directe. Més o menys el mateix passa en l’àmbit de cançó d’autor. Enguany, la crítica ha apostat per Joan Colomo. En canvi, la votació popular ha reconegut l’Anna Roig i també en Cesk Freixas. El cas d’en Cesk és molt especial perquè aquest any, tot i no publicar disc, ha estat votat com a millor artista. Crec que el retrat que resulta de tot plegat és més plural i més fidel a la realitat que no pas el que sovint es trasmet a partir dels llistats de la crítica.
Personalment puc no estar d’acord amb algunes coses. Per exemple, en l’àmbit de cançó d’autor, hi ha músics com Feliu Ventura i Pau Alabajos que és una llàstima que no hi estiguin representats. És la putada de les llistes. Però sens dubte el dibuix que apareix unint la votació popular i la crítica és molt més complet que no si només tinguessim el parer dels periodistes. Al cap i a la fi, la nostra feina se suposa que és, si no explicar la realitat, si donar prou elements als lectors/audiència perquè es puguin configurar el seu propi relat dels fets. Això, en el cas de la música catalana, probablement passa perquè els Premis Enderrock no deixin plenament satisfet a ningú. Fins i tot, passa perquè hi hagi gent que s’indigni amb determinats premis. Crec que és positiu que això passi, i que aquestes diferències puguin expressar-se en públic. En el fons, més enllà del show business, l’espectacle i el suposat glamur de tot plegat, del que es tracta és que expliquem la música. De vegades els periodistes tendim a oblidar-ho, però sempre hi ha una votació popular que t’acaba posant a lloc. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!