Al darrera la nevera

Si una cosa fan bé els ‘moderns’ és enfotre-se’n de sí mateixos. L’exemple paradigmàtic seria el còmic Viviendo del cuento de Juanjo Sáez, o la sèrie d’animació del popi Sáez, Arròs covat. Una altra bona mostra és la sèrie que estrena avui el 33, Pop Ràpid, de la que ja hem pogut visionar el primer capítol online a la web del 3alaCarta. El primer tast són vint-i-cinc minuts absolutament memorables que retraten de forma mordaç els aspectes més sòrdids de tota una generació que ha fet de la superficialitat, la mediocritat i les aparences una forma de viure i reproduïr-se. Vagin passant per la guillotina, que aquí no se salva ningú. [Més]

La sèrie, dirigida per Marc Crehuet, narra les vivències del Fede i l’Albert, dos ‘moderns’ granadets
que intenten obrir-se camí (infructuosament) en l’escena del pop català
amb la seva banda, The Fredericks. Rodada íntegrament a la sala
Estraperlo de Badalona, que la sèrie converteix en una paròdia explícita
de l’Heliogàbal, Pop Ràpid reparteix estopa indiscriminadament. Aquí
pilla tothom, dels músics de l’escena indie fins a els periodistes i programes de tendències, la
crítica musical, els festivals elitistes, el fanatisme per les xarxes socials, la superficialitat artística carregada de pretensions… No deixa canya dreta.
Una referència òbvia serien Els Joves (sobretot perquè cada capítol inclourà una actuació: en el primer capítol, The New Raemon), tot i que l’Helena ‘Anhel Enorme’ Morén m’apunta també la sèrie Flight of the Conchords (no puc constatar-ho perquè no l’he vista). El perill que té Pop ràpid és que pot acabar exprimint el tema sobre el que es basa massa ràpid. Caldrà veure com aguanta la sèrie, però si se’n surt amb dignitat pot acabar convertida en un producte de culte. Potser és avançar-nos als esdeveniments, però l’altre perill és que la popularitat (triomfarà segur) l’acabi convertint una cosa massa soft a gust de tothom, una mena de Polònia dels ‘modernos’ on tothom vulgui sortir de totes totes. El temps dirà, però de moment, disfrutem-la.
Ara una anècdota: la primera vegada que vam sentir a parlar del concepte ‘pop ràpid’ va ser gairebé per casualitat. Estavem elaborant un reportatge sobre una cosa que vam batejar com l’escena lo-fi catalana. Miravem de retratar tota una escena de bandes que elaboraven propostes sonores amb gust per les bones cançons per davant de les grans produccions i els virtuosismes instrumentals: Aias, Fred i Son, Le Pianc… El report va sortir publicat a l’Enderrock 184 i el vam titular, precisament, Pop ràpid, a instàncies d’un dels entrevistats, el guitarrista i productor Cristian Pallejà (Fred i Son, Nisei). Pallejà explicava que el concepte ‘pop ràpid’ havia nascut en una barra de bar, en una conversa que van mantenir i el músic, dissenyador i promotor Enric Ramos, coneixedor i seguidor acèrrim de totes aquestes bandes. La broma va acabar esdevbenint un grup que mai no va arribar a publicar res, i que denotava, segons Pallejà, una intenció a l’hora de treballar: “engloba molts conceptes, und els quals pot ser la idea de fer coses sense pensar-hi gaire. Hi ha grups que tenen cançons lentes, molt arranjades i de fet gens ràpides, com The Go Betweens, que per nosaltres són pop ràpid. En el fons era una forma d’englobar sota un mateix gènere tot de grups que ens agradaven”. Poc podien pensar que el concepte acabaria, uns anys després, convertit en sèrie de TV. Una sèrie en la que hi apareix, precisament, Xesc Cabot, un dels membres de Fred i Son, en el paper d’un programador de festival a qui li surten amics per tot arreu.

Tweet

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!